(Barcelona, 1975 – )
(FAVB) Organisme. Fundat per a la coordinació de les associacions de veïns creades a la ciutat els darrers anys del franquisme per tal d’aconseguir millores urbanístiques i d’equipaments per als barris.
Impulsada sobretot pels partits d’esquerra, participà en l’Assemblea de Catalunya, però perdé gran part de la seva incidència política després de les eleccions municipals del 1979.
Enllaç web: Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona
(Catalunya, 1924 – 1935)
Organització política. Secció catalana del Partit Comunista d’Espanya, organitzada pel grup de sindicalistes revolucionaris procedents de la CNT i aglutinats entorn del setmanari “La Batalla” des de la fi del 1922.
Dissident del PCE a partir del 1926, el 1930 es fusionà amb el Partit Comunista Català i formà el Bloc Obrer i Camperol (BOC).
Canvià el nom pel de Federació Comunista Ibèrica (1933) i desaparegué quan el BOC es constituí en el Partit Obrer de Unificació Marxista (POUM).
Joaquim Maurín en fou el secretari general durant tota aquesta etapa; uns altres dirigents destacats foren Hilari Arlandis, Jordi Arquer, Pere Bonet, Víctor Colomer i Daniel Rebull.
(el Saler de València, Horta, juliol 1927 – )
(FAI) Organització anarquista. Creat amb la pretensió de reunir tots els grups anarquistes de la península Ibèrica i el ferm propòsit de controlar l’ortodòxia anarquista, sobretot l’antipoliticisme de la Confederació Nacional del Treball (CNT).
Tanmateix, la FAI fracassà en la temptativa d’aplegar totes les tendències anarquistes i trobà també moltes dificultats a mantenir la unitat entre les diferents federacions regionals.
Cap al final de la guerra civil s’unificà, de fet, amb la CNT i, un cop acabada aquella, s’integrà en el Moviment Llibertari espanyol.
De 1930 a 1939, els seus afiliats tingueren un òrgan de premsa oficial, “Tierra y Libertad”, que havia estat una de les primeres publicacions anarco-sindicalistes del país.
(Barcelona, febrer 1899 – després 1923)
Organisme que agrupà les cambres agrícoles de Catalunya i les Illes Balears.
Fou creada a instàncies de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre i el 1903 participà activament en la constitució de la Unión Agraria Española, que volgué reunir diferents federacions regionals agràries.
Celebrà congressos anuals regulars fins al 1923 i estigué presidida, successivament, pel marquès de Camps, Manuel Raventós, Ignasi Girona, etc.
(Catalunya, 6 desembre 1936 – maig 1937)
Exèrcit creat per decret de la Generalitat. Se’l denominà també Exèrcit Nacional de Catalunya o Exèrcit de Catalunya.
Pretengué assegurar la militarització de les milícies a Catalunya i, alhora, evitar la total submissió a l’Exèrcit Popular, creat pel govern de la República.
Dirigit especialment a l’organització de la rereguarda, estigué basat en la creació de regiments i el seu agrupament en tres divisions comandades pels coronels Peña i Cusí (Barcelona), Villalba (Girona) i pel comandant Medrano (Tarragona).
De tota manera, fou molt dificultosa la incorporació real de les lleves del 1932 i del 1935, les quals n’havien de permetre l’existència efectiva, i posteriorment no es pogué impedir la centralització militar dictada pel govern de la República degut als fets de Maig de 1937.
(Catalunya, 1979 – )
Conjunt de lleis que desenvolupen l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1979 i estructuren les institucions fonamentals de l’autogovern català.
Comprèn la llei del Parlament de Catalunya.
(Catalunya, 25 maig 1933 – 1939)
Llei. Primera de les aprovades pel Parlament de Catalunya, amb categoria de llei fonamental, que va intentar d’aplicar les disposicions de l’Estatut del 1932. Discutida a partir del 5 de gener de 1933. Fou oficialment una norma interna per al Principat.
Tenia un fort paral·lelisme amb la Constitució de la República espanyola del 1931, bé que era fet en un to més moderat.
Les innovacions més interessants introduïdes, són les referents a l’organització dels sistemes de govern de Catalunya.
(Catalunya, 9 gener 1914 – 1930)
Norma jurídica que regulava les funcions essencials de la Mancomunitat de Catalunya.
Proposat per l’assemblea de diputacions catalanes, fou aprovat pel govern espanyol el 26 de març de 1914.
(Catalunya, 18 desembre 1979 – )
(o Estatut de Sau) Llei orgànica. Va ésser sotmés a referèndum del poble català el 25 d’octubre, ratificat pel Congrés de Diputats i pel Senat i promulgat pel rei d’Espanya.
Defineix Catalunya com a nacionalitat i hi estableix tres institucions: el Parlament, assemblea legislativa unicameral, elegida per quatre anys per sufragi universal; el president de la Generalitat, elegit pel Parlament, i el Consell Executiu, òrgan col·legiat amb funcions executives i administratives.
L’Estatut atribueix a l’administració de Catalunya unes competències exclusives i altres de compartides, amb possibilitat d’ampliació de competències, i estableix l’oficialitat del català, llengua pròpia de Catalunya, juntament amb el castellà, llengua de l’Estat.
Un precedent fou l’Estatut de Catalunya de 1932.
(Catalunya, 9 setembre 1932 – 5 abril 1938)
Instaurada la II República (1931) i restablerta la Generalitat, uns quants mesos més tard (1932) quedà redactat l’Estatut de Núria, i fou àmpliament aprovat als ajuntaments i en plebiscit popular.
Combatut per les dretes en la discussió a les Corts, quedaren retallades algunes de les seves atribucions. Després del fracassat cop del general Sanjurjo (10 agost 1932), fou aprovat per 314 vots a favor i 24 en contra.
Aquest text estatuari definia Catalunya com a regió autònoma i instituïa com a òrgans de representació de la Generalitat el Parlament, la presidència de la Generalitat i el consell executiu. Entre les competències traspassades figuraven la legislació sobre qüestions de dret civil i penal, la cura de la hisenda local, el règim administratiu i municipal i l’ordre públic. L’estat central es reservà competències en les relacions internacionals, l’exèrcit i la marina de guerra, les duanes i la legislació laboral.
La crisi del 6 d’octubre de 1934 provocà la suspensió momentània del govern de la Generalitat i l’empresonament dels seus dirigents. El gener de 1935, el govern de Lerroux promulgà una llei que reformà l’Estatut, suspenia indefinidament el Parlament català i creava el càrrec de governador general de Catalunya, nomenat directament pel govern central com a representant de l’estat amb funcions de president de la Generalitat.
Després de les eleccions de febrer de 1936, fou restablert totalment l’Estatut i foren reintegrats als seus càrrecs els dirigents de la Generalitat.
Durant la guerra civil, el govern del general Franco decretà l’abolició de l’Estatut, que es féu efectiva amb l’ocupació de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 