Santuari (Mare de Déu del Camí), esmentat ja el segle XIV.
L’actual església, de notables proporcions, és obra del segle XVIII.
Camí, santuari del -Baix Camp-
1 Resposta
Arxiu de la categoria: Monuments
Calafell, ciutadella ibèrica de
Conjunt arqueològic. Després d’anys de treballs d’excavació i recerca arqueològica al jaciment de les Toixoneres, el 1995 s’obrí al públic la ciutadella, poblat de la tribu dels cossetans habitat des del segle VI fins al II aC, que ha estat reconstruït amb finalitats experimentals, didàctiques i recreatives.
Es tracta de la primera experiència de reconstrucció hipotètica i recreació museogràfica d’un jaciment arqueològic que es fa als Països Catalans. Els visitants reben informació sobre el treball dels arqueòlegs i poden resseguir el barri dels artesans, les corts del bestiar, la casa del cabdill, el barri dels guerrers i les muralles de la ciutadella.
Cadira del Rei Martí
(Barcelona, segle XIV)
Cadira d’argent daurat, del tresor de la catedral de Barcelona, suposat donatiu o llegat del rei Martí I l’Humà. De fet, des de l’any 1412 (dos anys després de la mort del rei) era posada a l’altar major com a peanya de la creu principal.
A mitjan segle XV serví per a posar-hi la custòdia, i després (1482) per a portar-la, com fins ara, a la processó de Corpus.
És obra barcelonina del segle XIV, i és plegable, per mitjà de frontisses, com si efectivament hagués pogut servir de tron transportable. Pot comparar-se amb el tron representat en els segells reials, especialment als de Pere III el Cerimoniós.
El 1887 en fou feta una còpia, donada al papa Lleó XIII.
Cadins, monestir de
(Cabanes d’Empordà, Alt Empordà)
Abadia i antic priorat (Sant Feliu de Cadins) de monges cistercenques.
El 1169 Alexandre III el convertí de filial de Valldemaria, prop d’Hostalric (Selva), en abadia i cap de l’antiga matriu.
En resta l’església (final del segle XIII), de planta de creu llatina, i altres dependències.
El 1492 les monges es traslladaren a l’església de Santa Susanna del Mercadal, a Girona, on subsistiren fins al 1936.
Des del 1944 la comunitat resideix a Salt (Gironès).
Butsènit -Lleida-
(o Butsènit de Lleida) Santuari (la Mare de Déu de Butsènit), al sud-oest de la ciutat, a la dreta del Segre (a la partida de Rufea Sobirana).
Era una antiga torre-granja, transformada ja el 1347 en santuari. El 1592 hi fou traslladada la cartoixa d’Araceli, fins aleshores establerta a l’antic monestir de canonges regulars de Sant Ruf del mateix terme de la ciutat.
Una barca travessa el Segre en aquest indret.
Burriac, castell de
(o castell de Sant Vicenç de Burriac) Antic castell, situat al cim del turó de Burriac (401 m alt), a l’extrem d’un contrafort de la Serralada Litoral. Conserva restes de les fortificacions medievals (torre circular i part de la capella de Sant Vicenç).
El castell és esmentat ja el 1017, però hi ha vestigis d’una torre de defensa anterior. Als segles XII i XIII foren construïdes la torre de l’homenatge, les sitges i la capella.
El militar i escriptor Pere Joan Ferrer obtingué (1471) de Joan II el Sense Fe la senyoria del Maresme, amb centre al castell de Burriac, el qual reconstruí i amplià (1473). Fou definitivament abandonat al segle XVIII.
Al vessant de migdia del turó hi ha importants restes d’un poblat ibèric, identificat per alguns estudiosos amb Ilduro -que encunyà moneda ibèrica-, predecessora de la Iluro romana (Mataró). Al seu vessant occidental hi ha la font Picant.
Burgal, el
(la Guingueta d’Àneu, Pallars Sobirà)
Antiga abadia benedictina (Sant Pere del Burgal), dita més tard priorat d’Escaló, situada a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, a migdia d’Escaló, a l’extrem meridional de la vall d’Àneu.
La seva fundació és desconeguda; el 859 Rampó de Tolosa concedí al seu abat Deligat un privilegi d’immunitat. Decaigué aviat, i fou cedida a Gerri abans del 908 i a la Grassa abans del 948. Del 948 al 960 fou un monestir femení. A la fi del segle XI es convertí en priorat de la Grassa.
Fou secularitzada el 1570, si bé subsistí fins a la desamortització del segle XIX.
Queden algunes restes de l’església (segle XII), de planta basilical, amb tres naus i tres absís; les pintures del mestre de Pedret, també del segle XII, es conserven en gran part al Museu d’Art de Catalunya.
Breda, monestir de
Antiga abadia benedictina de Sant Salvador de Breda.
Fundada el 1038 a la vall de Breda pels vescomtes de Cabrera, Guerau I i Ermessenda. L’església fou consagrada el 1068. Des del final del segle XI fins a mitjan segle XIII depengué de Sant Cugat del Vallès.
Guerau IV de Cabrera li féu donació de les relíquies dels màrtirs cordovesos Iscle i Victòria, les quals foren un centre d’atracció piadosa per al cenobi.
El temple fou substituït al segle XIV per l’actual església gòtica, completada en la part de la façana durant el segle XVI.
D’aquesta obra tan sols resta el campanar, un dels millors del romànic català. Les dependències conventuals es conserven molt malmeses, algunes convertides en cases particulars. Encara que espoliada, s’ha salvat íntegrament l’església, convertida en parroquial.
Els francesos saquejaren el monestir el 1810. La vida monàstica durà fins a l’exclaustració.
Bovera, la -Urgell-
Santuari marià i antiga abadia cistercenca femenina (Santa Maria de la Bovera), situat damunt un tossal (589 m alt) a la dreta del riu Corb, en un lloc de vella tradició eremítica.
El monestir fou fundat per Pere de Tàrrega el 1195, probablement com a filial de Vallbona de les Monges. El 1237 fou iniciat el trasllat de la comunitat al proper monestir de Vallsanta -on subsistí fins al 1589-, i el mateix 1237 una part de la comunitat passà al nou monestir de Valldaura (Olvan, Berguedà).
Resten alguns elements del claustre i altres vestigis romànics a la casa dels ermitans de la Bovera, refeta entre el 1726 i el 1730. Al Museu Diocesà de Vic hi ha el notable retaule gòtic (segle XV).
Boscà, turó d’en
Poblat ibèric del terme municipal, situat damunt un turó a 198 m d’alt.
Des dels anys 1930 s’hi han realitzat diferents treballs d’excavació i des del 1979 el Museu Municipal de Badalona hi ha desenvolupat un pla sistemàtic de recerca que n’ha fet un dels jaciments ibèrics més extensament excavats de Catalunya. S’hen coneixen diferents cases i carrers i part de la muralla.
Ocupat des de mitjan segle IV aC, perdurà després de la conquesta romana i fou abandonat progressivament a partir del final del segle II aC.
Ha estat declarat bé cultural d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.
Dades dels Països Catalans 