(Palma de Mallorca, 23 maig 1720 – 13 agost 1799)
Poeta líric i dramàtic en castellà.
Escriví poesies i les comèdies històriques Don Jaime I conde de Barcelona i La conquista de Mallorca (Barcelona, 1792), aquesta darrera amb el llenguatge i tots els elements del teatre de l’època.
(Palma de Mallorca, 14 febrer 1928 – 25 gener 1966)
Ciclista. Fill de Miquel Bover i Salom. Es destacà sobretot en la modalitat en pista.
Fou campió d’Espanya de persecució en la categoria professional (1953, 1954 i 1955).
Morí en un accident de cotxe.
(Sevilla, Andalusia, 20 març 1810 – Palma de Mallorca, 1 abril 1865)
Polígraf, escriptor i erudit. Fill del jurista Joan Bover i Terrassa. Col·leccionà tota mena de documents, d’antiguitats i de notícies. Des del 1833 fou cronista general del regne de Mallorca.
Fundador de l’Acadèmia Mallorquina de Literatura, Antiguitats i Belles Lletres (1837), i el 1840 fou nomenat corresponent de l’Academia de la Historia. Ocupà càrrecs importants a la Biblioteca Nacional (1851). Representa amb la seva obra un precedent de la Renaixença a les Balears.
Escriví obres sobre els temes més diversos, encara que excel·lí sobretot com a historiador; és autor de: Memoria biográfica de los mallorquines que se han distinguido en la antigua literatura (1842), d’un Diccionario bibliográfico de las publicaciones periódicas de las Baleares (1862) i d’una Biblioteca de escritores baleares (1868).
Entre els seus escrits inèdits hi ha Diccionario manual mallorquín-castellano i diverses poesies en català antic, literari i dialectal.
Antoni Bover (Catalunya, segle XVIII) Religiós trinitari. El 1735 publicà una obra relativa al convent barceloní.
Antoni Bover (Valls, Alt Camp, segle XVIII) Orfebre, autor d’obres notables.
Guillem Bover (País Valencià, segle XIII) Marí. Actuava com a corsari contra les costes del nord d’Àfrica. Són destacades les seves accions a la Barbaria central el 1327.
Ramon Bover (Barcelona ?, segle XV) Poeta. Conreà la poesia amorosa.
(Illes Balears, segle XVII)
Poeta. De les seves poesies, en català i en castellà, inèdites en llur major part, hom dedueix que era un noble, amb bona cultura clàssica i teològica.
La seva obra poètica, impregnada de bucolisme, gairebé sempre amorosa i religiosa, imita els autors castellans del segle XVI, sense oblidar els models tradicionals.
(Perpinyà, 1818 – Saint-Cloud, París, França, 1854)
Compositor i crític musical. Obtingué el premi Roma amb la cantata La vendetta (1838).
Fou director d’orquestra a l’Opéra de París i al Théâtre Italien.
Escriví música d’església i les òperes L’hôtesse de Lyon (1844), Le mousquetaire (1844), Tabarin (1852).
(Sant Andreu de Sureda, Rosselló, 12 desembre 1859 – Perpinyà, 4 agost 1909)
Polític. Membre del partit radical socialista francès.
Elegit diputat el 1906, en unes disputades eleccions enfront d’Eugeni Sauvy, alcalde de Perpinyà. Impulsà la política de transports.
Francmaçó, arribà a gran mestre adjunt de la gran lògia de França.
(Perpinyà, 1822 – París, França, 1886)
Químic. Fou membre de l’Acadèmie de Mèdecine i professor a l’École Supérieure de Pharmacie.
És autor de Cours de chimie analytique (1871) i de Traité élémentaire de chimie légale (1873).
(Marsella, França, 1888 – el Marne, França, 1914)
Atleta especialitzat en curses de fons. Va morir al front del Marne durant la Primera Guerra Mundial.
A la seva memòria es disputa a Barcelona des del 1920 el gran premi de cursa de fons Jean Bouin.
(Illa, Rosselló, 30 juliol 1931 – Rosselló, 23 juliol 1996)
Historiador. Arxiver al departament dels Alts de Sena.
Autor de nombrosos treballs d’història publicats en revistes i, en col·laboració amb Francesc Brousse, d’Églises romanes en Roussillon (1967) ì Chemins du Roussillon (1969).
