Arxiu de la categoria: Història

Carlina, Segona Guerra -1846/49-

36 Respostes

(Estat espanyol, setembre 1846 – maig 1849)

(o Guerra dels Matiners)  Guerra civil. Es limità pràcticament a Catalunya i, malgrat els esforços realitzats per Ramon Cabrera des del 1848, no passà d’una lluita de guerrilles d’escassa transcendència.

En acabar-se aquesta, el carlisme entrà en una fase letàrgica, interrompuda només pel fracassat pronunciament de Sant Carles de la Ràpita (abril 1860). A la mort de Carles VI (gener 1861), sense deixar fills, la seva herència passà al seu germà Carles, el futur Carles VII.

La resurrecció del partit carlí s’esdevingué a partir de la Revolució del 1868, la qual destronà Isabel II de Borbó i empenyé als seus rengles una gran part de les dretes espanyoles.

Després de l’assemblea de Vevey (1870), el carlisme fou dominat pels elements catòlics intransigents, els quals n’apartaren el vell Cabrera, únic cap militar de prestigi amb què comptava la causa.

Carlina, Primera Guerra -1833/40-

142 Respostes

(Estat espanyol, 2 octubre 1833 – 6 juliol 1840)

(o Guerra dels Set Anys)  Guerra civil. Tingué els principals escenaris a les terres de Navarra i del País Basc, al Maestrat i a les zones interiors de Catalunya; la costa i les ciutats catalanes restaren dominades pels liberals.

La guerra fou, essencialment, un enfrontament entre els exèrcits regulars isabelins i les àgils formacions carlines, no tan ben equipades, però afavorides per la coneixença del terreny muntanyenc on solien actuar; la lluita es desenvolupà amb gran ferotgia per part de tots els bàndols, sobretot fins que no fou signat el conveni de lord Eliot (abril 1835), encaminar a assolir un tracte humà per als presoners.

A Catalunya predominaren una sèrie de caps de quadrilles que mai no acceptaren d’unificar les seves tropes sota la direcció d’una sèrie de comandants generals que envià don Carles. Per això la guerra a Catalunya no superà la fase de guerrilles. En canvi, al Maestrat, Ramon Cabrera aconseguí d’imposar-se i dominar des de Morella un extens territori.

Del maig al novembre de 1837 hom assajà una operació audaç; l’expedició Reial, anomenada així perquè hi participava el mateix pretendent, Carles V, partí d’Estella, travessa Aragó i Catalunya (on s’hi afegí Cabrera amb els seus homes) i es dirigí cap a Madrid, on, a les portes de la capital, les forces governamentals obligaren els carlins a retirar-se.

Després de signar-se el conveni de Vergara (agost 1839), Cabrera resistí encara al Maestrat i a Catalunya, però a la fi es va veure obligat a traspassar amb els seus homes la frontera francesa (juliol 1840).

Al cap de poc temps, aparegueren a Catalunya una sèrie de petites partides, formades sobretot per antics combatents carlins, que foren anomenats trabucaires. Aquestes partides, encara que es presentaven com a defensores de don Carles, eren autèntiques quadrilles de bandolers.

El 1845, Carles V abdicà en el seu fill Carles Lluís (Carles VI), que hom intentà de casar-lo amb Isabel II de Borbó, però, en fracassar, començà la Segona Guerra Carlina.

Cardona, vescomtat de

90 Respostes

(Catalunya, segle X – 1375)

Jurisdicció feudal que comprenia, a l’origen, a la frontera occidental del comtat d’Osona–Manresa, el castell de Cardona, part de la vall del Cardener incloent-hi Bergús a ponent, la riera de Navel i l’aigua d’Ora, i, al nord, Sorba i Gargallà. Els límits de llevant i de migjorn eren menys precisos.

Els vescomtes d’Osona s’hi establiren durant la segona meitat del segle X. Hi residiren des del 986, i ben aviat esdevingué llur patrimoni familiar.

El primer vescomte documentat que exercí a Cardona fou Guadall II, que ho era d’Osona (Guadall II) i que morí vers el 973. El succeí el seu fill Ermemir (mort el 1010), que corraborà la carta de repoblació de Cardona concedida pel comte Borrell II de Barcelona.

El primer a anomenar-se vescomte de Cardona fou Ramon Folc I de Cardona, bé que la seva mare Guisla apareix també amb aquesta intitulació el 1062.

Durant tres segles el vescomtat havia estat engrandit considerablement amb l’annexió de nous feus. En 1365-70 el vescomtat tenia 1.578 km2, amb 3.611 focs, i a partir d’aleshores, la preponderància social dels vescomtes, sempre grans col·laboradors dels reis, anà en augment, fins al punt que el 1375 Hug II de Cardona fou elevat a la dignitat de comte de Cardona.

El vescomtat de Cardona fou l’únic de Catalunya que fabricà moneda, emparant-se, probablement, en la carta de repoblació de Borrell II. Malgrat l’oposició del bisbe de Vic, que en reclamà els drets, foren batuts diners del vescomtat a Calaf el 1088, el 1089 i el 1091, que són coneguts per moneda de Calaf.

Cardona, comtat de

77 Respostes

(Catalunya, segle XIV – )

Títol concedit l’any 1375 a Hug II de Cardona per Pere III de Catalunya; el vescomtat de Cardona era erigit així en comtat.

Durant el seu llarg govern (1334-1400), el patrimoni fou engrandit notablement amb la incorporació (1381) del vescomtat de Vilamur, de la rica i extensa baronia de Bellpuig (1386) i de la de Juneda.

L’adhesió del comte Joan Ramon Folc I de Cardona, fill i successor d’Hug II, a la nova dinastia després de la sentència de Casp (1412) fou recompensada amb la resolució a favor del seu hereu, Joan Ramon Folc II, del plet sobre l’herència del comtat de Prades (1425) com a marit de la pubilla d’aquell comtat, Joana de Prades, la qual li aportà també la baronia d’Entença.

Joan Ramon Folc II renuncià aquell comtat en el seu fill Joan Ramon Folc III, el qual fou sens dubte la figura més brillant de la casa de Cardona. En esclatar la guerra civil (1462) abraçà la causa reialista i fou la principal figura militar de Joan II el Sense Fe en aquella llarga lluita, de la qual fou també un dels grans beneficiaris.

El seu hereu Joan Ramon Folc IV de Cardona (1486-1513), a qui, com a nét de Jaume II d’Urgell el Dissortat, foren fetes propostes de reialesa pels catalans rebels a Joan II (1466), es mantingué fidel al rei, i fou recompensat amb la investidura del comtat de Pallars, erigit en marquesat (1491), i l’erecció del comtat a ducat de Cardona (1491).

En morir el seu successor Ferran de Cardona i Enríquez (1543), heretà el ducat la filla d’aquest, Joana (I) de Cardona i Manrique de Lara.

A la mort del duc Pedro Antonio de Aragó y Fernández de Córdoba (1670-90), sense fills, el copiós heretatge anà a parar al llinatge castellà dels ducs de Medinaceli a través de la filla del duc Lluís Ramon Folc d’Aragó i Fernández de Córdoba, Caterina Antònia de Cardona, casada amb Juan Francisco de la Cerda, duc de Medinaceli.

Al segle XVII, el ducat pròpiament dit, que comprenia les terres de l’antic vescomtat, era compost de quatre grans batllies (Cardona, Solsona, Torà i Morunys).

Càrcer -Baix Empordà-

3 Respostes

(Torroella de Montgrí, Baix Empordà)

Antic priorat (Santa Maria de Càrcer), del monestir d’Amer, en un turó, a 2 km de la mar, a l’Estartit.

És esmentat ja el 844; rebé el nom de Sant Pere (889) o de Sant Pere i Santa Maria (1187) de Càrcer, bé que popularment era conegut com a Santa Maria de la Mar.

Al començament del segle XV era quasi derruït; actualment és una ermita coneguda amb el nom de Santa Maria dels Massos.

Caputxins, fort de

2 Respostes

(Girona, Gironès, segle XVIII – 1814)

Antic fort, un dels que defensava la ciutat, el més meridional. Fou construït el segle XVIII a l’extrem meridional de la muntanya de les Pedreres, damunt la riba dreta de l’Onyar, davant el Montlliví, a l’antic convent caputxí; en aquest indret hom ja havia establert una defensa avançada dels forts de la reina Anna i del Constable el segle XVII.

Fou fet volar el 1814 en abandonar els francesos la plaça.

Cappont, el

4 Respostes

(Lleida, Segrià)

(ant: la Pobla de Cappont)  Antic raval de la ciutat, format a partir de la conquesta, a la segona meitat del segle XII, al marge esquerra del Segre; l’antic areny major del riu l’envoltava. Comunicava amb Lleida pel pont Major, i amb Vilanoveta pel pont de Sant Agustí.

Era habitat per pagesos, moriscs i menestrals; hi havia l’hospital de Sant Marçal i els convents dels agustins (antic santuari de Santa Maria de l’Horta) i dels trinitaris. Era emmurallat.

Durant la Guerra dels Segadors, i per tal de fortificar Lleida, fou totalment enderrocat (1643) per les tropes franceses. Al primer terç del segle XVIII hi fou bastit un revellí o mitjalluna.

Malgrat la prohibició d’edificar-hi, des de la fi d’aquell segle hi sorgiren petites indústries (filadors, sargaires, cistellers) i, al llarg del segle XIX, serradores. Els Camps Elisis (1864) foren construïts sobre el Cap-pont.

A partir del 1869, que la ciutat obtingué el permís de repoblar el lloc, fou urbanitzat ràpidament.

Cap del Riu, torre de

2 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antiga torre de defensa de la ciutat. Construïda el 1566 a l’esquerra de la desembocadura del Llobregat; hom hi ajuntà una capella el 1577.

Destruïda durant les guerres dels Segadors (1641 i 1651) i de Successió (1705), fou refeta cada vegada, la darrera el 1711, amb baluards.

El 1848 hom hi instal·là un far, prop del qual sorgí el barri de la Farola.

Canyet, el -Barcelona-

Deixa un comentari

(Barcelona, Barcelonès)

Antic nom d’un sector de marina, a l’antic terme de Sant Martí de Provençals.

Hi eren cremats els condemnats per la inquisició barcelonina.

Canyeret, el

2 Respostes

(Lleida, Segrià)

Antic barri de la ciutat, a la parròquia de Sant Joan, al vessant del turó de la Seu que domina el Segre, de carrers estrets i costeruts; l’amuntegament de les cases i la manca de condicions higièniques el feren un dels barris més pobres, habitat principalment per immigrants, fins al punt que el ministeri de l’habitatge (1967) ordenà l’expropiació i l’enderrocament del barri, enllestit el 1971.

Havia sorgit al voltant de la costa de Sant Joan al llarg del segle XVIII, a la zona enderrocada amb motiu de la construcció de la Ciutadella, format per casetes de fang i canyes i per pisos bastits damunt els antics albergs.