(Catalunya, 985 – 1714)

Territori històric que arribà a aglutinar quasi tota Catalunya, així com d’altres jurisdiccions senyorials del vessant mediterrani.

Regit per un comte i després també marquès, a causa de la condició fronterera d’aquest espai. El comtat de Barcelona incloïa així les terres del Vallès, el Maresme i el Penedès. Amb el temps, els comtes de Barcelona s’anaren annexant els comtats de Girona, Besalú, Cerdanya, Urgell, Rosselló, Empúries, Pallars i part de la Ribagorça, i també foren, en determinats períodes, comtes de la Provença i senyors del Bearn, la Bigorra i altres territoris del Llenguadoc.

A mitjan segle XII, sota el regnat de Ramon Berenguer IV, amb la repoblació de Tarragona i la conquesta de Tortosa (1148), Lleida, Fraga i Mequinensa (1149), Miravet (1152) i Prades i Siurana (1153), esdevingueren senyors de tot Catalunya.

En el mateix regnat, pel matrimoni (1137) amb Peronella d’Aragó, els titulars prengueren el títol de prínceps i, amb Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer i Peronella, el de reis d’Aragó. L’adopció del títol reial no implicà, tanmateix, ni la desaparició del comtat ni de l’estructura comtal.

Posteriorment, els comtes de Barcelona esdevingueren reis de la corona catalano-aragonesa gràcies a les conquestes de les Balears i València en temps de Jaume I, de Sicília, en època de Pere el Gran, la investidura de Còrsega i Sardenya donada per Bonifaci VIII a Jaume II el Just, la possessió dels ducats d’Atenes i Neopàtria, que passaren als dominis dels comtes sota Pere el Cerimoniós, i Nàpols, conquerida per Alfons el Magnànim. Així i tot, conservaren el títol de comtes, que perdura entre els aplegats per la monàrquia hispànica.

L’origen del comtat de Barcelona es remunta a les divisions administratives del Baix Imperi romà, que foren continuades pels visigots.

Instituït en comtat després de la conquesta de Barcelona per Lluís el Piadós (801), fou encomanat a Berà, noble got, i posteriorment a diversos senyors francs, fins que en el concili de Troyes (878) fou atribuït a Guifré I el Pelós, fill de Sunifred I d’Urgell i nét de Bel·ló I de Carcassona.

Durant el regnat de Guifré i a causa de l’afebliment de la monarquia franca, el comtat de Barcelona esdevingué hereditari, el primer tocant a la independència de tots els comtats regits per ell i els seus germans, fet que s’esdevingué el 985, quan el comte Borrell II no acceptà el vassallatge que li exigia el rei franc Hug Capet i trencà el lligam de dependència de Barcelona i els comtats catalans amb els francs i proclamà l’autonomia del seu comtat, que a poc a poc va anar afermant el domini moral i la seva supremacia sobre els altres comtats, recolzada en el nucli comtal Barcelona-Girona-Osona i en la capital del país, Barcelona, única ciutat important que havia aleshores en els territoris catalans.

Amb Alfons I de Catalunya (II d’Aragó, fill de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona anteposaren a aquest títol el de reis d’Aragó.