Arxiu d'etiquetes: 1215

Abdal·la -varis bio-

Deixa un comentari

Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs  (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248)  Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.

Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi  (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248)  Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.

Abdal·la ibn Iaia  (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182)  Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.

Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí  (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193)  Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.

Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là  (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215)  Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.

Abdal·la Muhammad al-Mohaidi  (Palma de Mallorca, 1029 –  ?, 1095)  Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.

Gisbert -varis bio-

Deixa un comentari

Berenguer Gisbert  (Catalunya, segle XV)  Metge. Era catedràtic de la Universitat de Lleida i metge del capítol lleidatà. Fou astròleg i alquimista. El 1464, regnant Pere IV de Catalunya, fou denunciat per heterodòxia.

Esteve Gisbert  (València, segle XVII – Terol, Aragó, 1716)  Religiós trinitari. Ocupà alts càrrecs eclesiàstics. Fou predicador de Carles II i de Felip V de Borbó. Escriví obres religioses en castellà i en llatí.

Gregori Gisbert  (Alcoi, Alcoià, 1779 – Madrid, 1837)  Prelat. Fou canonge de Sant Isidre i bisbe electe de Girona. Publicà algunes obres religioses.

Jaume Gisbert  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Cal·lígraf. En unió de l’il·luminador Domènec Crespí realitzà el bell còdex del Llibre del Consolat de Mar, de València (1407).

Llorenç Gisbert  (Bèlgida, Vall d’Albaida, segle XVII – País Valencià, segle XVII)  Frare dominicà. Professà el 1662. Fou prior dels convents de Llutxent, Alacant i València, i provincial d’Aragó. El 1690 publicà una biografia de santa Caterina de Siena.

Miquel Joan Gisbert  (Tortosa, Baix Ebre, 1544 – Benifassà, Baix Maestrat, 1604)  Prelat. Des del 1586 fou abat del monestir de Benifassà, del qual escriví uns Annals. Traduí al castellà la regla de sant Benet.

Pere Gisbert  (Catalunya, 1215 – 1294)  Frare trinitari. Fou capellà major del rei Pere II el Gran i provincial d’Aragó. Deixà escrites les obres Commentaria in Magistrum Sententiarum i Sermones de Beata Virgine Maria.

Gastó VI de Bearn

5 Respostes

(Catalunya, 1171 – França, 1215)

“el Bo”  Vescomte de Bearn, Oloron i Gabardà, i baró de Montcada. Fill dels vescomtes Guillem I i Maria I de Bearn.

Es casà amb Peronella de Bigorra, i renovà l’homenatge pel vescomtat de Bearn i de Bigorra a Alfons I de Catalunya.

Fou aliat de Pere I el Catòlic, al qual ajudà contra els croats de Simó de Montfort. Participà a la batalla de Muret (1213), on el rei trobà la mort. A conseqüència d’això s’hagué de sotmetre a l’església.

Morí sense fills i el seu germà Ramon III de Montcada heretà el vescomtat.

Congregació Claustral Tarraconense

8 Respostes

(Catalunya, 1215 – 1835)

Congregació benedictina. Reuní els monestirs de monjos i monges d’hàbit negre de l’antiga província eclesiàstica Tarraconense.

Fundada arran del concili IV del Laterà (1215), que obligà els monestirs benedictins a reunir-se en capítols generals per províncies eclesiàstiques, el capítol de la Tarraconense comprengué d’antuvi monestirs de Catalunya, Aragó, Navarra i la Rioja. Des del 1336, amb la creació de l’arquebisbat de Saragossa, es titulà Congregació Tarraconense i Cesaraugustana. L’adjectiu de claustral li fou donat el 1600 per tal de distingir-la de la dels Observants de Valladolid.

Mentre que els monestirs masculins de Navarra i la Rioja se n’anaren separant fins al segle XVI, bastants de catalans s’hi adheriren progressivament; els rossellonesos demanaren de formar-ne part el 1592.

Una etapa de vida florent i expansiva, que durà del segle XIII al XVI, fou seguida per un període de dificultats internes i externes els segles XVI i XVII. S’extingí (eren només uns deu monestirs) amb l’exclaustració del 1835.

Les compilacions més importants de les seves constitucions foren les de l’abat Pere Bosquet de Sant Cugat, redactades el 1361 i traduïdes aviat al català, les de Miquel Sella (1582), les del capítol del 1597 i les darreres, impreses el 1662.