Arxiu d'etiquetes: València (nascuts a)

Berni i Català, Josep

3 Respostes

(València, 4 febrer 1712 – 5 febrer 1787)

Jurista. Germà de Joan Baptista. Es doctorà en lleis el 1735, i exercí d’advocat a València i a Madrid. Treballà en l’estudi del dret de Castella, vigent al País Valencià des del 1714. Fundador del Col·legi d’Advocats de València, en fou secretari el 1762-63.

Publicà obres de deontologia i de pràctica forense (El abogado instruido, 1738; Manual de testar, 1739; Privilegios, gracias y prerrogativas de los abogados españoles, 1764) i diversos llibres sobre la legislació castellana, com les dues edicions comentades de les Partidas (1758-67). Féu la traducció castellana de les Trobes de mossèn Febrer, amb notes de caràcter erudit, que no es publicà.

Berni i Català, Joan Baptista

1 Resposta

(València, 25 juny 1705 – 8 gener 1738)

Filòsof, sacerdot i notari de la Inquisició. Germà de Josep. Alumne del pare Tomàs Vicent Tosca i després catedràtic de filosofia a la Universitat de València, defensà posicions antiescolàstiques i racionalistes, i defensà la separació entre la filosofia i la teologia.

És autor de tres llibres hagiogràfics, d’escassa importància, i del tractat Filosofia racional, natural, metafísica i moral (1736), obra en quatre volums bàsica per a la renovació filosòfica a les zones de parla catalana al segle XVIII.

Bernat i Ferrer, Lluís

1 Resposta

(València,  vers 1850 – vers 1915)

Escriptor. Amic i deixeble de Constantí Llombart. Fundà el setmanari “La Tronà” (1894), de tendència republicanà, que aparegué irregularment durant divuit anys.

Escriví algunes obres teatrals (Moros en l’Horta, 1893) i diverses novel·les curtes, una de les quals, Caciquisme roig (1904), prologada per Rodrigo Soriano, atacava durament la política de Vicent Blasco i Ibáñez i és un text molt representatiu de les lluites internes del republicanisme valencià de l’època.

El 1908 promogué i dirigí una altra publicació setmanal “El Cuento del Dumenche”, que es proposava de fomentar el conreu i la lectura de prosa narrativa en la llengua pròpia. Des de les pàgines d’aquesta revista polemitzà amb Teodor Llorente i amb els literats de Lo Rat Penat, els quals acusava de distanciar-se del poble i d’emprar un idioma arcaic i artificiós.

El 1915 encara donà al públic una narració (Nit de nóvios).

Garcia-Berlanga i Martí, Lluís

3 Respostes

(València, 12 juny 1921 – Pozuelo de Alarcón, Madrid, 13 novembre 2010)

Realitzador i guionista cinematogràfic. Anà voluntari a la División Azul i compongué una Oda a la pistola. El 1947 ingressà a l’Institut de Cinematografia, de Madrid.

Havent co-dirigit el seu primer llarg metratge (Esa pareja feliz, 1951) amb J.A. Bardem, va realitzat Bienvenido Mr. Marshall (1952), el seu èxit més notable. De la seva filmografia, influïda pel neorealisme italià amb un segell inconfusiblement espanyol, destaquen a més de les pel·lícules esmentades: Calabuch (1956), Los jueves, milagro (1957), Plácido (1961) i El verdugo (1963).

Durant els anys 1970 i 1980 van experimentar un gran èxit de públic: La escopeta nacional i la seva seqüela Patrimonio nacional (1980), com també La vaquilla (1985), films corals com tots els seus en què l’humor corrosiu serveix de vehicle per a ridiculitzar el rerefons social.

Bergadà i Rechaule, Pasqual

Deixa un comentari

(València, 1702 – 19 abril 1779)

Escriptor en castellà, conegut també pel pseudònim de Ruiz de Corella. És autor de nadales i de nombroses poesies festives i encomiàstiques.

Col·laborà a les festes centenàries vicentines amb el romanç heroic Breve descripción de la ingeniosa Naumaquia (1755). Escriví també El entremés nuevo de Ciega i el sainet Crítica discreta y el crítico socarrón.

Berenguer i Soler, Enric

Deixa un comentari

(València, 1881 – Sevilla, Andalusia, 16 agost 1926)

“Blanquet”  Banderiller. Figurà en les quadrilles dels toreros més insignes del seu temps (el Gallo, Joselito, Granero, Ignacio Sánchez Mejías).

Ha estat considerat el millor peó de totes les èpoques de la tauromàquia.

Berenguer i Palau, Joan de Ribera

1 Resposta

(València, 14 gener 1935 – Castelló de la Plana, 4 octubre 2016)

Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Fou un dels fundadors del Grup Parpalló.

Participà en nombroses exposicions individuals i col·lectives, on guanyà diversos i importants premis. Destacà entre els neo-expressionistes.

La seva pintura és de difícil classificació i presenta un dramàtic tenebrisme.

Benlliure i Gil, Marià

8 Respostes

(València, 8 setembre 1862 – Madrid, 9 novembre 1947)

Escultor. Germà de Joan Antoni i de Josep, i format per aquest darrer, amplià estudis a Madrid (1871) i a Roma. Gaudí d’un prestigi molt sòlid entre l’element oficial i l’alta burgesia.

Escultor fecundíssim, amb un gran domini de la tècnica, la seva escultura, espectacular i efectista, síntesi de l’impressionisme i el realisme.

Entre la seva obra, repartida per tot el món, cal remarcar els monuments a Josep de Ribera, Patriarca Joan de Ribera, Marquès de Campo, a València, Alfons XII, Retiro de Madrid, San Martín, a Buenos Aires, Irigoyen, a Lima, i les tombes de Gayarre, al Roncal, i de Joselito, a Sevilla.

Desaprofità una part considerable del seu talent per la recerca de l’èxit immediat i per la submissió als gusts dels grups dominants. Les obres menys preocupades pel gust de la clientela revelen uns dots realment sòlids i infreqüents.

Fou el pare del pintor Josep Benlliure i Ortiz.

Benlliure i Gil, Josep

3 Respostes

(Canyamelar, València, 30 setembre 1855 – València, 5 abril 1937)

Pintor. Germà de Joan Antoni i de Marià i deixeble de Francesc Domingo. Format a Madrid (1869), viatjà a Roma el 1879 on rebé la influència del pintor Morelli (Sant Francesc, Santa Clara).

El 1897 viatjà a Tànger i féu quadres més lluminosos i lliures, d’influx de Marià Fortuny. Passat el 1900, la seva obra reflectí temes populars.

La part més important de la seva producció és conservada a València. Fou un pintor honest i sensible.

Benlliure i Gil, Joan Antoni

2 Respostes

(València, 22 octubre 1860 – Madrid, 28 juny 1930)

Pintor. Germà de Marià i de Josep, i deixeble d’aquest darrer. D’una tècnica precisa, s’especialitzà en temes històrics (Mort d’Alfons XII, 1887, Museu d’Art Modern de Barcelona; Sense absolució, 1893).

Com a retratista gaudí d’un gran prestigi a Madrid (Autoretrat, Museu de Belles Arts de València), on reeixiren els seus elegants retrats femenins.