Arxiu d'etiquetes: urbanistes

Solans i Huguet, Joan Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 15 octubre 1941 – Calella de Palafrugell, Baix Empordà, 2 setembre 2019)

Arquitecte i urbanista. Des del 1980 fins al 1997 fou director general d’urbanisme del departament de política territorial i obres públiques de la Generalitat de Catalunya, i a partir del 1997 fins al 2000 fou director general d’ordenació del territori i urbanisme del mateix departament.

Professor associat de dret administratiu de la Universitat Pompeu Fabra des del 2005, des d’on ha confegit el Programa d’Actuació Urbanística Municipal de Vic (2004) i el Pla d’Ordenació Urbanística Municipal de Puigcerdà (2005).

És coautor del llibre Gaudí 2002. Miscel·lània i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (2004), membre d’honor de l’Agrupació Catalana de Tècnics Urbanistes i membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

El 2003 rebé la Creu de Sant Jordi i el 2004 li fou atorgada la insígnia de cavaller de la Legió d’Honor francesa.

Rubió i Tudurí, Nicolau Maria

15 Respostes

(Maó, Menorca, 5 febrer 1891 – Barcelona, 4 maig 1981)

Arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista i escriptor. Fill de Marià Rubió i Bellver i germà de Santiago i de Marià. Estudià arquitectura a Barcelona i jardineria ornamental amb l’arquitecte de jardins Jean Forestier.

El 1917 fou nomenat director dels parcs públics de Barcelona. Col·laborà amb Forestier en la creació del parc de Montjuïc, i dissenyà els jardins del palau de Pedralbes, entre d’altres.

Juntament amb Duran i Reynals, projectà i dirigí la construcció de l’església de Montserrat a Pedralbes, obra típicament brunelleschiana. Construí també els hotels de la plaça d’Espanya a l’Exposició Internacional del 1929 i més tard l’edifici de la Metro Goldwyn Major a Barcelona (1934).

Junt amb el seu germà Santiago realitzà el Pla de Distribució de Zones del Territori Català (Regional Planning), per encàrrec de la Generalitat republicana.

És autor de diversos llibres sobre jardins: Jardines de Barcelona (1929), El jardí meridional (1934) i sobre arquitectura: Diàlegs sobre l’arquitectura (1927) i Actar (1931), on defensava els principis de la nova arquitectura de la màquina i el moviment.

Poc abans de morir fou finalitzat el darrer projecte seu, el jardí de la plaça Gaudí de Barcelona, davant de la Sagrada Família.

Home de cultura i formació noucentistes, col·laborà en nombroses revistes i es dedicà també a la literatura. Publicà els contes Cacera en el no-res (1954), Un crim abstracte o el jardiner assassí (1965) i la novel·la No ho sap ningú (1961), així com diverses obres de teatre: Judes Iscariot (1934), Un sospir de llibertat (1932), Ulisses a l’Argòlida (1962). Publicà també diversos llibres de viatges i cacera, a la qual era aficionat.

Folguera i Grassi, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 23 març 1891 – 26 juliol 1960)

Arquitecte. Constructor del Teatre Circ Olímpia de Barcelona (1919-23), actualment desaparegut. A partir del 1926, juntament amb Ramon Reventós, dirigí la construcció del Poble Espanyol de Montjuïc, per a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929.

Dins els cànons racionalistes, construí el casal de Sant Jordi, al carrer de Casp (1929) i la casa del Llorà, a Collsacabra (1935), el mateix any en que es féu càrrec de les obres d’urbanització de s’Agaró, iniciades per Rafael Masó.

El 1940 començà la restauració de diverses esglésies de localitats catalanes i després realitzà la façana exterior i la torre de l’Abat, al monestir de Montserrat.

Com a tractadista d’arquitectura publicà diversos estudis sobre resistència de materials i de tècnica arquitectònica, com Les condicions essencials de l’estructura de l’habitació. Home d’una gran cultura i típicament noucentista, publicà una de les primeres aportacions sòlides a l’estudi de Gaudí (1928) i Urbanismo para todos (1959). Deixà inacabat un llibre antològic dels principals texts urbanístics mundials.

Cerdà i Sunyer, Ildefons

13 Respostes

(el Cerdà de la Garga, Centelles, Osona, 23 desembre 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 agost 1876)

Enginyer, urbanista i polític. Estudià llatí i filosofia al seminari de Vic, ciutat on s’havia establert la seva família. Posteriorment estudià matemàtiques i arquitectura a Barcelona. L’any 1835 es traslladà a Madrid, on estudià a l’escola d’enginyers de camins al mateix temps que iniciava la seva carrera política. Allistat en la Milícia Nacional, arribà a ésser tinent d’un companyia de granaders, i com a enginyer de l’estat fou destinat successivament a les províncies de Terol, Tarragona, Girona i Barcelona.

L’any 1848 demanà la baixa i s’establí definitivament a Barcelona, on es relacionà amb els nuclis del socialisme utòpic. Membre del partit progressista, fou diputat a corts (1850) i comandant de batalló de la Milícia Nacional (1854-56). Posteriorment entrà en el federalisme i fou vicepresident de la diputació de Barcelona (1873-74).

Des del punt de vista urbanístic, la seva aportació fonamental fou el pla Cerdà d’urbanització de tot el pla de Barcelona, el qual només es portà en part a la pràctica, mantenint tanmateix, i encara en l’actualitat, una ordenació per illes que el qualifica com un dels projectes urbanístics més moderns.

Una altra aportació important de Cerdà en aquest camp fou la Teoría general de la urbanización y ensanche de Barcelona (Madrid, 1867), obra que es publicà sota el patrocini del govern espanyol. Consta de dos volums; el primer d’ells és un estudi detallat dels diferents tipus d’assentaments que l’home ha efectuat al llarg de la història; en el segon, Cerdà realitzà una monografia sobre la classe obrera de Barcelona amb dades estadístiques de gran interès. L’autor tenia projectat un tercer volum, en el qual es proposava d’ajustar les seves teories al cas concret de Barcelona.

Cerdà, pla

18 Respostes

(Barcelona, 1855)

Pla de reforma i d’eixamplament de la ciutat, projectat per Ildefons Cerdà i Sunyer. Aquest pla fou imposat pel govern (1859-60) contra la decisió de l’ajuntament de Barcelona, el qual havia premiat en el concurs previ (1859) el projecte de l’arquitecte Antoni Rovira.

Consistia en l’ordenació de tot el pla de Barcelona (limitat pels pobles de Sants, les Corts, Sarrià, Sant Gervasi, Gràcia, Horta, Sant Andreu i Sant Martí) en carrers perpendiculars encreuats per dues diagonals. A la zona del barri antic preveia també una remodelació, amb el traçat de dues noves vies dirigides de mar a muntanya (Via Laietana i avinguda de les Drassanes) i tres més horitzontals, dirigides de Montjuïc a la Ciutadella.

Les illes de cases que Cerdà havia planejat no s’havien d’edificar totalment, sinó simplement en dos dels seus costats, per tal de permetre d’aquesta manera l’aprofitament de l’espai interior per fer-hi parcs i jardins. El pla, però, sofrí diverses modificacions segons els interessos polítics i econòmics de cada moment.

Bonet i Castellana, Antoni

Deixa un comentari

(Barcelona, 20 octubre 1913 – 12 setembre 1989)

Arquitecte i urbanista. Els seus primers treballs professionals, especialment dirigits a l’estudi de l’habitatge obrer, els féu al taller de Josep Lluís Sert i Josep Torres i Clavé.

El 1935 col·laborà en l’estudi i la fabricació de mobles estàndard, que obtingueren el primer premi del Saló de Decoració de Barcelona. Com a membre de l’entitat GATCPAC, el 1935 col·laborà en el pla d’urbanització de la ciutat de Barcelona.

L’any 1937 treballà amb Le Corbusier, i des del 1938 visqué a l’Argentina: a Buenos Aires fundà el Grupo Austral i la revista del mateix nom i projectà la remodelació d’una vasta zona de la ciutat (1956-57), urbanitzà també Punta Ballena (Uruguai) i Solana del Mar (Argentina).

De retorn a Catalunya (1953) realitzà l’obra considerada més important dins la seva producció: la Ricarda (1959-63), al Prat de Llobregat, és tracta de la creació d’espais interiors mitjançant solucions amb daus de volta aplanada que reposen sobre peus metàl·lics de només 10 cm de gruix. El 1960 fou celebrada una exposició d’obres seves al Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Posteriorment va construir l’Edifici Mediterrani, el Canòdrom Meridiana (premi FAD 1963), el Pla Montjuïc (amb Oriol Bohigas i Josep M. Martorell), a més d’altres obres a la Costa Brava, Tarragona, Puigcerdà, Madrid i Múrcia.

La seva arquitectura resol de manera racional la tradició i l’ordre mediterrani.

Bohigas i Guardiola, Oriol

3 Respostes

(Barcelona, 20 desembre 1925 – 30 novembre 2021)

Arquitecte i urbanista. Fill de Pere Bohigas i Tarragó. Titulat el 1951, tècnic diplomat en urbanisme (1961) i doctor el 1965. Cofundador del Grup R (1953-63), membre destacat de l’anomenada escola de Barcelona i, juntament amb Josep M. Martorell i D. Mackay, de l’estudi MBM.

De les seves obres cal esmentar l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, el de l’editorial Destino, tallers de “La Vanguardia”, escoles Thau, Garbí i Sant Jordi, conjunt d’apartaments a Benicassim, remodelatge del teatre Poliorama, parc de la Creueta del Coll, fàbrica Piher, avantprojecte de la Vila Olímpica, etc. Fou jurat de la Biennal de Milà (1957) i guanyà diversos anys el premi FAD al millor edifici i la Delta de plata (1961).

Ha estat professor i director (1977-90) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, delegat de l’Àrea d’Urbanisme (1980-84), càrrec des d’on planejà les línies mestres de la futura Barcelona i començà les grans intervencions urbanes que culminaren en la remodelació de la ciutat per als Jocs Olímpics de 1992, i regidor de Cultura (1991-94).

Investigador i crític de l’arquitectura, ha publicat entre d’altres obres Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Arquitectura modernista (1968), Les escoles tècniques superiors i l’estructura professional (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura española de la Segunda República (1970), Polémica d’arquitectura catalana (1970), Proceso y erótica del diseño, etc.

Fou col·laborador de les revistes “Cuadernos de Arquitectura” i “Serra d’Or”.

Bofill i Leví, Ricard

10 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1939 – 14 gener 2022)

Investigador en arquitectura i en disseny de ciutats. Estudià a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (1956) i a la de Ginebra (1957-61). El 1961 creà el Taller d’Arquitectura de Barcelona, format per professionals de diferents àrees, que ha portat a terme nombrosos projectes arquitectònics i urbanístics a Espanya i altres països. Acaparà l’atenció internacional els anys seixanta, amb els projectes de Barri Gaudí, a Reus, Xanadú, a la Costa Blanca, i el 1964 guanyà el premi FAD pel bloc de pisos al carrer Nicaragua de Barcelona.

La seva arquitectura és de línia expressionista amb un destacat joc de volums. Des de l’any 1970 se li deuen diversos complexos residencials a França, com la urbanització de l’àrea propera a la Tour Montparnasse (1979) i Les arcades, a prop de Versalles. Destaca també el nou santuari de Meritxell a Andorra (1973-78) i l’edifici Walden 7 a Sant Just Desvern (1970-75).

El 1985 realitzà una exposició al Museu d’Art Modern de Nova York. Entre 1986 i 1991 inicià diversos projectes per a la renovació de Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics, com l’Institut Nacional d’Educació Física (INEF), l’ampliació de l’aeroport del Prat i l’edifici del Teatre Nacional de Catalunya.