(Catalunya, segle IX – )

Demarcació política i administrativa, regida per un comte independent o autònom, segons les èpoques, que comprenia una àmplia regió de l’actual regió de l’Empordà, centrada originàriament a la ciutat d’Empúries i limitada pels comtats de Girona, Besalú i Rosselló.

El primer titular d’aquest comtat fou Ermenguer, que el 813 portà a terme una victoriosa acció marítima contra els musulmans que tornaven de saquejar Còrsega.

El seu successor, Gaucelm, fill de Guillem de Tolosa, regí el comtat fins al 832, any en què Berenguer I de Tolosa, que havia de governar també els comtats centrals fins al 835, emprengué l’alçament d’un important sector del país i s’emparà dels comtats catalans en detriment de Bernat de Septimània.

En 835-848 era titular d’Empúries Sunyer I, probablement fill de Bel·ló I de Carcassona i germà de Sunifred, que regentava el comtat de Barcelona. D’ençà del 848 el nucli central, amb Empúries-Rosselló, fou encarregat pels monarques francs a comtes estrangers: Aleran, Odalric, Unifred.

L’any 862, ja com a comtat específic, fou encarregat a Sunyer II i al seu germà Delà, fills de Sunyer I, els quals governaren conjuntament, bé que Sunyer era qui en posseïa el títol jurídicament. En morir Miró el Vell (896), Sunyer II obtingué el comtat de Rosselló, en aquesta època, el comtat d’Empúries-Rosselló va adquirir gran prestigi, arribà a realitzar expedicions comercials fins a Almeria, i fou, juntament amb el comtat de Pallars–Ribagorça, l’únic que assolí de sostreure’s al domini de Guifré I de Barcelona.

Gausfred (931-991) traslladà la capital de Sant Martí d’Empúries a Castelló d’Empúries; a la seva mort, heretaren el comtat els seus fills: Hug restà titular d’Empúries-Peralada (991-1040) i Guislabert, del de Rosselló.

El primer comte que reté vassallatge als comtes de Barcelona fou Ponç I (1040-78), en morir el qual Peralada fou separat a perpetuïtat del nucli central d’Empúries. El seu successor, Hug II (1078-1116), fou el primer comte que encunyà moneda pròpia.

La tràgica lluita amb els comtes de Barcelona, sobirans de Catalunya, que havia d’ésser una de les causes més importants de la posterior desaparició del comtat com a organisme polític independent, s’inicià amb Ponç II (1116-54), la intromissió política i econòmica del qual als comtats de Besalú, Girona i Peralada, protegits per Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV, li valgué l’enemistat d’aquests comtes.

Hug IV (1200-30) i Ponç IV (1230-69) participaren activament en les accions militars de Pere I el Catòlic (Navas de Tolosa i batalla de Muret) i de Jaume I de Catalunya (conquesta de Mallorca i de València); el rei Jaume portà a terme una reorganització interna del govern i de l’administració del comtat.

Hug V (1269-77), que va reprendre la lluita contra la monarquia, trencà les bones relacions que el seu pare i el seu avi havien mantingut amb els monarques del casal de Barcelona, i pel seu matrimoni (1262), amb Sibil·la de Palau i Cabrera, hereva del vescomtat de Bas, incorporà aquest últim domini al seu comtat.

El seu fill Ponç V (1277-1313) va adquirir el vescomtat de Cabrera en casar-se amb la filla de Guerau VI de Cabrera; enemistat amb la seva mare, la vescomtessa de Bas, aquesta vengué les seves possessions, i així el comte d’Empúries perdé el domini del vescomtat de Bas.

En sobrevenir la invasió francesa del 1285, el comtat fou totalment ocupat pels croats, però el comte es mantingué fidel a Pere II el Gran, per la qual cosa el rei li retornà el vescomtat de Bas (que el 1291 cedí al seu germà Hug d’Empúries i de Palau i que el 1300 Jaume II el Just confiscà i incorporà a la corona) i li cedí, mentre durés la invasió, importants dominis al regne de València, a l’Urgell, a la Conca de Barberà i al Segrià; enemistat amb Jaume II, aquest monarca, després de diversos judicis i embargaments de béns, l’arruïnà completament.

Durant el regnat del seu successor, Malgaulí o Ponç VI (1313-22), s’accentuà la decadència del comtat; mort sense successió, heretà el comtat Hug de Cardona, Hug VI d’Empúries (1322-25), que el 1325 el cedí, a canvi d’algunes possessions al regne de València, a l’infant Pere, després Pere III el Cerimoniós (1325-41), fill de Jaume II i comte de Ribagorça, amb la qual cosa Empúries quedà íntimament lligada a la família reial; el 1341 va permutar el comtat d’Empúries pel de Prades amb el seu germà Ramon Berenguer I (1341-64), el fill del qual, Joan I (1364-96), home d’extraordinària cultura, es rebel·la contra Pere el Cerimoniós, el qual envaí el comtat i l’incorporà a la corona, però el mateix any de la seva mort, a instàncies del pontífex, el tornà al seu titular (1387).

En morir gairebé al mateix temps els dos fills de Joan I, successors seus al comtat, el rei Martí I l’Humà, al·legant una antiga clàusula testamentària que establia que el comtat revertís a la corona si s’extingia la successió masculina, incorporà a perpetuïtat Empúries a la corona (1402) i introduí al comtat la legislació barcelonina; però el 1409, mancat de recursos econòmics per finançar les seves empreses mediterrànies, empenyorà algunes poblacions a la Generalitat de Catalunya, i la resta del comtat a la ciutat de Barcelona.

El 1457 Alfons IV el Magnànim féu donació del comtat al seu nebot Enric, anomenat Fortuna, primer duc de Sogorb.

El seu fill, Alfons d’Aragó i de Portugal, es casà amb Joana I de Cardona, que a la mort del seu espòs i del seu cunyat Francesc de Cardona (1572) fou comtessa d’Empúries.

A través dels Cardona, el comtat d’Empúries va passar (segle XVII) als Medinaceli, que encara actualment tenen algunes possessions a l’Empordà.