Arxiu de la categoria: Biografies

Gausfred III de Rosselló

14 Respostes

(Rosselló, segle XII – 1164)

(o Jofre III)  Comte de Rosselló (1113-64). Fill de Girard I i d’Agnès. A la mort del seu pare (1113 o 1115), l’heretà essent encara menor. Durant la seva minoritat regentà el comtat Arnau Jofre, oncle del seu pare, que ja havia estat regent durant la segona anada de Girard I a la croada. Tingué topades amb el bel·licós Ponç Hug II d’Empúries. Les costes rosselloneses foren durament castigades pels pirates sarraïns.

Es casá amb Ermengarda de Besiers i la repudià després per tornar-se a casar. Això li valgué l’excomunió. El seu cunyat Ramon Trencavel de Besiers l’envaí a sang i foc. El seu fill Girard, que ja actuava com a vescomte, s’alçà també en rebel·lió. Tot el Rosselló fou devastat per la guerra.

Jofre III arribà a dominar la situació gràcies a l’ajut d’Hug III d’Empúries. Devers el 1161 s’establí la pau. Jofre III i el seu fill Girard es reconciliaren. A la seva mort deixà hereu Girard, que seria el segon d’aquest nom al casal rossellonès.

Gausfred II de Rosselló

9 Respostes

(Rosselló, segle XI – 1074)

(o Jofre II) Comte de Rosselló (1013-74). Fill de Guislabert I, a la mort del qual (vers 1014) sofrí la invasió del seu oncle Hug I d’Empúries, que pretenia unir com en temps passat els dos comtats. Bernat Tallaferro de Besalú l’ajudà a defensar-se’n.

El germà de Tallaferro, el famós bisbe Oliba, aconseguí de posar pau (1020). Aquesta pau anà acompanyada per una gran prosperitat i un notable creixement demogràfic. El seu govern fou molt llarg.

Fou succeït pel seu fill Guislabert II.

Joaquima de Vedruna *

Deixa un comentari

Veure> Vedruna i Vidal, Joaquima de (fundadora i santa catalana, 1783-1854).

Joaquim Maria de Llavaneres *

Deixa un comentari

Nom de religió del frare i missioner caputxí català Joaquim Vives i Tutó (1852-1923).

Joaní, Antònia

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIX – 1895)

Actriu. Fou figura ben coneguda del teatre català. Era muller de l’actor Emili Arolas.

Joana II de Nàpols

8 Respostes

(Zadar, Croàcia, 26 juny 1373 – Nàpols, Itàlia, 2 febrer 1435)

Reina de Nàpols (1414-35). Filla de Carles III i de Margarida de Durazzo. Succeí en el tron al seu germà Ladislau I. Volia casar-se amb Joan d’Aragó, fill de Ferran I d’Antequera, amb la benvolença de Benet XIII, però finalment preferí per marit Jaume II de Borbó, comte de la Marca (1415).

Ben rebut pel poble i malvist pels favorits, Jaume els eliminà tots, donà alts càrrecs a personatges francesos i tingué quasi presonera a la reina. Els patricis napolitans es revoltaren i alliberaren la reina; Jaume passà a l’oposició i acabà tornant a França (1419) i entrant en religió.

El papa Martí V s’alià amb Joana i li confià la tutela de Roma, que havia ocupat Sforza en nom d’ella. El papa declarà (1420) el duc Lluís d’Anjou, comte de Provença, hereu de Joana (Lluís III de Nàpols).

Aquest assetjà Nàpols i proposà a Alfons IV el Magnànim una aliança o bé la neutralitat, però aquest s’hi negà, al·legant l’amistat de Lluís amb Gènova, perquè els napolitans li havien demanat ajuda contra Lluís i, a més, li interessava de continuar la campanya després de la de Còrsega, i, davant la promesa de Joana d’atorgar-li el govern, envià un estol comandat per Ramon de Perellós, que desblocà la ciutat, on entrà més tard el rei (1421), que fou adoptat com a hereu per Joana.

Però aquesta començà a témer que el rei no volgués suplantar-la. Alfons IV atacà els seus adversaris i la reina hagué de fugir, mentre Sforza perseguia els catalans, sense poder evitar que Alfons IV saquegés la ciutat.

La reina revocà aleshores l’adopció i tornà a nomenar hereu Lluís d’Anjou. Mentrestant, per altres afers, Alfons IV tornà a Catalunya, i deixà a Nàpols el seu germà Pere d’Aragó com a lloctinent; però aquest hagué de retre la ciutat als napolitans (1424).

Lluís d’Anjou fou fet capità general de Calàbria, però els patricis descontents gestionaren el retorn d’Alfons IV a Nàpols, amb el beneplàcit de la reina, ja malalta, que veia en els francesos un perill.

Alfons IV hi acudí i fou novament nomenat successor (1432); però, vist amb poca simpatia pel papa Eugeni IV, ajornà la qüestió, féu treva amb la reina i se n’anà a Sicília.

Joana tornà a decantar-se per Lluís d’Anjou i l’adoptà novament (1433), però aquest morí (novembre 1434) i la reina reconegué com a successor el seu germà Renat I, duc de Lorena, poc abans de morir.

Joana I de Nàpols

11 Respostes

(Nàpols, Itàlia, vers 1326 – Muro Lucano, Itàlia, 27 juliol 1382)

(o d’Anjou)  Reina de Nàpols i comtessa de Provença (1343-81). Filla de Carles II de Nàpols i de Maria de Valois. Succeí el seu avi, Robert I. Casada (1343) amb el seu cosí l’angeví Andreu d’Hongria, duc de Calàbria, fou acusada de complicitat en l’assassinat d’aquest (1345). Amb el segon marit, Lluís de Tàrent, intentà la conquesta de Sicília, però acabà renunciant definitivament a l’illa (pau del 1372).

Vídua de Lluís (1362), decidí de casar-se amb Jaume IV de Mallorca, evadit de la presó de Barcelona (1363), i li donà el títol de duc de Calàbria; implicat, aquest, en la guerra de Castella i pres per Enric de Trastàmara, el rescatà (1370). Vídua (1375), es casà encara amb Otó de Brunsvic-Grubenhagen.

Afavorí l’elecció de l’antipapa Climent VII, i fou excomunicada per Urbà VI (1379). Ocupat el regne, que destinava a Lluís de França, duc d’Anjou, per Carles de Durazzo, comte de Gravina, aquest l’empresonà i la féu assassinar al castell de Muro.

Joan dels Òrguens

Deixa un comentari

(Flandes, França, segle XIV – Catalunya ?, segle XIV)

Instrumentista flamenc. Serví a la cort de Joan I de Catalunya, en la qual introduí l’instrument de tecla anomenat eixaquier.

Joan de Sicília i de Caríntia

12 Respostes

(Catània, Sicília, 1317 – 3 abril 1348)

Tercer duc català d’Atenes i duc de Randazzo. Era fill de Frederic II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia. Heretà el títol grec a la mort del seu germà Guillem de Sicília (1338), encara que, com els seus antecessors, no anà mai al seu nou domini, sinó que restà a Sicília.

El 1342, mort el seu germà, Pere II de Sicília, un fill menor d’aquest n’heretà la corona siciliana, i Joan en féu de regent, enmig de l’anarquia nobiliària i les amenaces de Nàpols. Ell mateix fou protagonista d’una discòrdia greu amb el noble Mateu de Paloci, el qual es passà als angevins.

Joan morí prop de Catània, víctima de la pesta. Deixà un fill de poca edat, Frederic de Sicília, que li succeïa als ducats de Randazzo i d’Atenes, aquest darrer a penes nominal. Altres fills seus i de la seva muller, Cesarina Llança foren Elionor de Randazzo, muller de Guillem de Peralta, i Constança. Potser fou fill natural seu un Esteve que lluitava a Sardenya el 1354.

Joan de Borbó i de Battenberg

8 Respostes

(La Granja de San Ildefonso, Castella, 1913 – Pamplona, Navarra, 1993)

Pretendent al tron d’Espanya (1941-77). Tercer fill d’Alfons XIII de Borbó. Fou príncep de Girona, Astúries i Viana (1933-41), i comte de Barcelona. El 1933, per renúncia dels seus dos germans grans, es convertí en l’hereu de la corona.

El 1942 es traslladà a Lausana -on estudià el català, que li ensenyà Carles Cardó– i el 1946 a Estoril. El 1969, en produir-se la proclamació del seu fill, Joan Carles, com a hereu de Franco a títol de rei, signà una declaració de protesta i dissolgué el seu consell privat i el seu secretariat polític.

Tot i això, influí en favor de la democràcia, i el 1977 renuncià als seus drets dinàstics, conservant, però, el títol de comte de Barcelona.