(Milà, Itàlia, 8 octubre 1435)
Pacte secret signat entre Alfons IV de Catalunya i Filippo Maria Visconti, duc de Milà.
Alfons IV renunciava a Còrsega i a les bases de Portovenere i Ilica, i es comprometia a repartir-se amb el duc de Milà les conquestes que fes al nord d’Itàlia (fins a Bolonya).
Aquest pacte beneficià el rei català i minimitzà les conseqüències de la seva derrota a Ponça, puix que, tot seguit, el duc de Milà l’alliberà amb tots els nobles catalans que l’acompanyaven.
(Mieres, Garrotxa, setembre 1484)
Revolta. Es produí en intentar l’algutzir reial Gilabert Salvà, acompanyat del veguer de Girona i Besalú i d’altres autoritats, d’executar els béns dels remences que es negaven a pagar censos i tasques a llurs senyors.
En arribar a la vall de Mieres foren escomesos i foragitats pels pagesos armats i dirigits per Pere Joan Sala.
El lloctinent de Catalunya, Enric d’Aragó i de Pimentel, hi acudí a restablir la pau, però tant bon punt hagué tornat a Barcelona els remences s’insurgiren de nou i estengueren el conflicte, que esdevingué l’anomenada segona guerra dels remences.
(Santa Maria de Merlès, Berguedà)
Antic castell, avui arruïnat. Era en un turó, sobre l’església de Sant Martí de Merlès.
El seu terme cavalca sobre els antics comtats d’Osona i de Berga, separats per la riera de Merlès; la part osonenca era de la parròquia de Sant Martí, del bisbe de Vic, i l’altra, la de Santa Maria, del bisbat d’Urgell i després de Solsona.
És esmentat des del 905. Fou infeudat a la família Lluçà. Al final del segle XIII el rei el segrestà als Portella-Lluçà i l’encomanà als castlans de la família de cavallers cognomenada Merlès. Retornà a la baronia de la Portella al final del segle XIV.
(Berguedà)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Santa Maria de Merlès.
(Barcelona, 1235 – )
Orde religiós i militar (mercedaris). Fundat per sant Pere Nolasc, il·luminat per una visió de la Verge, que li encarregà la missió de redimir cristians captius dels musulmans.
Nolasc i un grup de laics reberen el canonicat del bisbe Berenguer de Palou i la condició militar del rei Jaume I el Conqueridor, i posteriorment aprovat pel papa Honori III.
Inicialment fou anomenat de Santa Eulàlia, però poc abans de morir Pere Nolasc (1249), va rebre el nom d’orde de santa Maria de la Mercè.
D’orde laico-militar, l’any 1317 va convertir-se en orde clerical. Sant Ramon de Penyafort en va escriure la regla, que fou confirmada per Gregori IX de 17 de gener de 1325. Tingué noves constitucions i s’assimilà als ordes mendicants, segons consta en la butlla Aeternus Aeterni de Benet XIII.
Al principi del segle XIX experimentà una forta decadència, i fou restaurada al final del segle. Modernament els mercedaris es dediquen a l’ensenyament, als presoners i a les missions.
El 1265 es va crear una branca femenina de l’orde, que s’extingí, però fou restaurada el 1870.
Té cases a Espanya, Itàlia, l’Argentina, Xile, el Perú i l’Equador.
Antic raval de la ciutat, al voltant de l’església parroquial de Sant Pau de Mercadal (esmentada ja el 1168), extramurs, davant el portal de Magdalena, a l’indret de l’actual estació de ferrocarril.
Barri mercader (el 1231 hi fou fundat un hostal per a mercaders tolosans), formava una plaça porticada on donaven alguns carrers; en un d’aquests hi havia el convent del Carme.
El 1429 es trobava gairebé despoblat.
Antiga abadia cistercenca femenina (Santa Maria del Mercadal o de Cadins), situada al raval del Mercadal de la ciutat.
S’hi traslladaren el 1492 les monges de Sant Feliu de Cadins, a redós de l’església de Santa Susanna (dita des d’aleshores de Santa Maria).
El 1771 construïren una nova església renaixentista, que fou arrasada el 1937.
La comunitat hi subsistí fins al 1936 (llevat del període 1808-14), i el 1944 s’aplegà de nou i s’establí a Salt.
Antic raval de la ciutat, situat a l’esquerra de l’Onyar, entre les actuals places del Mercat i de Sant Agustí (o de la Independència).
El tancava la muralla del Mercadal, que seguia el traçat de l’actual Granvia de Jaume I, que ordenà bastir Pere III de Catalunya el 1368, però que no fou acabada fins al segle XVI.
Era un sector ocupat, principalment, per hortes (travessat des del segle XI per la sèquia Monar, s’hi instal·laren els molins de la ciutat) i convents: Sant Francesc, monestir del Mercadal, de Sant Agustí (segle XVII), de Santa Clara (segle XVII), de les Bernades; el 1666, hom hi construí l’hospital de Santa Caterina, i a la fi del segle XVIII, l’hospici (actual Casa de Cultura), obra de Ventura Rodríguez.
Les desamortitzacions del segle XIX feren desaparèixer la majoria dels convents esmentats i permeteren la utilització dels terrenys alliberats per a vies públiques i la instal·lació de noves indústries (La Gerundense, 1842; Planas, Junoy i C, 1857; Grober, 1890), que utilitzaren l’aigua de la séquia Monar.
Les muralles foren enderrocades el 1895.
(Menorca, 5 gener 1287 – 22 gener 1287)
Campanya d’Alfons II de Catalunya.
Quant Jaume I de Catalunya va haver conquerit Mallorca (1229), Menorca, que no arribà a ésser envaïda, es va declarar nominalment tributària de la corona catalano-aragonesa.
Però l’any 1287, i tot i que l’illa pertanyia jurídicament al regne de Mallorca, Alfons II la va conquerir per la força de les armes i la va repoblar parcialment.
En aquella època Menorca gaudí de l’esplendor nàutica i comercial catalana i d’una certa prosperitat en l’economia, basada en la cria de bestiar oví per a la producció de llana.
Antic poble i castell, que és l’origen de la vila.
Les ruïnes són a l’extrem est del puig de Meià (909 m alt), contrafort sud-oriental del Montsec, on hi ha el santuari del Puig de Meià, que domina la vila de Vilanova, on sembla que es traslladà la població després d’haver estat destruïda, probablement durant alguns fets bèl·lics.
El castell fou centre de la conca de Meià, funció que després exercí el priorat de Santa Maria de Meià.
