Municipi del Segrià (Catalunya): 27,45 km2, 287 m alt, 290 hab (2017)
Situat en un terreny pla, a la vall mitjana de la riera de Juncosa (o vall Major), al sector lligat tradicionalment amb les Garrigues, al sud de Lleida. Una bona part del terme és improductiva.
Agricultura tota de secà: cereals, olivera i ametller. Complementa l’economia la ramaderia de llana, el bestiar porcí, boví i l’aviram. Hi ha una cooperativa agrícola, dos molins d’oli i indústria de maquinària. Àrea comercial de Lleida.
El poble és a la dreta de la vall Major. El nucli antic (la Vileta), que estigué fortificat, conserva el caràcter tradicional, amb la casa-castell d’Escaladei i l’església parroquial de la Transfiguració, romànica de transició, amb un notable retaule de pedra (segle XIV) d’escola lleidatana; també hi ha una sèrie de casals de pedra del segle XVI.
Fins al 1835 pertangué a la senyoria de la cartoixa d’Escaladei.
Municipi del Segrià (Catalunya): 12,66 km2, 211 m alt, 359 hab (2017)
Situat al límit amb les Garrigues, a l’esquerra del riu de Set, afluent del Segre per l’esquerra, accidentat per alguns turons, al sud de Lleida. Al territori no conreat hi predominen el matoll, els pasturatges i alguna clapa de bosc.
L’agricultura ocupa pràcticament tot el terme i és totalment de secà; els conreus més estesos són els de cereals (blat i ordi), ametllers i d’oliveres. Hi predomina el règim d’explotació directa. Ramaderia (bestiar oví i porcí) i avicultura. Hi ha un trull d’oli. Àrea comercial de Lleida.
El poble és elevat damunt la plana vorejada pel riu Set. L’església parroquial de la Nativitat de Maria és d’estil romànic de transició. Fou repoblat a la fi del segle XII per descendents d’un llinatge procedent de Sanaüja que s’extingí a mitjan segle XIV. Fou de la senyoria del capítol de Lleida.
Agricultura amb conreus de regadiu, els fruiters (presseguers, pomeres i pereres) constitueixen la base de la riquesa agrícola; al secà s’hi conreen cereals. Ramaderia (bestiar boví, oví i porcí) i avicultura. La indústria es limita als sectors derivats de l’agricultura (fabricació de pinsos) i a una fàbrica de productes químics. Àrea comercial de Lleida.
El poble és a l’esquerra del riu Set, poc abans de la seva confluència amb el Segre. L’església parroquial és dedicada a sant Pere i és obra de la fi del segle XVIII.
Fortalesa musulmana, edificada pel valí Ismā‘īl Banū Qasī l’any 882, que comprenia la totalitat del turó que domina la ciutat.
Després de la conquesta cristiana constituí el nucli central i noble de l’urbs, amb el castell del rei, la seu, el palau del bisbe, els casals de les altres dignitats eclesiàstiques i de llinatges com els Montcada, els Cervera, els Besora, els Comenge i els Desvalls. Al segle XIV hi residien tota mena de clergues tonsurats i universitaris.
Mantingué el caràcter de ciutadella fins a la guerra de Successió (1707), en què l’antic barri clos fou demolit, i en el seu lloc s’alçaren les actuals fortificacions, anomenades el castell Principal.
Municipi del Segrià (Catalunya): 30,16 km2, 118 m alt, 1.719 hab (2017)
Situat a la dreta del Segre, entre les conques d’aquest i del Cinca, al límit amb l’Aragó, al sud de Lleida.
Agricultura primordialment de regadiu gràcies a les aigües derivades del riu, de la sèquia de Soses i del canal d’Aragó i Catalunya; els conreus més estesos són els de fruiters, cereals, farratges i oliveres al regadiu, i de cereals i oliveres al secà. Ramaderia (bestiar porcí, boví i oví) i avicultura. Indústries alimentàries (refineria d’oli) i de materials per a la construcció (teuleries). Àrea comercial de Lleida.
El poble és prop del Segre, a la vora de la sèquia de Soses. Església parroquial de Sant Llorenç, barroca.
El terme també comprèn el despoblat de Gebut, d’origen islàmic.
Agricultura de secà, amb conreus de cereals (blat, ordi), vinya, oliveres i ametllers; el regadiu és possible gràcies a les aigües derivades del canal de Seròs i del d’Aragó i Catalunya, i produeix fruites i hortalisses. Ramaderia (bestiar oví, boví i porcí) i avicultura. Petita indústria alimentària, derivada de l’agricultura (conserves vegetals) i de la construcció. Producció d’oli. Central elèctrica al terme d’Aitona. Àrea comercial de Lleida.
La vila és a la plana de la dreta del Segre. Església parroquial de Santa Maria, barroca.
El municipi comprèn, a més, l’antic monestir de Vinganya, el despoblat d’Enviure, part de la zona lignitífera de la Canota i és zona d’importants troballes arqueològiques, a les roques de Sant Formatge (hallstàttica), la Torre dels Moros (ibèrica) i el Bovalar (restes basílica paleocristiana).
GEOGRAFIA FÍSICA: És constituïda per un conjunt de planes esglaonades en terrasses, d’entre les quals sobresurt la d’Alcarràs-Vilanova de Segrià, o Segrià estricte, a la vora dreta del Segre, encerclada per una sèrie de relleus més potents: al nord, el peu de muntanya que separa la conca del Segre de la del Cinca i on fisiogràficament comença la Llitera, els altiplans de la Sardera i la serra de Pedregosa (més cap a ponent), i al sud, un altiplà entre la Granadella (Garrigues) i la isolada serra de Montmeneu (495 m).
El clima té característiques continentals; les temperatures són baixes durant l’hivern (5,6ºC de mitjana a Lleida, pel gener, amb mínimes absolutes de l’ordre de –10ºC) i altes durant l’estiu (25,4ºC de mitjana pel juliol i màximes de fins a 40ºC); l’amplitud tèrmica, tant anual (20ºC) com diària, és considerable, i el perill de glaçades dura sis mesos (novembre-abril). Les precipitacions són escasses (383 mm anuals a Lleida), amb forta irregularitat interanual; el règim es caracteritza per l’existència de dos màxims equinoccials (el de primavera més llarg i copiós) i de dos mínims marcats (estiu i hivern).
La vegetació natural, obstaculitzada pel clima, és escassa, gairebé no hi ha arbres i únicament les formacions estepàries dominen en el sector occidental. Hidrogràficament, la comarca pertany a la conca del Segre, riu que la travessa en direcció nord-est – sud-oest i recull les aigües de la Noguera Ribagorçana (sector septentrional), el Set (sector central) i el Cinca (sector occidental).
POBLACIÓ: La població ha sofert molts canvis a través dels segles, lligats a les diferents circumstàncies sociopolítiques que travessava el país; durant l’edat mitjana minvà considerablement amb la pesta negra i més tard amb l’expulsió dels moriscs, la guerra dels Segadors i la de Successió. El creixement demogràfic s’inicià al segle XVIII; entre 1787 i 1857 la població es duplicà, l’increment fou lent durant la segona meitat del segle XIX, s’accentuà altra vegada al segle XX, i la població tornà a duplicar-se entre 1900 i 1965. La importància de la ciutat de Lleida és cabdal per tal d’explicar aquests augments, ja que històricament ha estat un pol d’atracció de població que ha absorbit la major part dels increments comarcals; l’any 1996, Lleida concentrava el 68% de la població de la comarca. D’altra banda, l’evolució de la població segrianenca ha estat també molt lligada al desenvolupament econòmic de la comarca, i més concretament al canvi d’una economia agrària eminentment de secà a una de regadiu.
ECONOMIA: El Segrià és la comarca catalana amb una extensió més gran dedicada a l’activitat agrícola, amb un total de 82.316 ha, de les quals 52.135 corresponen al regadiu i la resta al secà. Les explotacions agràries són de dimensió mitjana (un 65% de les explotacions tenen una dimensió entre les 2 i 20 ha), amb un règim de tinença preferentment en propietat. En el regadiu es poden distingir dos grans sectors: 1) les hortes de la Noguera Ribagorçana i el Segre, de gran tradició per l’existència, des d’antic, del canal de Pinyana i les sèquies de Fontanet, Torres i Seròs, ampliades gràcies a la construcció del canal d’Urgell, i especialitzades des de mitjan segle XX (vers 1955) en la producció de fruita (presseguers, pomeres i pereres, quasi exclusivament); 2) el sector occidental de la comarca, regat pel canal d’Aragó i Catalunya, especialitzat en el conreu de fruiters i hortalisses a partir d’una base cerealista i farratgera.
La cria d’animals ha adquirit una gran rellevància en l’economia del Segrià; ocupa el primer lloc entre les comarques catalanes pel que fa a la ramaderia de bestiar porcí (concentra el 14% del sector) i oví, i només és superada per Osona quant al bestiar boví; l’explotació es fa en granges especialitzades i sobresurten, per sobre de totes, les dedicades a l’engreix de porcs. Com a conseqüència d’això, dins del sector secundari cal esmentar, com a gran subsector econòmic, la indústria agroalimentària (conserves, embotits, etc), seguida d’altres de menor impacte econòmic, com ara la indústria química (fertilitzants), la tèxtil, la del metall i la de la construcció.
Malgrat aquesta estructura econòmica, la progressiva terciarització de l’economia ha fet que el més alt percentatge de la població activa de la comarca correspongui al sector de serveis; sector, d’altra banda, molt centralitzat en les activitats derivades del comerç i del transport, beneficiats per les òptimes condicions d’accessibilitat i mobilitat intra-comarcal i amb altres zones del seu entorn. Des del punt de vista comercial, la ciutat de Lleida és el gran centre que estén la seva influència més enllà dels confins comarcals.
HISTÒRIA:Troballes, recents, de material lític als voltants de Puigverd de Lleida permeten de documentar el poblament de la comarca des del paleolític mitjà i durant els darrers temps de l’edat de la pedra. Per a tenir sèries contínues, però, cal saltar a l’edat del bronze, època de la qual són coneguts, superficialment, diversos poblats. Aquest poblament enllaça amb el de la fi de l’edat del bronze i la primera època de l’edat del ferro (cultura hallstàttica), amb poblats i necròpolis de túmuls petits, com el de les roques de Sant Formatge, de Seròs, que demostren un poblament intens. A partir del segle IV aC es produí la iberització de la comarca, un dels nuclis importants del món ibèric català, del poble dels ilergets. Hom en coneix poblats arreu de la comarca: és representatiu el del tossal Redó. El més important fou el de Lleida (Iltirda), que encunyà moneda abans de l’ocupació romana, imitant les dracmes gregues, testimoni d’un procés econòmic més avançat que el de la majoria del territori ibèric català. Iltirda esdevingué amb la romanització una ciutat amb categoria de municipi, amb el nom d’Ilerda, i fou un nucli important de comunicacions. La comarca tingué una agricultura desenvolupada, com ho demostren les nombroses vil·les romanes.
Lleida esdevingué el centre del primitiu bisbat de Lleida, existent ja a l’època visigòtica. D’aquest temps són les importants troballes de la basílica del Bovalar (Seròs), amb un notable baptisteri que ha estat reconstruït i traslladat al Museu Arqueològic de Lleida, així com alguns bells exemplars litúrgics (una creu, un encenser i una gerra de bronze). La comarca fou durant l’època islàmica el centre de la taifa de Lleida, fundada per la dinastia dels Banü-Hüd, el poder de la qual s’estengué fins a Tortosa i a Dénia (1039-1110). El Segrià fou el sector més islamitzat del Principat, fet que confirma l’abundosa toponímia d’origen àrab (Alguaire, Almenar, Alfarràs, Alcarràs, Alpicat, etc). La població morisca fou majoritària al baix Segre fins a l’expulsió del 1610.
Però cal situar l’origen del poblament actual de la comarca després de la conquesta cristiana (1149-1200) per gent provinent principalment de l’Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Gascunya, el Llenguadoc i la Catalunya central. La ciutat de Lleida fou la comunitat repoblada que més es beneficià del repartiment i de les lleis i privilegis reials. Altres beneficiaris foren el bisbe i el capítol, els templers i els hospitalers i les poderoses cases dels Montcada, Cervera, Anglesola, etc. Tant Lleida com les viles més importants de la comarca es regiren a partir del regnat de Jaume I pel règim de paeria (1264).
La població disminuí al llarg del segle XIII per la seva contribució al repoblament de Mallorca, València i Múrcia, i seguí posteriorment el procés general del país, amb el notable augment del segle XVIII, que foren repoblats llocs desapareguts en els fets bèl·lics de segles anteriors (Almacelles fou repoblada per l’industrial barceloní Melcior de Guàrdia i Mates el 1774) i durant el qual nuclis com Lleida, Almenar, Aitona i Seròs veieren duplicar llur població.
Tot el Segrià formà part del bisbat i de la vegueria de Lleida. Després del decret de Nova Planta (1716), en unir-se les demarcacions de Tàrrega i de Balaguer a Lleida per formar el corregiment de Lleida, tot el Segrià restà dins aquesta nova jurisdicció administrativa. El 1834, amb la divisió en partits judicials, el de Lleida comprengué, aproximadament, les actuals comarques del Segrià i de les Garrigues, excepte uns sectors al límit amb la Noguera (Alfarràs, Almenar, Alguaire, Vilanova de Segrià i la Portella depenien de Balaguer). El 1908 la segregació del partit judicial de les Borges Blanques reflectí ja la diferenciació de les dues comarques que restaren definides en el decret de Divisió Territorial de Catalunya del 1936.
Diari. Primer diari de les comarques de ponent, fou editat en castellà fins el 1997, que inicià una doble edició idèntica en castellà i català. El 2001 la difusió mitjana fou de 13.249 exemplars, el 45% de la qual corresponia a l’edició en català.
Té delegacions a la Seu d’Urgell, Balaguer, el Pont de Suert, Tremp i Tàrrega. Publica suplements comarcals, i des del 2002 adjunta en el diari “El 9 Esportiu”, publicació en col·laboració amb el grup Comit. És editat per Premsa Lleidatana, que té participació en diverses publicacions i emissores.
Publica el setmanari “Nova Tàrrega”, el “Diari d’Andorra” (1991) i “Aran ath dia” (2006), una revista en aranès. Entre l’abril de 2008 i el març de 2009 tenia 95.000 lectors diaris.
El grup Segre, a més d’aquest diari, que té una edició digital, administra Lleida Televisió, Segre Ràdio (amb uns 10.500 oients diaris de mitjana), Gestió Publicitat Segre i Lerigraf, serveis d’impressió.
Municipi del Segrià (Catalunya): 42,18 km2, 201 m alt, 370 hab (2017)
(o de Segre) Situat al sud de Lleida, al sector meridional de la comarca, en zona d’altiplans.
Agricultura totalment de secà; els conreus més estesos són els de cereals (blat i ordi), vinya, oliveres i ametllers. Ramaderia (bestiar oví i porcí); avicultura. Les activitats industrials són les derivades del sector agrícola (molins d’oli). Àrea comercial de Lleida.
El poble es troba al peu d’un serrat dominat per l’antic castell de Sarroca, d’origen islàmic, conserva una torre gòtica (segle XIV) amb notables finestrals i voltes ogivals. L’església parroquial de Santa Maria (segle XIV) té la façana plateresca, amb belles columnes i medallons clàssics.
Priorat canonical, filial de Sant Ruf d’Avinyó (Provença), situat al nord-est de la ciutat, a la partida dita abans de Sant Ruf (i després la Plana del Bisbe).
El lloc fou donat a l’abat i als canonges de l’abadia de Provença el 1152 pel comte Ramon Berenguer IV. El 1155 el bisbe de Lleida confirmà al primer prior Guillem i als seus canonges la possessió del lloc, amb l’autorització de poder-hi construir una nova església més gran que la que ja hi havia.
L’augment inicial del monestir fou causa de discussions entre el bisbe i capítol de Lleida i el prior Gaufred, el 1175, que acabaren amb una concòrdia, feta amb la intervenció de l’arquebisbe de Tarragona, sobre els drets de sepultura i els delmes que podien percebre els comunitaris de Sant Ruf. La comunitat tenia aleshores cinc membres.
És tradició que la comunitat sucumbí tota en la pesta negra (1348) i que fou abandonat aleshores el monestir; de fet pertanyia ja a la mitra de Lleida a la fi del segle XIV.
L’església començada vers el 1155 restà inacabada: només se’n féu l’absis i el creuer, amb columnes de doble traçat i capitells sense decoració que sostenen una volta apuntada del segle XIII; davant això es féu un gran mur amb un contrafort, que tancava el lloc on havia d’ésser construïda la nau.
A la fi del segle XVI hi hagué un intent d’establir-hi una comunitat de cartoixans, que no prosperà. El lloc restà com a santuari i capella de devoció dels lleidatans.
Fa temps que és una ruïna, i hom ha parlat del seu trasllat a la ciutat.
Situat en un terreny pla, a la vall mitjana de la riera de Juncosa (o vall Major), al sector lligat tradicionalment amb les Garrigues, al sud de Lleida. Una bona part del terme és improductiva.
Dades dels Països Catalans 