(València, 22 agost 1902 – 14 agost 1993)
Geògraf i escriptor. Introductor de l’escoltisme a València i col·laborador en diverses publicacions.
Va publicar llibres de geografia descriptiva, estudis comarcals i una extensa antologia sobre el paisatge valencià (Els paisatges i pobles valencians descrits pels nostres escriptors, 1966).
(València, 1 gener 1526 – 9 octubre 1581)
Religiós dominicà i sant. Era fill d’un notari. Ingressà a l’orde dominicà (1544), i fou mestre de novicis al convent de Llombai. Es relacionà amb diverses personalitats de la reforma posttridentina.
El 1562 se n’anà de missioner a Amèrica, al regne de Nova Granada, on durant més de set anys acomplí una intensa labor evangelitzadora. S’oposà al tracte inhumà que els encomendados donaven als indis i, en relació amb una seriosa advertència de fra Bartolomé de Las Casas, tornà a València el 1569, on des d’aleshores fou amic i conseller de l’arquebisbe Juan de Ribera.
Se’n conserva un informe al lloctinent de València sobre el problema de l’evangelització dels moriscs (1579) i una carta -en català- a la seva mare. Teresa d’Àvila el consultà en els projectes de reforma carmelitans.
Beatificat per Pau V (1608), fou canonitzat per Climent X el 1671. Alexandre VIII el proposà com a patró del regne de Nova Granada (1609). La seva festa és celebrada, el 9 d’octubre; a València és commemorat, però, el 20 d’octubre.
(València, 22 abril 1772 – Madrid, 2 gener 1857)
Comerciant i polític. Junt amb el seu fill Manuel Bertran de Lis i Ribes, lluità a la Guerra del Francès i durant el Trienni Liberal encapçalaren una milícia popular per reprimir una revolta absolutista (1822).
Tots dos s’exiliaren el 1824, Vicent residí a Brussel·les i a París, on mantingué contactes amb grups de liberals i també amb els apostòlics. El 1843 fou vicepresident de la Junta de Salvació de la Província de València.
També fou el pare de Fèlix Bertran de Lis.
(València, 28 febrer 1806 – Segòvia, Castella, 29 juliol 1869)
Comerciant i polític. Germà de Fèlix. Junt amb el seu pare Vicent Bertran de Lis i Thomas, lluità a la Guerra del Francès. A partir del 1808 foren els principals impulsors de la Junta Superior del Regne de València i obtingueren càrrecs municipals després de l’expulsió dels francesos.
Durant el Trienni Liberal encapçalaren una milícia popular per reprimir una revolta absolutista. Tots dos s’exiliaren el 1824 i posteriorment ocuparen càrrecs polític, Manuel a Madrid.
A les corts de 1836-37, fou diputat i tingué una actuació molt important en el debat sobre senyories. Posteriorment formà part de la comissió que redactà la constitució del 1845. Fou ministre de marina (1847), d’estat (1851) i de governació (1851).
(València, segle XVIII – 22 gener 1819)
Militar. Fill de Vicent Bertran de Lis i germà de Manuel.
Estigué complicat en la conspiració liberal del coronel Joaquim Vidal, i fou afusellat.
(València, 4 febrer 1712 – 5 febrer 1787)
Jurista. Germà de Joan Baptista. Es doctorà en lleis el 1735, i exercí d’advocat a València i a Madrid. Treballà en l’estudi del dret de Castella, vigent al País Valencià des del 1714. Fundador del Col·legi d’Advocats de València, en fou secretari el 1762-63.
Publicà obres de deontologia i de pràctica forense (El abogado instruido, 1738; Manual de testar, 1739; Privilegios, gracias y prerrogativas de los abogados españoles, 1764) i diversos llibres sobre la legislació castellana, com les dues edicions comentades de les Partidas (1758-67). Féu la traducció castellana de les Trobes de mossèn Febrer, amb notes de caràcter erudit, que no es publicà.
(València, 25 juny 1705 – 8 gener 1738)
Filòsof, sacerdot i notari de la Inquisició. Germà de Josep. Alumne del pare Tomàs Vicent Tosca i després catedràtic de filosofia a la Universitat de València, defensà posicions antiescolàstiques i racionalistes, i defensà la separació entre la filosofia i la teologia.
És autor de tres llibres hagiogràfics, d’escassa importància, i del tractat Filosofia racional, natural, metafísica i moral (1736), obra en quatre volums bàsica per a la renovació filosòfica a les zones de parla catalana al segle XVIII.
(València, vers 1850 – vers 1915)
Escriptor. Amic i deixeble de Constantí Llombart. Fundà el setmanari “La Tronà” (1894), de tendència republicanà, que aparegué irregularment durant divuit anys.
Escriví algunes obres teatrals (Moros en l’Horta, 1893) i diverses novel·les curtes, una de les quals, Caciquisme roig (1904), prologada per Rodrigo Soriano, atacava durament la política de Vicent Blasco i Ibáñez i és un text molt representatiu de les lluites internes del republicanisme valencià de l’època.
El 1908 promogué i dirigí una altra publicació setmanal “El Cuento del Dumenche”, que es proposava de fomentar el conreu i la lectura de prosa narrativa en la llengua pròpia. Des de les pàgines d’aquesta revista polemitzà amb Teodor Llorente i amb els literats de Lo Rat Penat, els quals acusava de distanciar-se del poble i d’emprar un idioma arcaic i artificiós.
El 1915 encara donà al públic una narració (Nit de nóvios).
(València, 12 juny 1921 – Pozuelo de Alarcón, Madrid, 13 novembre 2010)
Realitzador i guionista cinematogràfic. Anà voluntari a la División Azul i compongué una Oda a la pistola. El 1947 ingressà a l’Institut de Cinematografia, de Madrid.
Havent co-dirigit el seu primer llarg metratge (Esa pareja feliz, 1951) amb J.A. Bardem, va realitzat Bienvenido Mr. Marshall (1952), el seu èxit més notable. De la seva filmografia, influïda pel neorealisme italià amb un segell inconfusiblement espanyol, destaquen a més de les pel·lícules esmentades: Calabuch (1956), Los jueves, milagro (1957), Plácido (1961) i El verdugo (1963).
Durant els anys 1970 i 1980 van experimentar un gran èxit de públic: La escopeta nacional i la seva seqüela Patrimonio nacional (1980), com també La vaquilla (1985), films corals com tots els seus en què l’humor corrosiu serveix de vehicle per a ridiculitzar el rerefons social.
(València, 1702 – 19 abril 1779)
Escriptor en castellà, conegut també pel pseudònim de Ruiz de Corella. És autor de nadales i de nombroses poesies festives i encomiàstiques.
Col·laborà a les festes centenàries vicentines amb el romanç heroic Breve descripción de la ingeniosa Naumaquia (1755). Escriví també El entremés nuevo de Ciega i el sainet Crítica discreta y el crítico socarrón.
Dades dels Països Catalans 