Municipi del Baix Empordà (Catalunya): 6,64 km2, 44 m alt, 386 hab (2016)
(o Jafre de Ter) Situat al nord de la comarca, a la plana regada de l’esquerra del Ter, al nord de la Bisbal d’Empordà.
S’hi conrea principalment la trilogia blat-userda-blat de moro; el canal del Molí, derivat del Ter, rega el terme i fa possible el conreu de fruiters i els d’horta. Altres recursos econòmics són la ramaderia (principalment de bestiar oví i porcí) i l’avicultura. La indústria és derivada del sector agrícola (fàbrica de pinsos, molí fariner) i algunes petites empreses dedicades a materials de la construcció.
El poble és a la plana, prop del Ter, dominat per l’església de Sant Martí; es conserva part de l’antic castell, o casa forta, de Jafre, que pertangué a la família d’aquest nom.
Prop del poble hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Fontsanta (segle XV) i el veïnat dels Masos.
Municipi de la Segarra (Catalunya): 15,36 km2, 567 m alt, 114 hab (2016)
(ant: les Ivorres) Al límit amb Anoia, entre la vall del Llobregós, al nord, i els altiplans que la separen de la ribera del Sió, al sud. El terme és poc boscat, excepte algunes rouredes als punts més alts.
Els recursos econòmics del municipi són escassos i limitats a l’agricultura, amb predomini del secà i principalment dedicada als cereals, també hi ha oliveres i vinya. S’hi fabrica ciment, aprofitant les margues calcàries del subsòl. Àrea comercial de Cervera.
El poble té un aspecte medieval i es troba aturonat sota l’antic castell d’Ivorra, del qual resta una torre, i l’església parroquial de Sant Cugat, reconstruïda al segle XVIII. Més al sud hi ha l’església de Santa Maria, famosa per un miracle (conegut pel Sant Dubte) que, segons la tradició, s’hi va produir el 1010.
La vida econòmica del municipi es basa en l’agricultura de regadiu: cereals, farratges i arbres fruiters (hi ha una important cooperativa agrícola) i la qual és possible gràcies a les sèquies derivades del canal d’Urgell, la ramaderia (porcina i aviram), el comerç i algunes petites indústries (de la confecció, embotits, de la construcció, etc). Àrea comercial de Lleida.
La vila és a la plana; destaca l’església parroquial dedicada a sant Andreu; no queda cap vestigi de l’antic castell d’Ivars.
Dins el terme hi ha el poble de Vallverd, al nord de l’estany avui dessecat d’Ivars, el despoblat de Montsuar, el santuari de la Mare de Déu de l’Horta i les caseries de la Cendrosa i Montalé.
Municipi de la Noguera (Catalunya): 27,14 km2, 314 m alt, 351 hab (2016)
Situat a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana, al límit amb l’Aragó, al nord de Lleida. Dins el terme hi ha l’embassament de Santa Anna, en el qual hi desemboquen els barrancs del Molí de Boix, la Carrerada i la Creu.
Les bases de l’economia local són l’agricultura, principalment de secà (cereals, oliveres i vinya), el regadiu (arbres fruiters -pera llimonera- i alfals) és alimentat amb aigua de la Noguera a través de la sèquia d’Ivars, la ramaderia (de llana, cria de porcs i aviram) i algunes activitats industrials derivades de l’agricultura. Pedreres amb explotació de calcàries. Àrea comercial de Lleida. La població, tanmateix, tendeix a disminuir.
Al poble es destaca l’església parroquial de la Concepció de Maria i Sant Sebastià.
Al terme li va ésser agregat el 1964 el poble de Boix, en part inundat avui pel pantà.
Municipi de la Baixa Cerdanya (Catalunya): 10,81 km2, 1.088 m alt, 276 hab (2016)
Situat a la dreta del Segre, a l’estret d’Isòvol, abans del Baridà. Hi ha boscs de ribera al Segre.
Abunden els prats, que han permès el desenvolupament de la ramaderia bovina i porcina, base de l’economia local. Hi ha conreus de secà (cereals i patates) i també de regadiu. Àrea comercial de Puigcerdà. El descens demogràfic ha estat constant durant tot el segle XX, sobretot a partir del 1960.
Al poble es destaca l’església parroquial de Sant Miquel, d’origen romànic. El centre municipal és, però, el poble d’All, on hi ha l’església romànica de Santa Maria i el santuari de Quadres.
Dins el terme hi ha també el poble d’Olopte, amb l’església romànica de Sant Pere.
Agricultura de secà (predomini de cereals, seguit d’ametllers, farratges i vinya), ramaderia (granges de porcs i bestiar oví), indústria (alimentària -molins d’oli i farina-, de la confecció, etc) i comerç. Àrea comercial de Tremp.
El municipi comprèn, també, el monestir de Fontclara, els pobles de Siall, Covet (on hi ha l’església romànica de Santa Maria, monument històrico-artístic) i Llordà (amb l’antic castell, també monument històrico-artístic), el barri o raval del Poblenou, la caseria dels Masos de Sant Martí i el santuari de la Posa.
Municipi i capital de la comarca d’Anoia (Catalunya): 8,11 km2, 313 m alt, 38.987 hab (2016)
Situat al centre de la conca d’Òdena, a l’esquerra de l’Anoia, al nord-oest de Barcelona. El terme, poc extens, és ocupat quasi en tota la seva totalitat pel nucli urbà, que gairebé ha arraconat els conreus.
El gran motor de l’economia local és la indústria (tradicionalment tèxtil i d’adobar pells, però avui molt diversificada), que s’ha estés també als termes veïns de Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui, i ha estat la causa del gran creixement demogràfic de tota la zona, sobretot a partir del 1950. El municipi destaca també com a centre de serveis i com a mercat comarcal, amb dues fires anuals, ja que es un centre d’atracció mercantil, principalment per als productes agropecuaris comarcals.
La ciutat, a banda i banda de l’antiga carretera de Barcelona a Lleida, va iniciar la seva expansió urbanística a mitjan segle XVIII, coincidint amb el desenvolupament industrial. El nucli antic conserva l’aire medieval, amb la plaça Vella, porticada, i restes de les muralles. A la ciutat destaquen també l’església parroquial de Santa Maria, renaixentista, l’antic convent de Sant Agustí, l’edifici de l’ajuntament, neoclàssic, el Museu de la Ciutat i Comarca (de prehistòria i història industrial) i el Museu de la Pell.
HISTÒRIA.- El nucli urbà començà a sorgir al segle XI. Antigament depenia del monestir de Sant Cugat del Vallès, el qual en va cedir la meitat de la jurisdicció al rei Jaume I el Conqueridor (1225), i l’any 1622 el Comú va comprar la jurisdicció que el monestir encara hi tenia. Pere III el Cerimoniós li concedí diversos privilegis (1385), gràcies a un dels quals l’any 1386 la ciutat va ésser emmurallada. Ferran I d’Antequera, de retorn de Perpinyà, hi morí el 2 d’abril de 1416. La ciutat intervingué en les lluites dels catalans contra Joan II el Sense Fe i lluità també contra Felip IV en la guerra dels Segadors. Durant la guerra de Successió va defensar la causa austríaca contra la dels Borbons i en la guerra del Francès, el juny de 1808 s’hi alçà, derrotà els francesos al Bruc i obligà el general Schwartz a retornar a Barcelona. Ocupada pels carlins durant la tercera guerra carlina, el 1879 li fou concedit el títol de ciutat. Fou un centre important del moviment obrer i tingué gran prosperitat econòmica durant la I Guerra Mundial.
Les bases de l’economia local són el comerç (especialment el negoci de la fusta), l’agricultura de secà, i també de regadiu (s’hi conreen sobretot cereals i arbres fruiters), la ramaderia (bovina i porcina), l’avicultura i la indústria (paperera, alimentària, química, etc).
La població, en descens durant anys, a partir del 1960 ha augmentat notablement.
La vila es troba en un escarpament balsàmic sobre el riu, dominada a ponent pel l’església parroquial de Santa Maria del segle XVII.
Vila important en fets de guerra per la seva situació estratègica. L’any 1462, durant la guerra contra Joan II, hi entraren les tropes de la Generalitat capitanejades per Pere de Bell-lloc. Prop de la vila, en la guerra dels Segadors, les tropes castellanes foren derrotades pels camperols. En les guerres contra els francesos, l’any 1694, va caure en poder d’ells. Durant la guerra del Francès, la vila fou saquejada i el castell d’Hostalric pres pels francesos (1809-10).
Municipi d’Anoia (Catalunya): 33,49 km2, 361 m alt, 2.891 hab (2016)
(ant: Pierola) Situat a l’extrem oriental de la comarca, al límit amb el Baix Llobregat, als vessants sud-orientals del turó de la Fembra Morta, drenat per la riera de Magarola. Els boscos de pins i alzines ocupen la meitat del terme.
La vida econòmica local es basa en l’agricultura de secà, amb predomini de la vinya, i amb ametllers i oliveres. Només una petita part es dedica als conreus de regadiu, regats amb aigües de pous. Ramaderia ovina, cabrum i granges de conills. Indústria de la construcció (rajoles) i tèxtil. El municipi és també un lloc de segones residències. Àrea comercial d’Igualada.
El cap municipal és el poble d’Hostalets. S’hi destaquen l’església parroquial de Sant Pere, de base romànica, i el casal dels marquesos de Vilallonga.
Municipi del Barcelonès (Catalunya): 12,40 km2, 8 m alt, 254.804 hab (2016)
Estès a l’esquerra del Llobregat, formant un continu urbà amb la ciutat de Barcelona.
De municipi agrícola, proveïdor del mercat de Barcelona, ha esdevingut al llarg del segle XX un nucli industrial i residencial subsidiari de la capital catalana. Del 1900 ençà, el creixement demogràfic del municipi, bàsicament a causa de la immigració, ha estat espectacular, sobretot en els períodes 1920-35 i 1950-80. L’Hospitalet és avui el tercer municipi dels Països Catalans, després de Barcelona i València, en nombre d’habitants i per bé que prop de la meitat de la població treballa a Barcelona, el quart nucli industrial del Principat.
La ciutat forma un conglomerat urbà de populoses barriades dominat pel caos urbanístic. La celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 permeté la reordenació urbanística d’alguns espais de la ciutat.
A partir del nucli primitiu i dels barris més antics de Sant Josep i Santa Eulàlia, s’ha estès en direcció nord formant els barris de la Torrassa, Collblanc (limítrofs amb els barris barcelonins de Sants i les Corts), la Florida i Pubilla Cases. Al sud s’aixequen els grans blocs de la urbanització de Bellvitge, al costat de l’antic santuari romànic de la Mare de Déu de Bellvitge, i s’estén el sector industrial, on els grans polígons alternen encara amb alguns camps de conreu.
Dades dels Països Catalans 