(València, 17 març 1675 – 17 gener 1754)
Segon marquès de Vilatorques. Fill i successor de Josep de Castellví Coloma d’Alagó i Borja. Fou governador de València i virrei de Nàpols.
Pel seu matrimoni (1702) amb la comtessa de Cervelló incorporà aquest comtat, però la branca s’extingí amb llur filla (1799), que aportà l’herència als Osorio.
(València, 1787 – 1860)
Pintor. Deixeble de Vicent López, el qual va presentar-lo a Carles IV de Borbó per la precocitat artística de què havia donat mostra des de noi.
Fou acadèmic de mèrit i mestre de dibuix a l’escola de l’Acadèmia de Sant Carles, en el museu de la qual se’n guarden obres, d’altres figuren també a les esglésies de València i a col·leccions particulars.
Fou el pare de:
Antoni Castelló i Gonzalez (València, segle XIX) Pintor.
Vicent Castelló i González (València, 1812 – 1872) Pintor.
(València, 1441 – 1505)
Cardenal. Fill de Galceran de Castellar, senyor de Picassent, i de Bernadona de Borja i Montcada, filla de Galceran Gil de Borja.
Protonotari apostòlic, fou nomenat arquebisbe de Trani, a la Pulla (1493-1503), i el 9 d’agost de 1503 succeí el cardenal Joan de Borja i Navarro d’Alpicat el Major a l’arquebisbat de Mont-real, a Sicília.
Fou nomenat cardenal el 1503 per Alexandre VI, del qual fou home de confiança per als afers familiars i polítics.
(Alcoi, Alcoià, 1842 – València, 1917)
Periodista i polític. Doctor en ciències i llicenciat en farmàcia, ocupà una càtedra a la facultat de ciències de la Universitat de València.
Milità al partit progressista de Peris i Valero, i començà a treballar al periòdic “Los Dos Reinos”, d’aquesta ideologia. El 1872 fou elegit diputat a corts.
Des del 1875 dirigí el diari “El Mercantil Valenciano”, al qual donà una gran difusió i una orientació política de caràcter republicà independent relativament enfrontada amb el blasquisme d’“El Pueblo”.
(Huéneja, Andalusia, 13 abril 1905 – València, 12 agost 1974)
Escriptor. De família valenciana i establert a València, participà en el valencianisme d’esquerra.
Col·laborà a “Germania” i a d’altres publicacions.
Exiliat a París, ha publicat el recull poètic Miratge (1954).
(Carlet, Ribera Alta, 7 octubre 1915 – València, 11 novembre 2004)
Escriptor i editor. Germà de Vicent. Representant i primer capdavanter del grup d’escriptors valencians de la generació de postguerra. Publicà les seves primeres poesies a la revista “El Vers Valencià”, de Josep M. Bayarri, de qui fou deixeble.
La seva poesia es manté en la continuïtat de la poesia dels anys 1930, influenciada pel post simbolisme francès. Els seus llibres de poemes publicats són: Volar… (1943), A l’aire del cor i del seny (1944), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Esparses (1953), Home (1957), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970) i Schumann, el piano y yo (1996, pòstuma). Dins el gènere narratiu, és autor del recull de contes Proses en carn (1953).
L’any 1943 va fundar l’editorial Torre de València, amb Miquel Adlert i Noguerol. Fou un dels fundadors de la revista literària no autoritzada “Esclat”. El 1950 obtingué la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà.
Representà, en els anys posteriors immediats a la guerra civil, la continuïtat de la cultura catalana al País Valencià a través de les tertúlies literàries organitzades per ell a València, però durant la transició, canvià d’actitud i ingressà al partit Unió Valenciana. Fou elegit diputat a les Corts Valencianes el 1982.
Fou un dels principals defensors del secessionisme lingüístic i representà aquest sector com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 2001, càrrec que dimití l’any següent.
(València, 1843 – 1911)
Advocat i periodista. Fou director d’“El Mercantil Valenciano”.
Escriví en castellà diversos treballs de caràcter jurídic, històric i econòmic: El concepto del derecho según las modernas escuelas alemanas (1878), La influencia de la Iglesia en la edad media en el desarrollo del derecho público de Europa (1876), Los regímenes penitenciarios (1880), Colección de documentos inéditos del Archivo General del Reino de Valencia (1894).
(València, 21 desembre 1849 – 13 juny 1919)
Metge otòleg, darwinista i lliure pensador. Estudià medicina a València i Madrid i fou deixeble, a Jena, d’Ernst Haeckel. Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de València (1875-1919), de la facultat de medicina de la qual fou degà (1896-1919). Inventà un miringotom trepanador que permetia d’obtenir una obertura permanent en el timpà.
Rigorós evolucionista, marcà en aquest sentit dues generacions de metges valencians i féu de València el centre peninsular de difusió de les idees evolucionistes: el 1909 participà en la commemoració del centenari del naixement de Darwin celebrada a València, al costat dels seus deixebles i futurs successors en el deganat; Rafael Bartual i Jesús Bartrina, i del rector de Salamanca, Miguel de Unamuno.
Reconegut lliure pensador, la seva biblioteca contenia, al costat dels clàssics de l’evolucionisme, llibres sobre religions comparades i obres publicades per editorials antireligioses.
És autor d’una Biología general (1877), primer i únic volum de la projectada sèrie “Estudios biológicos”, dedicada a Haeckel.
(València, 1555 – 1635)
Prelat. Fou catedràtic de teologia i vicari general a València.
L’any 1609 fou nomenat bisbe de Sogorb.
(València, 28 setembre 1871 – 5 novembre 1946)
Marí i polític. El 1928 obtingué el grau d’almirall. Creà l’Escola de Guerra Naval (1925) i en fou director (1925-28); ocupà també el càrrec de cap d’estat major de la flota (1929).
D’idees tímidament liberals, formà part del govern (1930-31) que el general Berenguer constituí a la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera, en la qual fou ministre de marina.
Dades dels Països Catalans 