(València, 29 octubre 1880 – 7 abril 1956)
Erudit. Baró de San Petrillo.
S’especialitzà en investigacions relacionades amb la genealogia i l’heràldica valencianes –Los malteses en Valencia (1911), Cosas añejas (1919), Los Próxitas y el Estado de Almenara (1932), Los Cruïlles y sus alianzas (1946)-.
Publicà també la sèrie d’estudis Filiación histórica de los primitivos valencianos (1932-41), sobre pintura medieval.
(País Valencià, segle XV – València, 14 agost 1544)
Diplomàtic. Fill de Francesc Carròs de Vilaragut i Bellvís, de qui heretà la baronia de Toga. Patge reial des del 1477, es casà el 1493 amb una filla del baró de Càrcer. El 1506 formà part de la comitiva que acompanyà Ferran II de Catalunya i Germana de Foix a Itàlia.
Ambaixador reial a Anglaterra (1509-15), refermà les relacions, ja cordials, amb aquest país per tal de fer cara a l’hostilitat de Lluís XII. El 1518 fou nomenat ambaixador a Roma, on ja hi havia Jeroni de Vic. L’ocupació del càrrec per part de dos catalans provocà una reacció violenta: el 1520 fou rellevat pel castellà Juan Manuel i tornà a València.
Fou governador de Xàtiva i batlle general de València, càrrecs que passaren al seu fill Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava.
Joan Carrós de Vilaragut (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.
Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVI) Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.
Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava (País Valencià, segle XVI – València, 1555) Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.
(Saix, Alt Vinalopó, 3 novembre 1891 – València, 15 setembre 1976)
Economista i enginyer agrònom. A la dècada del 1920 ajudà, amb els seus treballs, a introduir el conreu del tabac al País Valencià. Formà part de la comissió tècnica encarregada de la redacció del projecte de reforma agrària arran del triomf del Front Popular.
En el període 1936-39 dirigí l’Escola d’Enginyers Agrònoms de Madrid, i el 1939, l’estació de viticultura i enologia de Requena, fins al 1961. Creà més de quaranta cooperatives vinícoles al País Valencià i a la Manxa i més de setanta bodegues.
Fundà les revistes “Acción Vitícola” i “La Semana Vitícola” i publicà Los latifundios en España (1932), La Reforma Agraria de la Segunda República y la situación actual de la agricultura española (1973) i Estudios sobre la agricultura española (1919-1971) (1974).
(València, 13 juny 1882 – 17 gener 1963)
Erudit. Fill de Francesc Carreres i Vallo. Es doctorà en filosofia i lletres a la universitat de Madrid amb la tesi Tratados entre Castilla y Aragón (1908), i posteriorment s’especialitzà en història de València, ciutat de la qual fou cronista oficial.
Entre la seva vasta obra d’investigador es destaquen els dos volums de l’Ensayo de una bibliografia de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo reino (1925), amb una àmplia aportació documental inèdita sobre el tema, i les monografies Notes per a la història dels bandos de València (1930), Vinatea (1936), La Taula de Canvis de València (1408-1719) (1957), Las Rocas (1957) i Los jurados de Valencia y Luis Santángel (1963), entre d’altres.
(Carcaixent, Ribera Alta, 17 desembre 1858 – València, 22 agost 1936)
Bibliòfil. Formà una notable biblioteca d’història valenciana, en la qual es destaquen els llibres i les relacions de festes, impresos i manuscrits, base dels estudis sobre aquest tema del seu fill Salvador Carreres i Zacarés.
Publicà texts inèdits de Gaspar Aguilar i d’Andreu Rey d’Artieda. Presidí la societat Acció Bibliogràfica Valenciana (1922-36).
(València, 16 juny 1916 – 17 maig 1989)
Escriptor i erudit. Col·laborà en la revista “Acció Valenciana” (1930-31) i publicà fins al 1936 algunes narracions en català, entre les quals la novel·la El cavaller del dubte (1933).
Posteriorment s’ha dedicat a l’erudició literària: Las fiestas valencianas y su expresión poética (1949), reedicions de Gaspar Aguilar i Jorge Montemayor, i ha traduït al castellà obres de T.S. Eliot.
(València, 1885 – 1936)
Polític. Milità al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez i era membre de la diputació de València en ésser implantada la Dictadura de Primo de Rivera (1923).
Fou diputat per València a les corts del 1931 i del 1933.
(València, 1845 – 1898)
Metge. Traduí moltes obres professionals. Col·laborà activament a la premsa mèdica.
(València, 1742 – 1809)
Militar. Participà en l’expedició a Alger de l’any 1775. Ascendit a coronel, sobresortí en el setge i la conquesta de Maó (1781); fou nomenat governador de Menorca i ascendit a general. Intervingué en el setge infructuós de Gibraltar contra les tropes angleses (1782).
Nomenat tinent general (1790), dirigí l’exèrcit del Nord en la Guerra Gran contra la República francesa (1793-95); penetrà a França i obtingué algunes victòries, com la destrucció del port d’Hendaia (1793). L’augment de les forces enemigues, però, l’obligà a retirar-se.
Nomenat capità general de València, rebutjà les forces del general francès Moncey (1808) en iniciar-se la guerra del Francès.
Dades dels Països Catalans 