(València ?, segle XIV)
Jurisconsult. Estudià lleis a Bolonya, on es graduà. Fou jurat de València (1330) i membre del consell reial (1342-49).
Autor de Notae super Foris Regne Valentiae i de Declaracions dels dubtes sobre los furs nous.
Fou el pare de Guillem Jàfer (València ?, 1366 – 1394) Jurista. Escriví Lectura solemnis super Foris Regni Valentiae, Jacobi et Alfonsi regum (1388).
(Sicília, Itàlia, segle XIV – vers 1394)
Senyor d’Egina (1382-v94) i de Piada i capità de Malta. Fill de Bonifaci Frederic d’Aragó i de Verona.
La seva filla i hereva (vers 1394-1418), senyora d’Egina, hom suposa casada (1394) amb Antoni I de Caupena.
(País Valencià, segle XIV – Catània, Sicília, 1394)
Primer senyor de Moixent d’aquest llinatge. Al servei de Pere III de Catalunya, lluità contra Castella i, després, contra els revoltats a Sardenya. Ric home d’Aragó, com a senyor del lloc de Liçana assistí a la cort de Saragossa del 1380.
El rei Joan I el Caçador el nomenà majordom del palau i, més endavant, almirall de l’estol que la ciutat de València armà per a servir el rei en la guerra contra els sards i els genovesos, el 1392; l’any següent lluità contra els rebels de Sicília, que foren sotmesos al rei Martí I l’Humà.
Es casà amb Isabel d’Alagó.
(Sicília, Itàlia)
Jurisdicció feudal, concedida el 1394 pels reis Martí I i Maria I de Sicília a Berenguer de Cruïlles i de Mosset, senyor de Calonge, després que fou confiscada a Nicolò Lamia. Passà als Acuña i als Montcada.
El 1565 fou erigida en marquesat de Francofonte a favor de Girolamo Gravina, baró de Paflagònia, marit de les setena comtessa Comtessina de Montcada i d’Acuña.
(Grècia, segle XIV – Turquia, després 1394)
Comtessa de Salona i de Citó (Grècia). Parenta de l’emperador Joan VI Cantacuzè i muller de Lluís Frederic d’Aragó.
Regí el comtat en nom de la seva filla Maria des de la mort del seu marit (1382) fins a la conquesta del país per Baiazet I (1394), que les tancà al seu harem.
Mantingué estretes relacions amb els reis Pere III el Cerimoniós i Joan I de Catalunya, els quals li demanaren ajut per als ducats catalans d’Atenes i de Neopàtria.
(Valls, Alt Camp, 1389/94 – després 1450)
Pintor. Assumí la responsabilitat d’educar el seu nebot, el qui fou gran pintor Jaume Huguet i Pedrol. El primer aprenentatge d’aquest degué fer-se al costat de Pere.
Treballà uns anys a Tarragona. Col·laborà amb Mateu Ortoneda. En 1424 cobrava amb poders d’aquest el retaule que tots dos havien pintat per a l’església de Cabra del Camp.
Visqué a Barcelona almenys del 1434 al 1448. Tingué aleshores el taller al carrer de Regomir, al costat del que posseïa el famós Bernat Martorell. Fou quasi sempre pintor de decoracions menors.
Pintà per a l’església de Sant Pere, de Reus, i per a les de Sant Sever, Sant Benet, el Sant Esperit, catedral i del Pi, a Barcelona.
(Barcelona, segle XIV – 1394)
Escriptor i dominic. Estudià teologia a Barcelona (1357), Girona, Lleida, Tolosa (1372) i París (1376).
Continuà la versió catalana del De consolatione philosophiae, de Boeci, que havia iniciat Pere Saplana i dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, presoner de Pere III de Catalunya, la qual serví de base a l’edició castellana del 1488 i del 1493.
El 1385 Pere III el Cerimoniós li encarregà la traducció i l’adaptació del Speculum historiae, de Beauvais, que el 1360 havia començat Jaume Domènec. El resultat fou una història universal titulada Compendi historiae, obra en la qual són incorporades diverses fonts catalano-aragoneses.
El 1386 Pere III el nomenà predicador de la capella reial. El 1390 fou elegit prior del convent de Barcelona.
Ha estat confós, erròniament, amb el seu homònim Antoni Ginebreda bisbe d’Atenes mort el 1390.
(Barcelona, 1394 – 1475)
Secretari reial d’Alfons IV el Magnànim, amb el qual s’establí a Itàlia. El 1446 fou batlle general de Catalunya.
Posseí una gran fortuna gràcies al comerç del blat i ajudà financerament Joan II el Sense Fe durant la guerra civil, malgrat formar part de la Biga.
Home culte, tingué relació amb els escriptors italians de l’època humanista.
(Barcelona, 1394 – 1716)
(o Consell dels Vint) Nom amb el qual fou conegut el consell de la mercaderia de la ciutat, creat per Joan I de Catalunya. A diferència d’altres ciutats, era supeditat als consellers i al Consell de Cent.
Era format per vint consellers de la mercaderia, elegits, des del 1536, per insaculació entre els mercaders matriculats, una part d’entre els majors o vells (majors de quaranta anys), i l’altra, els joves (majors de vint-i-cinc), els quals actuaven juntament amb els dos cònsols de mar i els dos defensors de la mercaderia.
Disposava, a més, d’un advocat, un síndic i dels oficials subalterns (porters i guardes) que administraven el dret del pariatge.
Fou suprimit amb el decret de Nova Planta. Les seves funcions foren continuades el 1758 per la Junta de Comerç.
(Catalunya, segle XIV)
Títol nobiliari i senyoria jurisdiccional creats pel rei Pere III el Cerimoniós el gener de 1353.
Com a senyoria, comprenia la vila i la vegueria de Cervera, i amb ells el rei Pere rescabalà el ducat de Girona, concedit dos anys abans a l’infant Joan, per la donació del vescomtat de Bas a Bernat II de Cabrera.
El privilegi fundacional vinculà el nou comtat a la persona del primogènit reial i, de fet, fou posseït per l’infant Joan des del 1353 al 1387; per l’infant Jaume, fill de Joan I, des del gener de 1387 a l’agost de 1388; i per l’infant Pere, també fill de Joan I, entre el gener i l’abril de 1394.
Dades dels Països Catalans 