(Santa Coloma de Gramanet, Barcelonès)
Poblat ibèric situat al cim del puig Castellar. Correspon al grup dels laietans.
Fou descobert per Ferran de Sagarra, al començament del segle XX, el qual n’inicià l’excavació, que fou continuada per l’Institut d’Estudis Catalans.
Darrerament hi han estat fets treballs d’excavació i, sobretot, de consolidació.
(Castellar del Vallès, Vallès Occidental, segle XIII – )
Jurisdicció que el segle XIII pertanyia als Montcada, als quals fou comprada el 1310 per Pere de Clasquerí i Palol, ciutadà de Barcelona i ambaixador.
A la fi del segle XVI passà als Meca, als Cortès d’Andrada, als Clariana, als Sentmenat i als Fontcuberta.
(Catalunya, segle XVI – )
Títol, atorgat el 1599 a Joaquim de Centelles-Carrós i d’Oms, comte de Quirra i baró de Centelles.
El rei arxiduc Carles III hi annexà la grandesa d’Espanya per a Francesc de Blanes-Centelles i Desbac-Descatllar, però no fou convalidada pels Borbó.
El títol passà als Moncayo, als Pignatelli d’Aragona i als Llança.
(Catalunya)
Poble ibèric del nord del país, esmentat per Ptolemeu, que cita com a localitats seves Bassi, Beseda, Egosa i Sebendunum.
De localització difícil, ha estat identificat amb els bergistans, o amb un grup d’aquests, i hom creu que ocupà la Garrotxa i que podria ésser un precedent del comtat de Besalú.
Jaciment paleontològic del Miocè inferior, datat en uns 17 milions d’anys. Fou descobert l’any 1989 fruit d’uns rebaixos per a la plantació de vinya.
El context geològic correspon a un antic llac miocènic, en el qual s’han trobat una gran quantitat de restes de vertebrats fòssils. Destaquen dues comunitats faunístiques, l’una vinculada a zones humides i l’altra d’origen africà.
D’altra banda, hi trobem elements faunístics producte de l’evolució de les comunitats oligocèniques.
Tota aquesta munió d’herbívors eren atacats per una sèrie de depredadors, el més temut dels quals fou un cànid de la mida d’un gos gegant amb una dentició superior típicament úrsida.
(Catalunya, segle XVII)
Títol atorgat el 1658 a Cristòfor de Fenollet-Cabanyelles i Casanova, per la seva participació en l’acció militar de Casale de Monferrato (Piemont).
Passà als Bellvís i als Escrivà de Romaní. Manuel Escrivà de Romaní i de la Quintana fou desè comte de Casal.
(Carrión de los Condes, Castella, 22 febrer 1140)
Pacte signat entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Alfons VII de Lleó.
Aquest darrer reconeixia al comte català com a sobirà d’Aragó i li retornava, bé que en feu, Saragossa, Tarassona, Calataiud, Daroca i altres places de les quals s’havia apoderat.
Una altra part del tractat estipulava l’aliança d’ambdós sobirans contra Navarra i el repartiment d’aquest regne en cas de victòria.
(Abella de la Conca, Pallars Jussà)
(o les Cases de Carreu) Despoblat, a la part alta de la vall de Carreu, a la dreta del riu.
La jurisdicció pertanyia al baró d’Abella, que en conservà la propietat després de la supressió de les senyories.
Al segle XIX formà un ajuntament amb Bóixols i, eclesiàsticament, depenia de Montanissell (Alt Urgell).
Cova, que forma part d’un grup on hom ha trobat jaciments paleolítics.
És la que ha proporcionat els materials més importants de la indústria magdaleniana del nord de Catalunya, en part microlítica.
Sobresurten, al costat de les peces de sílex, els instruments fets d’os i de banya.
(Estat espanyol, 15 abril 1872 – 27 febrer 1876)
Guerra civil. Tingué els seus escenaris principals en terres basco-navarreses i a Catalunya, sota la direcció, respectivament, de Carles VII i del seu germà Alfons Carles.
A Catalunya, els caps de partides rebutjaren de nou el comandament suprem de don Alfons, i aquesta falta d’unitat impedí que el carlisme consolidés les seves posicions.
La restauració dels Borbons en la persona d’Alfons XII significà un ràpid afebliment del carlisme, car els adherits a darrera hora tornaren a la causa alfonsina, i la guerra va decaure lentament, fins que s’acabà a la primeria del 1876, quan Carles VII traspassà la frontera després de pronunciar el seu famós ‘”¡Volveré!”‘.
