(Catalunya, segle IV – )

(o arxidiòcesi de Barcelona)  Demarcació de l’església catòlica. Amb seu episcopal a Barcelona, elevada el 1964 a arxidiòcesi sense sufragànies, amb subjecció directa a la Seu Apostòlica.

Bé que els primers indicis del cristianisme a la Barcino romana són del final del segle III i començament del IV (ho constaten el martiri de sant Cugat -vers 304- i altres, segons la tradició local –santa Eulàlia, sant Sever, sant Medir, etc-), els primers bisbes barcelonins coneguts documentalment són Pretextat (vers 343) i l’il·lustre escriptor sant Pacià (360-390).

Entorn del 450, Nundinari, bisbe de Barcelona, creà una nova seu episcopal a Egara (Terrassa), que subsistí fins a la invasió àrab. Al segle XII es produí una forta organització diocesana, en part promoguda pel bisbe sant Oleguer.

Els límits diocesans -aproximadament coincidents des de l’Edat Mitjana amb els de l’antic comtat de Barcelona– han sofert modificacions durant els darrers segles, sobretot a partir del Concordat de 1953.

L’arxiu diocesà, organitzat al segle XVIII per l’arxiver Antoni Campillo i reorganitzat modernament, conté documentació des de l’època medieval.

El seminari diocesà fou fundat (1595) pel bisbe J. Dimes Loris a l’antic convent de Montalegre, passà al Col·legi de Betlem de la Rambla (1872) després de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là definitivament a l’edifici de l’Eixample (1882), on fou traslladada la Biblioteca Pública Episcopal i s’hi creà el Museu de Geologia (1874); hi radiquen també la Facultat de Teologia de Catalunya, creada el 1968, i altres institucions.

El Museu Diocesà, fundat el 1916 a l’edifici del seminari i passat recentment a la Pia Almoina, tocant a la catedral.

La primera catedral de Barcelona, dedicada a la Santa Creu, fou una basílica paleocristiana (segle IV), amb baptisteri exempt d’època visigòtica i perdurà fins a la construcció de la catedral romànica, consagrada el 1058 i substituïda per l’actual, gòtica (segles XIV-XV; façana principal acabada al segle XX). A la cripta es veneren les relíquies de santa Eulàlia, cotitular de la catedral. Té cura de la catedral el cos de canonges constituït en capitol catedral, del qual depenen l’arxiu i el museu capitulars, de gran importància documental i artística.

El palau episcopal, al costat de la catedral i adossat a una torre romana, fou construït el segle XIII i remodelat el segle XVIII (nova façana i decoració a la sala del tron amb pintures de Francesc Pla el Vigatà).

En l’aspecte monumental cal subratllar les esglésies barcelonines de Sant Pau del Camp, Sant Pere de les Puel·les, Santa Anna, Santa Maria de Mar, Sant Just i Pastor, Santa Maria del Pi, el monestir de Pedralbes, Sant Sever, Sant Felip Neri, Betlem, la Mare de Déu de la Mercè, patrona de la ciutat i de l’arxidiòcesi, i la Sagrada Família. Fora ciutat sobresurten el conjunt visigòtico-romànic de Sant Pere de Terrassa, el monestir de Sant Cugat del Vallès, Santa Maria de Mataró, Santa Maria de Vilafranca i el monestir de la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya.

Enllaç web:  arquebisbat de Barcelona