(Barcelona, 28 abril 1949 – vers 1970)
(o Club 49) Agrupació artística, fundada per antics membres de l’ADLAN, que promogué les primeres exposicions importants dels artistes de Dau al Set i la gran exposició retrospectiva de Joan Miró.
Imatge de pedra del segle XII. Venerada en una capella de la catedral de Solsona, obra de l’escultor Gilabert.
Segons la tradició, fou descoberta el segle XIII al pou del claustre, on havia estat amagada a causa del perill iconoclasta dels albigesos.
Patrona de Solsona des del 1653, fou coronada el 1956 (la capella fou decorada aleshores amb baixos relleus d’Enric Monjo).
(Barcelona, 15 juliol 1912 – després 1924)
Societat cívica. Constituïda sota la tutela del Museu Social de la diputació de Barcelona. Inspirada en la teoria de la ciutat jardí d’Ebenezer Howard i en l’anàlisi organicista.
L’ànima i el cervell d’aquesta societat fou Cebrià de Montoliu. En exiliar-se voluntàriament el 1920, passà la direcció a Nicolau M. Rubió i Tudurí. La primera junta directiva fou presidida per Joan A. Güell.
Els seus objectius eren la descentralització de l’aglomeració urbana de Barcelona, la reintegració del treball humà dins la natura, la protecció del paisatge.
Creà una important biblioteca i un arxiu sobre urbanització, habitació i cultura cívica, i una oficina informativa sobre qüestions d’urbanització i construcció; organitzà cicles de conferències, amb la participació d’especialistes estrangers, i edità llibres i la revista “Civitas”, informà i féu crítica de projectes de llei i de plans d’urbanització.
La vida de la societat tingué el seu punt culminant en l’Exposició de Construcció Cívica i Habitació Popular (1916), primera anàlisi orgànica de Barcelona.
(Barcelona, 1997 – )
Equipament cultural. Dedicat a les arts de l’espectacle situat dins el recinte del Mercat de les Flors de Montjuïc.
El 1997, l’ajuntament de Barcelona encarregà el disseny i direcció d’aquest projecte al director escènic Lluís Pasqual, que exercí de comissionat durant els dos anys d’elaboració d’aquest encàrrec. El projecte fou acceptat per l’ajuntament, i el 2000 es formalitzà, juntament amb la diputació de Barcelona, la constitució del consorci de la Ciutat del Teatre. Josep Montanyès en fou designat director.
Comprèn el Mercat de les Flors -habilitat com a espai escènic municipal-, el Palau de l’Agricultura -nova seu de la Fundació Teatre Lliure– i l’Institut del Teatre de la diputació.
Tots tres edificis, aglutinats al voltant de la plaça de Margarida Xirgu, se situen molt a prop d’altres espais escènics com el Teatre Grec o els teatres del Paral·lel barceloní.
(Barcelona, 1949 – )
Premis. Creats per l’ajuntament de Barcelona.
Llevat del de poesia catalana, la majoria (novel·la, teatre, investigació, periodisme, cinema, etc) han estat atorgats a obres en castellà.
El lliurament té lloc el 26 de gener, en commemoració de l’entrada de les forces franquistes a Barcelona el 1939.
(Catalunya, 1976)
Film. De caràcter emblemàtic per la seva funció de pioner de la producció cinematogràfica nacional després de la mort de Franco.
Realitzat per Antoni Ribas sobre un guió d’ell mateix i de Miquel Sanz, el film parteix de l’òptica d’una família burgesa catalana i reconstrueix els principals esdeveniments històrics des de la pèrdua de les colònies espanyoles fins la Setmana Tràgica, encara que la manca de pressupost suficient per tan ambiciós projecte propicia en l’espectador una adhesió més emocional que no pas objectiva.
La fotografia és de Teo Escamilla, la banda musical és obra de Manuel Valls i Gorina i fou interpretada principalment per Xavier Elorriaga, Pau Garsaball, Adolf Marsillach i J.L. López Vázquez.
(Tortosa, Baix Ebre, 1347)
Cinta de seda blanca de 12 pams de llargada, venerada, almenys des del 1347, com a cinyell de la Mare de Déu a la catedral de Tortosa, especialment per les dones gràvides.
Segons la tradició (recollida el 1508), fou lliurada personalment per la Mare de Déu a un sacerdot tortosí.
Conservada originàriament en un reliquiari de cristall i d’argent del segle XV, entre el 1672 i el 1725 li fou construïda i dedicada una sumptuosa capella on és venerada actualment, juntament amb la imatge de la Mare de Déu de la Cinta.
El 1617 fou fundada la confraria de la Mare de Déu del Socors i de la Santa Cinta.
Sigla del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (associació cultural, 1974 – ).
Sigla del Centre d’Informació i Documentació Internacional de Barcelona (fundació pública catalana, 1973 – ).
Sigla del Centre d’Informació i Desenvolupament Empresarial (institució pública catalana, 1985 – ).
Dades dels Països Catalans 