(Barcelona, 1903 – 1905)
Revista literària quinzenal, i després mensual. La dirigia Josep Carner i n’eren redactors molts dels seus amics.
Malgrat un predomini de l’esperit noucentista, mantenia una línia eclèctica que li permeté de fer de pont entre les generacions i les escoles literàries.
Hi col·laboraren importants escriptors de l’època i fou una plataforma per als autors mallorquins.
Dedicà un especial interès al folklore, als treballs de creació i assaigs llargs i a les notes polèmiques.
(Montserrat, Bages, 1927 – 1929)
Publicació. Fundada per Anselm Albareda i editada per recollir estudis històrics i documents sobre els monestirs dels Països Catalans.
N’aparegueren dos volums (1927-29). Posteriorment ha estat fosa amb els Analecta Montserratensia.
(Barcelona, 25 febrer 1898 – 24 març 1900)
Revista literària i artística. Publicada en dues èpoques.
En la primera (25 febrer 1898-30 novembre 1898) fou quinzenal, dirigida per J. Massó i Torrents i J. Casas i Carbó, fou una continuació de “L’Avenç”; recollí l’efervescència cultural de la fi del segle XIX i hi predominà el modernisme.
Hi col·laboraren Raimon Casellas, Joan Maragall (que hi publicà Oda a Espanya i fragments de la versió d’Així parlà Zarathustra, de Nietzsche), Alexandre Cortada, Jaume Brossa, Santiago Rusiñol, Alexandre de Riquer, Ramon D. Perés, etc.
En la segona època (25 desembre 1899-24 març 1900) fou setmanal, dirigida per J. Massó i Torrents, fou ideològicament més avançada. Hi col·laboraren futurs polítics com Gabriel Alomar, Pere Coromines i Joaquim Lluhí i Rissech.
(Sabadell, Vallès Occidental, 4 setembre 1887 – 1 desembre 1895)
Setmanari catalanista, en català.
Els seus principals col·laboradors procedien de la Unió Catalanista i s’integraren més tard a la Lliga de Catalunya, i també alternaven escriptors sabadellencs.
Antoni de Paula Capmany en fou el director.
(Catalunya, 2 maig 1886)
Obra de Valentí Almirall. Publicada amb el subtítol Motius que el legitimen, fonaments científics i solucions pràctiques. Aparegué per la festa dels Jocs Florals de Barcelona, que l’autor presidia aquell any.
El llibre constitueix la primera exposició sistemàtica de la doctrina catalanista, que Almirall denominava particularisme, i proposava com a solució el federalisme.
El catalanisme liberal, democràtic i republicà que Almirall presentava en el seu llibre fou combatut pels sectors catalanistes conservadors, especialment per Joan Mañé i Flaquer en El regionalismo (1887).
Lo catalanisme es publicà en castellà el 1902.
(Barcelona, 7 abril 1918 – 31 desembre 1926)
Revista literària en català. Fundada per Francesc Matheu com a continuació de “La Ilustració Catalana”. Fou la principal tribuna per defensar l’ortografia vuit-centista enfront de les Normes de l’Institut d’Estudis Catalans.
Hi col·laboraren, principalment, Ramon Miquel i Planas i el grup de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i dels Jocs Florals.
Desaparegué perquè no volgué subjectar-se a la censura que havia imposat la Dictadura de Primo de Rivera.
(Barcelona, 1986 – )
Publicació editada per Quaderns Crema.
El patronatge es de la North American Catalan Society.
Amb una clara orientació cultural, edita textos en català i anglès.
(Manresa, Bages, 4 setembre 1827 – 2 octubre 1827)
Periòdic trimestral. Editat pels reialistes.
De molt curta durada (13 núms.), pot ésser considerat un dels òrgans del naixent moviment carlí.
Portava com a subtítol Viva la Religión, viva el Rey absoluto, viva la Inquisición, muera la Policía, muera el Masonismo y toda secta oculta.
(Girona, segle XIII)
Cartulari de la catedral de Girona. El nom li fou donat al segle XVII perquè hom creia que el document més antic era de Carlemany. Actualment es conserva a Arxiu Diocesà de Girona.
Conté preceptes dels reis francs i documents dels comtes de Barcelona i d’altres personatges (privilegis reials, concòrdies, testaments, donacions, compres) relacionats amb el patrimoni de l’església de Girona.
La part més antiga (380 folis) fou escrita al començament del segle XIII. Els amples marges i els espais en blanc foren aprofitats per a copiar-hi nous documents dels segles XII i XIII.
La segona part, relligada posteriorment, fou escrita el segle XVI i presenta caplletres bellament miniades.
És una font historiogràfica bàsica per a la història de la Catalunya carolíngia i comtal.
(Ripoll, Ripollès, segle XIII)
Cançó sobre el personatge del Cid. Escrita en llatí, conservada incompleta en un manuscrit del monestir de Ripoll de la primer meitat del segle XIII. És el més antic dels texts dedicats a l’heroi castellà.
Escrits en versos sàfics i adònics, n’ha arribat trenta-dues estrofes. Després d’un exordi i d’episodis diversos, la narració comença a explicar molt minuciosament la lluita del Cid contra Berenguer Ramon II de Barcelona al voltant d’Almenar (Segrià) (1082).
Milà i Fontanals fou el primer a considerar-la d’autor català, i Menéndez Pidal suposà que aquest pertanyia al bàndol contrari al comte i que la compongué vers el 1090. Nicolau i d’Olwer no el cregué català, i Horrent vacil·là entre creure’l català, aragonès o mossàrab de Lleida, i proposà com a data de redacció entre el juny 1093 i el juny 1094.
Sembla millor, però, d’atribuir-lo a un monjo de Ripoll, i datar-la a la fi del 1098 o al començament del 1099.
Dades dels Països Catalans 