Antic castell. Dominava la vall de Sau, situat probablement al límit amb el terme de Vilanova de Sau, al lloc dit actualment puig de la Força.
És esmentat ja el segle X.
Corneli, castell de
Deixa un comentari
Arxiu de la categoria: Història
Còrdova, expedició de -1010-
(Còrdova, Andalusia, 1010)
Campanya militar, empresa per un exèrcit català de 10.000 homes comandat pels comtes Ramon Borrell I de Barcelona i Ermengol I d’Urgell, per ajudar el califa cordovès Muhammad ibn Hisäm, cap del partit dels eslaus, contra el seu rival Sulaymän ibn al-Hakam, cap del partit dels berbers, que fou vençut.
L’exèrcit català triomfà en la batalla d’Akabat al-Bakr, fou vençut prop de Guadiana i, finalment, entrà a Còrdova i la saquejà.
El botí fou molt quantiós, però també ho foren les pèrdues: uns 3.000 morts, entre els quals el comte Ermengol I d’Urgell. Aquell any fou anomenat pels historiadors musulmans “any dels francs”, o sia, dels catalans.
Fou, en part, una represàlia pel saqueig de Barcelona per Almansor (986), només 25 anys abans, i una prova de la recuperació política i militar dels comtats catalans.
Encara el 1017 hi hagué una nova expedició catalana contra el califat cordovès.
Corbins, batalla de -1126-
(Corbins, Segrià, 1126)
Fet d’armes, pel qual les forces musulmanes recuperaren el castell de Corbins, el qual, conquerit pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona, havia estat encomanat el 1117 al cavaller Arnau Berenguer d’Anglesola.
Els almoràvits, aprofitant-se probablement de la rivalitat entre el comte de Barcelona i el rei d’Aragó, Alfons I el Bataller, per tal d’apoderar-se de Lleida, envaïren el Segrià i amenaçaren Albesa i les darreres conquestes del comtat d’Urgell.
Els cristians experimentaren en aquella batalla, segons el Chronicon Dertusense, moltes pèrdues d’homes, i el castell no tornà a les mans catalanes fins el 1147.
Corbera, baronia de
(Ribera Baixa, segle XVI – )
(o Honor de Corbera) Jurisdicció senyorial del segle XVI que comprenia el terme de Corbera de la Ribera, posseïda per la família Corbera.
A la fi del segle XVI passà als Gualbes, que es cognomenaren de Corbera, i al segle XVII, als Móra.
Fou reconeguda com a títol del regne el 1789 a favor de Manuel d’Antic i de Móra, a la mort del qual (1796) passà als de Ramon.
Corbeil, tractat de -1258-
(Corbeil, Illa de França, 11 maig 1258)
Acord signat entre Lluís IX de França i Jaume I de Catalunya.
Per aquest tractat el rei francès renunciava als seus drets sobre Catalunya (com a successor dels carolingis) i Jaume I els seus drets sobre el Llenguadoc i Provença, amb l’única excepció de Montpeller, l’Omeladès i el Carladès.
Paral·lelament va ésser decidit el matrimoni de la princesa Isabel, filla de Jaume I, amb Felip, hereu de Lluís IX.
Convinença dels Cavallers de Catalunya
(Catalunya, 1370 – ? )
Unió dels cavallers. Constituïda amb l’aprovació reial, per fer cara a l’alta noblesa.
Gaudia de la simpatia de l’Església. Era dirigida per quatre regidors anomenats després conservadors.
Els cavallers arribaren a alçar-se en armes, fins que Pere III el Cerimoniós hagué d’intervenir (1370) i sotmetre les diferències a l’arbitratge de les corts.
Un dels seus caps fou Andreu de Fenollet, vescomte d’Illa i de Canet.
Constantinoble, combat naval de -1352-
(Constantinoble, Turquia, 13 febrer 1352)
(o del Bòsfor) Batalla entre l’estol genovès i el català i venecià (aliats a conseqüència de l’ajuda genovesa als sards insurrectes), a l’estret del Bòsfor, prop de Constantinoble.
L’estol aliat, comandat per l’almirall català Ponç de Santapau i de Saguàrdia, era format per 68 naus (34 de venecianes, 25 de catalanes i 9 de bizantines, que abandonaren el combat), enfront de 65 naus genoveses, comandades per Pagano Doria.
L’acció, que tingué lloc enmig d’un fort temporal, fou una de les més importants de l’edat mitjana, tant per la potència dels estols com per les fortes baixes sofertes. El resultat fou indecís: si bé les pèrdues genoveses foren superiors, l’almirall català morí a resultes de les ferides que hi sofrí.
Els genovesos, aprofitant la defecció dels bizantins, aconseguiren un nou tractat de comerç amb l’Imperi, que tancava, pràcticament, els ports bizantins a catalans i venecians.
Conspiració dels Verins -1812-
(Barcelona, juliol 1812)
(o de les Metzines) Temptativa ordida contra l’exèrcit napoleònic que ocupava la ciutat durant la guerra del Francès, per un capellà, Jaume Coret, d’acord amb el capità general del Principat, Luis de Lacy, a fi d’emmetzinar el pa de la Ciutadella de Barcelona, l’aiguardent de Tarragona i les cisternes d’Hostalric i de Mataró.
Malgrat que la policia napoleònica descobrí la conspiració, els resultats de la qual ja havien fet estralls en la guarnició francesa, Coret pogué fugir de la capital, però Lacy l’empresonà després a Cardona, culpant-lo d’impostor.
El 1811 ja hi havia hagut un altre intent d’emmetzinar la guarnició francesa de Barcelona.
Conspiració de l’Ascensió -1809-
(Barcelona, 11 i 12 maig 1809)
Complot preparat per a la nit del dia de l’Ascensió, a fi de deslliurar la ciutat de les forces napoleòniques que la tenien ocupada des del començament del 1808.
Aquesta conspiració, en la qual hi havia implicades nombroses persones (militars, eclesiàstics i civils), no arribà a esclatar perquè un dels oficials italians de l’exèrcit napoleònic que havien de facilitar l’accés dels miquelets del Llobregat al castell de Montjuïc es posà al servei de la policia afrancesada i féu possible la detenció dels principals conjurats, 5 dels quals (Joaquim Pou i Joan Gallifa -sacerdots-, Josep Navarro, Salvador Aulet i Joan Maçana) foren jutjats per un consell de guerra i foren executats a la Ciutadella pel juny de 1809.
El 1909 les seves restes foren traslladades solemnement a una capella dels claustres de la seu barcelonina.
Consell de Joan I, procés contra el
(Barcelona, 2 juny 1396)
Procés obert per la reina Maria de Luna, muller i lloctinent del rei Martí I l’Humà, a instigació de les ciutats i les viles reials, especialment de Barcelona, contra els principals consellers i funcionaris de la cort del rei Joan I el Caçador, mort poc temps abans.
Els trenta-vuit processats, entre els quals hi havia consellers, juristes i altres alts càrrecs de la cort, foren acusats d’haver format una lliga de consellers per a governar segons llurs conveniències, d’haver malaconsellat el rei, d’haver cridat tropes invasores estrangeres, de suborns, d’enriquiment a costa del patrimoni reial, i d’immoralitat en llur vida privada.
La majoria dels acusats foren absolts pel rei Martí entre 1397-98. Els prestadors de la cort hagueren d’acceptar una rebaixa de llurs crèdits.
