(Catalunya, segle XVII – Besalú ?, Garrotxa, segle XVII)
Monjo benedictí. Publicà el 1682 una obra relativa al sagrament de la confessió.
(Catalunya, segle XVII – Besalú ?, Garrotxa, segle XVII)
Monjo benedictí. Publicà el 1682 una obra relativa al sagrament de la confessió.
(Catalunya, segle XIV – Besalú, Garrotxa, 1377)
Metge jueu. Escriví sobre la pesta amb la finalitat pragmàtica d’intentar reduir-ne els estralls que causava en aquell temps.
Guillem (Catalunya, segle III) Prelat. És assenyalat com a bisbe de Barcelona, successor de Gondemar, de l’any 210 al 222.
Guillem (Catalunya, segle V – Barcelona, 438) Prelat. Fou bisbe de Barcelona. Combaté vigorosament l’heretgia arriana.
Guillem (Catalunya, segle X) Fill d’Ermengol I d’Urgell. Morí jove.
Guillem (Catalunya, segle XI) Noble. Era fill de Mir Geribert i de Dispòsia de Santmartí. Morí jove.
Guillem (Catalunya, segle XII) Prelat. El 1198, essent bisbe d’Elna, assistí a Girona a la famosa constitució promulgada contra els valdesos i altres heretges.
Guillem (Catalunya, segle XII – Besalú, Garrotxa, 1230) Abat del monestir de Besalú de 1218 a 1230. Fou el primer dels homònims que governaren aquella comunitat.
Guillem (Catalunya, segle XII – Besalú, Garrotxa, 1240) Abat de Besalú. El seu abadiat s’estengué del 1233 al 1240.
Guillem (Catalunya, segle XIII – Besalú, Garrotxa, 1266) Abat del monestir de Besalú (1252-66). El tercer dels homònims que ocuparen l’abadiat al segle XIII.
(Catalunya, segle X – Besalú, Garrotxa, 957)
Comte de Besalú (927-57). Fill i successor de Miró I de Besalú i II de Cerdanya dit el Jove, i d’Ava.
Fou el fundador del monestir de Sant Pere de Camprodon. Prestà homenatge al rei de França Lluís IV, en donar-li aquest un precepte per al monestir abans esmentat, i sembla que fou el darrer comte català que prestà homenatge al rei francès.
Fou assassinat per un clergue, Adalbert, el qual portà a terme una revolta contra ell i ocupà el seu castell.
(Besalú, Garrotxa, 24 juliol 1896 – Girona, 17 abril 1980)
Eclesiàstic i historiador de l’art. Xantre de la catedral de Girona (1942) i prelat domèstic del papa (1962).
Ha estat director del Secretariat Catequístic Nacional (1956-65), i és autor del mètode JECEL.
Entre les seves publicacions cal remarcar L’ermita de Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols (1929), Gerona, la catedral y el museo diocesano (1952) i, amb col·laboració, El tema eucarístico en el arte de España (1952).
(Besalú, Garrotxa, 1764 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 1827)
Marí. Publicà una Memòria sobre les fortificacions costaneres catalanes.
Assaltà Toló en la Guerra Gran (1793) i el fort de caputxins de Mataró en la guerra del Francès. Acabada la guerra, reorganitzà el material naval abandonat pels francesos.
Fou nomenat cavaller i noble (1819) i comandant militar de marina de Palamós (1824).
(Xàtiva, Costera, segle XIII – Besalú, Garrotxa, 15 agost 1285)
Cavaller. Servent de la host reial. Era acompanyant del rei Pere II el Gran, en funcions d’escuder.
Morí a la batalla de Santa Maria d’Agost, durant la Croada contra Catalunya, lluitant contra els francesos al costat del monarca. Havia estat el primer a reconèixer la força de l’enemic.
Trobà la mort tot just després de rematar, per ordre del rei, un cavaller descavalcat i estabornit pel mateix sobirà.
El citen Bernat Desclot, probable parent seu, i Ramon Muntaner.
(Barcelona, segle XIII – Besalú, Garrotxa, 1285)
Ciutadà. Potser fill de Guillem, conseller de la ciutat.
Era molt jove i anomenat pel diminutiu de Romicó quan s’incorporà a les forces contra la gran croada de França (1285). Era molt distingit per l’afecte de Pere II el Gran, que el tenia al seu seguici.
Fou ferit de mort a la batalla de Santa Maria d’Agost. El rei, en veure’l agonitzant sota l’escut, encara tractà d’auxiliar-lo i de posar-lo sobre el seu propi cavall.
(Besalú, Garrotxa, segle XVII – Viena ?, Àustria, segle XVIII)
Militar. Capità d’infanteria el 1704, fou el primer militar català que prengué les armes a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria.
Participà en la presa de Gibraltar (1704) i fou ajudant del príncep Jordi de Darmstadt. El 1705 tornà a Barcelona, i emigrà a Viena abans de la caiguda de la ciutat.
A l’exili escriví unes interessants Empresas y sucesos gloriosos que consiguieron las armas de Carlos VI en Alemania, utilitzades per l’historiador Francesc de Castellví, que hom guarda a la Biblioteca Imperial de Viena.
El 1717 treballava a la secretaria del segell reial, a Viena.
(Besalú, Garrotxa, segle XVI – Rosselló ?, segle XVII)
Jove bruixot. Pretenia de tenir el do de reconèixer les bruixes.
Cridat, cap al 1619, per diverses autoritats dels pobles del Rosselló, fou la causa d’arrest i condemna de bon nombre de dones, acusades per ell d’ésser bruixes, fins que, havent inculpat un membre de la burgesia perpinyanesa, la inquisició atallà les seves activitats.