(Mallorca, segle XIV)
Jurisdicció senyorial concedida in partibus el 1349, per Jaume III de Mallorca, a Carles Grimaldi, senyor de Menton i Rocabruna.
Sóller i d’Alcúdia, vescomtat de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: 1349
Escrivà, Jaume -varis-
Jaume Escrivà (País Valencià, segle XIII) Fill de Guillem Escrivà (mort d 1274). Documentat en 1272-73. Fou el pare de Guillem Escrivà (mort a 1329).
Jaume Escrivà (País Valencià, segle XIII) Marí. El 1293 fou tramés a l’estret de Gibraltar com a vice-almirall, amb dues galeres de València i assumint també el comandament superior sobre cinc galeres de Barcelona que duia Ramon Marquet. L’any següent, per l’agost, tornava a l’estret amb quinze galeres.
Jaume Escrivà (País Valencià, segle XIV – abans 1348) Senyor de l’escrivania de València. El 1323 anà a l’expedició per sotmetre Sardenya, a les ordres de l’infant Alfons, el futur rei Alfons III el Benigne.
Jaume Escrivà (País Valencià, segle XIV – 1349) Cavaller. Participà en l’expedició de Jaume II el Just contra Sardenya (1324).
Jaume Escrivà (País Valencià, 1341 – 1400 ?) Senyor de l’escrivania de València. Fill segon de Peirona Escrivà i de Pere Roís de Corella. El seu avi Jaume Escrivà (mort abans 1348) el féu hereu. Es casà amb Mateua de Montcada i foren els pares de Jaume Escrivà i de Montcada (País Valencià, segle XV) Es casà el 1426 amb Isabel Joan i foren pares de de Ramon Guillem de Corella i de Pere Roís Escrivà i Joan (País Valencià, segle XV – 1477) Senyor de l’escrivania de València. Havent-li premort tres fills tinguts de la seva muller Isabel de Vilanova, en morir féu hereu el seu germà clergue, Ramon Guillem de Corella.
Jaume Escrivà (País Valencià, segle XIV – segle XV) Poeta. Identificable amb algun dels diferents Jaumes del llinatge Escrivà. Tres cançoners del segle XV li atribueixen una poesia en francès i d’altres en català aprovençalat, no totes, però, de paternitat segura. En la que comença amb Pusque demandat m’avets juga jocosament amb el seu cognom.
Jaume Escrivà (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill de Guillem Escrivà i Romeu i de Brunissenda. Fou el pare de Joan Escrivà (mort 1427).
Bunyola, vescomtat de
(Illes Balears, segle XIV)
Títol, concedit el 1349 per Jaume III de Mallorca a Aitó de Grimaldi, que fou l’únic que el portà.
Batlle, Berenguer
(Perpinyà, segle XIII – Illes Balears, 1 desembre 1349)
Bisbe d’Elna (1320-32) i de Mallorca (1332-49). Fill d’Arnau Batlle, conseller de Jaume II de Mallorca.
Inicià la construcció de la catedral de Sant Joan de Perpinyà (1324) i promulgà diverses constitucions sinodals, especialment sobre la instrucció i l’estudi del clericat, i impulsà l’ensenyament superior (1326).
Restà fidel a Jaume III de Mallorca durant la conquesta de l’illa per Pere III de Catalunya.
Tant a Elna com a Mallorca actuà contra els franciscans espirituals (fraticelli) i els begards.
Llucmajor, batalla de -1349-
(Llucmajor, Mallorca, 25 octubre 1349)
Combat entaulat entre les forces de Pere III el Cerimoniós, dirigides per Gilabert de Centelles, i les de Jaume III de Mallorca.
Aquest darrer, que havia estat desposseït de les Illes Balears pel monarca catalano-aragonès, preparà una expedició a Mallorca amb l’ajut de la cort papal avinyonenca i de 120.000 escuts que obtingué de la venda de Montpeller al rei de França.
Malgrat els preparatius, fou derrotat i mort, i el seu fill Jaume IV de Mallorca fou fet presoner. Després d’aquesta batalla, Mallorca quedà definitivament unida a la corona de Catalunya-Aragó.
Jaume III de Mallorca
(Catània, Sicília, 5 abril 1315 – Llucmajor, Mallorca, 25 octubre 1349)
“el Temerari” Rei de Mallorca (1324-49). Era fill de l’infant Ferran de Mallorca i d’Isabel de Sabran. A la mort de Sanç I de Mallorca, predecessor seu, no fou reconegut com a rei per Jaume II de Catalunya, que volia reincorporar el regne de Mallorca a la seva corona.
La intervenció del papa Joan XXII, favorable a Jaume III, pogué deturar els intents de Jaume II, que ja havia ordenat al seu fill d’envair el Rosselló, bé que algunes tropes d’ocupació catalanes no abandonaren aquesta regió fins a l’any següent (1325). Durant la seva minoritat (fins al 1335), Gastó de Foix es rebel·là contra l’infant Felip de Mallorca, germà del rei Sanç I i tutor de Jaume III.
El 1336 contragué matrimoni amb Constança d’Aragó, filla d’Alfons III el Benigne, la qual els anys següents havia de jugar un paper molt important.
S’enemistà amb el rei de França, a causa de la baronia de Montpeller, per la qual cosa el monarca mallorquí havia de retre vassallatge a Felip IV.
Pere III el Cerimoniós, per tal de no haver d’ajudar al seu cunyat, cosa que estava obligat a fer en virtut dels vincles feudals, ideà un parany molt hàbil: convocà Jaume III a Corts. La no compareixença d’aquest permeté que el monarca peninsular li obrís un procés, en el qual l’acusà, entre altres coses, de la circulació de moneda francesa pels comtats.
L’any 1343, Pere III conquerí l’illa de Mallorca, que quedà incorporada a la corona catalano-aragonesa. Amb l’ajut de Felip VI de França, a qui va vendre la baronia de Montpeller, de Joana de Nàpols i amb el beneplàcit del papa, Jaume III intentà debades de recuperar el Rosselló, la Cerdanya i el Conflent i desembarcar a Mallorca (1347).
Pere el Cerimoniós trameté socors a Gilabert de Centelles, governador de l’illa des del 1343, el qual, amb l’ajuda del governador de Cerdanya, Riambau de Corbera, derrotà Jaume III a la batalla de Llucmajor, prop de Palma de Mallorca; el rei de Mallorca va morir en el combat.
Bé que encara el fill de Jaume III, Jaume IV, es titulà rei de Mallorca, Llucmajor representà la fi definitiva d’aquest regne com a entitat política independent.
Elisabet de Caríntia
(Àustria, segle XIV – Sicília, Itàlia, vers 1349)
Reina de Sicília. Filla d’Ot II, duc de Caríntia i de Tírol i de Gorizia. Muller de Pere II de Sicília (1323). Vídua (1342), el seu fill Lluís I restà sota la tutela del seu cunyat Joan de Sicília, duc d’Atenes, nomenat vicari del regne.
Contrària a la política pro-catalana de Joan sobre Sicília, a la seva mort pressionà perquè Lluís I donés suport als nobles Palizzi i Chiaramonte, que desencadenaren una veritable guerra civil.
Corbera, Hug de -varis-
Hug de Corbera (Catalunya, segle XIV – Sardenya, Itàlia, 1349) Cavaller. Germà de Riambau, amb el qual lluità a Sardenya i en fou lloctinent. El 1348 fou nomenat castellà de la fortalesa de Qüirra. Atacà el setge que els Ória havien posat a Sàsser. Després d’una acció favorable però dura, no pogué insistir en els seus esforços per manca d’efectius. Morí lluitant contra els rebels.
Hug de Corbera (Catalunya, segle XIV) Cavaller. El 1349 anà amb Riambau de Corbera a Mallorca i lluità a la famosa batalla de Llucmajor. Tornà amb ell a Sardenya. Cooperà, del 1353 al 1358, a les grans expedicions contra els rebels de l’illa que dirigiren Bernat II de Cabrera i el rei Pere III el Cerimoniós.
Mallorca, regne de -1276/1349-
(Illes Balears, 1276 – 1349)
Territori que comprenia Mallorca, Eivissa, els comtats de Rosselló i Cerdanya, la senyoria de Montpeller i altres territoris occitans, i poc més tard també Menorca.
La conquesta de Mallorca, el 1229, afegí un nou territori a la corona catalano-aragonesa sota Jaume I el Conqueridor. En el seu testament, atorgat el 21 d’agost de 1262 i confirmat deu anys després, deixà al seu segon fill, Jaume, el regne de Mallorca.
El primogènit, Pere II el Gran, considerà excessives les donacions fetes al seu germà. Després de la mort de Jaume I, el 1276, a València, Pere II de Catalunya arrencà del seu germà Jaume II una concòrdia (1279) per la qual aquest es reconeixia feudatari del rei de Catalunya per a si i per als seus successors. Es comprometé a acudir cada any a les Corts de Catalunya, a fer observar els Usatges de Barcelona dins el Rosselló i la Cerdanya i a no batre moneda pròpia ni admetre’n d’altra, en els seus dominis, que la de Barcelona.
Després de la conquesta de Sicília, el papa Martí IV excomunicà Pere II i donà la investidura del seu regne a Carles de Valois, fill del rei de França. Malgrat el pacte del 1279, Jaume II no acudí en ajut del seu germà, ans al contrari, s’alià amb el rei de França. El rei de Catalunya s’apoderà dels dos fills de Jaume II de Mallorca i els tingué presoners a Torroella de Montgrí, i Jaume mateix hagué d’escapar de Perpinyà per unes clavegueres.
El rei de Mallorca autoritzà el pas dels francesos per les seves terres per a la invasió de Catalunya (croada contra Catalunya). Però, al coll de Panissars, l’exèrcit francès fou destrossat per Pere II (1285). Aquest, que estava malalt, preparà una expedició, a càrrec del seu fill primogènit, Alfons, per castigar el rei de Mallorca. Pere II morí poc després, però Alfons II, el seu fill i successor, continuà el projecte d’invasió.
El 19 de novembre de 1285 Palma de Mallorca es rendí sense combat. Poc després, no sense resistència, caigueren els castells d’Alaró, de Pollença i de Santueri. Eivissa seguí la mateixa sort. L’illa de Menorca encara era en mans dels sarraïns feudataris del rei de Mallorca; i, per impedir que Jaume II pogués anar-hi i intentar, des de Menorca, l’assalt a Mallorca, Alfons II de Catalunya preparà una expedició, que arribà a Maó i prengué l’illa, després de derrotar l’exèrcit musulmà.
Jaume II de Mallorca intentà diverses incursions a Catalunya; totes fracassaren. L’aliança del rei de Mallorca amb el papa i amb França no fou reconeguda pel tractat de Tarascó (1291), car la senyoria de Mallorca fou atribuïda al rei de Catalunya. Després del tractat d’Anagni, però, i de noves negociacions, el regne de Mallorca fou tornat a Jaume II (1298), amb la condició de reconèixer-se feudatari del rei de Catalunya.
Jaume II morí el 29 de maig de 1311. El seu primogènit renuncià a la corona de Mallorca i es féu franciscà. El segon fill, Sanç, fou designat rei, i després de la coronació, a Mallorca, passà a Barcelona per a l’homenatge a Jaume II de Catalunya.
França continuà la seva política procurant l’enemistat entre Mallorca i Catalunya; però Sanç I, amb prudència, desbaratà aquesta tàctica; el 1321 ajudà el rei de Catalunya amb un estol de més de vint galeres, a les ordres de l’almirall Hug de Totzó, per a la conquesta de Sardenya.
Jaume II de Catalunya, agraït, dispensà el rei de Mallorca de la visita anual de vassallatge per tota la vida, i posà, en suport seu, tot el pes de la seva força diplomàtica enfront del rei de França, que volia apoderar-se de Montpeller, pertanyent a Sanç de Mallorca.
Aquest no tenia fills, i Jaume II de Catalunya confiava que la successió a la corona de Mallorca resoldria, d’una manera incruenta, el problema creat per Jaume I, en separar aquest regne de la corona catalano-aragonesa. Però el rei de Mallorca designà hereu un seu nebot, Jaume, fill d’un germà, Ferran, príncep de Morea. El rei de Catalunya estigué a punt de declarar-li la guerra, el 1319, però la intervenció del papa ho evità.
Mort Sanç I el 1324, a Formiguera, el successor, Jaume III, que només tenia deu anys, regnà sota la tutela d’un altre oncle seu, Felip, fins el 1328. El rei de Catalunya intentà la conquesta de Mallorca per les armes, però Roma ho tornà a evitar.
El litigi dinàstic fou posat en mans de juristes eminents, que proclamaren els drets de Jaume III de Mallorca. Fou arranjat el seu matrimoni amb Constança d’Aragó, filla del futur Alfons III. El 1327 Jaume de Mallorca i el seu oncle regent, Felip, reconegueren el vassallatge de Jaume II de Catalunya, i dos anys més tard (1329) Jaume III de Mallorca es presentà davant el seu sogre Alfons III el Benigne com a vassall.
El 1336 Pere III el Cerimoniós pujà al tron com a rei de Catalunya, i exigí el reconeixement feudal de Jaume de Mallorca, a Barcelona. D’altra banda, el rei de França tornà a plantejar el problema de Montpeller. Jaume demanà ajut al rei de Catalunya, que, per part seva, tenia la intenció d’apoderar-se del regne de Mallorca, i l’entretingué amb defugis i dilacions.
Els dos cunyats, de caràcter impetuós, toparen. Pere III acusà el de Mallorca de diversos crims (entre altres, de batre moneda pròpia), començà un procés contra Jaume III, el declarà culpable de rebel·lió i armà un estol, que passà a Mallorca el 18 de maig de 1343 i s’apoderà de l’illa ràpidament. L’any següent atacà el Rosselló, Menorca i Eivissa, i els prengué.
Jaume III s’escapà, anà a França i, amb l’ajuda de Felip IV, atacà els comtats de Conflent i Cerdanya, sense resultat, davant les forces de Pere III. Poc després vengué Montpeller al rei de França, per 120.000 tàlers d’or, que havia de rebre en tres pagaments. Cobrat el primer, organitzà un estol i contractà mercenaris per a una expedició a Mallorca, per recuperar el regne. Fou derrotat i mort a la batalla de Llucmajor (1349).
El fill de Jaume III s’intitulà rei de Mallorca (Jaume IV de Mallorca), i no renuncià a la corona; però aquest regne restà definitivament unit a la corona de Catalunya.
No tingué corts pròpies, car, essent els seus sobirans vassalls de Catalunya, assistiren a les Corts generals de Catalunya. Durant el compromís de Casp, els seus síndics no intervingueren en la designació del nou rei.
La residència normal dels reis de Mallorca era a Perpinyà, capital del Rosselló, o a Palma de Mallorca, on tenien el Palau Reial.
Jaume III féu redactar, el 1337, les famoses Lleis palatines, monument jurídic que regulava les coses referents a la casa reial i als oficials majors de la cort (canceller, camarlenc, majordom i mestre racional), i també les funcions de tots els subalterns.
Cabrera, Ponç IV de
(Catalunya, segle XIV – 1349)
Vescomte de Cabrera. Fill de Bernat II de Cabrera i de Timbor de Fenollet. El 1342, el seu pare es retirà al convent de Sant Salvador de Breda, vella fundació familiar, i li cedí el vescomtat. Es casà amb Beatriu de Cardona, una de les filles del difunt Hug VI d’Empúries, comte d’Empúries i vescomte de Cardona.
El 1344 rebé davant la seva vila d’Hostalric el rei Pere III el Cerimoniós, que anava de marxa per emprendre la segona i decisiva campanya contra Jaume III de Mallorca per incorporar-se el Rosselló. Després d’estatjar el rei a casa seva, l’acompanyà a la guerra. El mateix any participà a la presa d’Algesires amb les forces catalanes que hi anaren per ajudar a les castellanes.
El 1347 prengué part a la primera campanya defensiva del Rosselló, per rebutjar la invasió de Jaume III que volia recuperar el territori.
Morí sense successió. Es vescomtat revertí al seu pare, que aleshores ja havia abandonat el seu recés i s’havia convertit en gran conseller de Pere III.
Dades dels Països Catalans 