Predomina l’agricultura de regadiu (especialment arbres fruiters: pereres, pomeres i presseguers), al secà hi ha ordi, farratges i hortalisses. La ramaderia és integrada per bestiar boví, oví, llaner, porcí, aviram i conills. Hi ha una cooperativa que es dedica a la comercialització dels productes agraris. Petita indústria (central fruitera, fàbriques de mobles, paper i filatures). Àrea comercial de Lleida.
El poble és a la dreta del canal de Pinyana; l’església parroquial de Sant Pere ad Vincula, d’estil neoclàssic, és del segle XVIII. El nom del lloc prové del seu repoblador Guillem de Rosselló. Quedà pràcticament abandonat després de la guerra de Successió, però es reféu al llarg del segle XVIII.
El principal recurs és l’agricultura: de secà s’hi conreen cereals, ametllers i oliveres; hi prepondera, però, el regadiu, que és possible gràcies als regatges derivats del canal d’Urgell, amb aigües procedents del Segre, i que es dedica majoritàriament als arbres fruiters (peres, pomes i prèssecs) i també blat, blat de moro, farratge i hortalisses. Ramaderia de bestiar porcí i oví; avicultura. Cooperativa fruitera. Indústria alimentària (embotits) i dels mobles. Àrea comercial de Lleida.
El poble és situat en un planell; església parroquial dedicada a sant Pere.
Agricultura amb conreus de secà: cereals, olivera; i també de regadiu: gra, farratges (alfals) i, principalment, fruiters (pomera), els quals són possibles gràcies als regatges derivats de la Noguera Ribagorçana. Ramaderia de bestiar porcí, boví i oví; avicultura. Cooperativa agrícola i empreses que es dediquen a la comercialització de la fruita. Pertany a l’àrea comercial de Lleida.
El poble és situat en un planell rocós. Església parroquial de Sant Pere.
El municipi comprèn la caseria i antic terme de Corregó.
Municipi del Segrià (Catalunya): 7,34 km2, 166 m alt, 469 hab (2017)
Situat a l’esquerra del Segre, entre les conques d’aquest riu i el riu de Set, al sud de Lleida. El sector meridional del municipi és accidentat pels Tossalets. Travessa el terme pel sud l’autopista de l’Ebre.
Les bases de l’economia local és l’agricultura de regadiu (principalment fruiters -pomeres i pereres-), situat al nord, gràcies als regatges del canal d’Urgell; i de secà (cereals i oliveres), al sud, més accidentat. La terra és explotada directament pels seus propietaris. L’avicultura i la ramaderia ovina completen l’oferta econòmica del terme. Hi ha una cooperativa agrícola. Àrea comercial de Lleida. La població ha estat i es manté relativament escassa.
El poble és en un tossal, entre el secà i el regadiu, dominat per l’església parroquial de la Nativitat de Maria.
El municipi inclou l’antic terme, despoblat, de Tabac.
Municipi del Segrià (Catalunya): 14,14 km2, 94 m alt, 571 hab (2016)
(o Samalcoreig) Situat al límit amb el Baix Cinca, prop de la confluència del Segre i el Cinca, al sud-oest de Lleida.
La vida econòmica local es basa en l’agricultura, amb gran predomini del secà (oliveres i cereals), el regadiu (arbres fruiters -presseguers, pomeres i pereres-) és possible gràcies als regatges derivats del canal d’Aragó i Catalunya, del Segre i del Cinca. Ramaderia de bestiar porcí i boví. Cooperativa agrícola. També hi ha una central elèctrica. Pràcticament han desaparegut les indústries agrícoles tradicionals. Àrea comercial de Lleida. La població, en ascens fins al 1950, ha iniciat després una lleugera davallada.
El poble és a la dreta del Cinca; hi destaca l’església parroquial de Sant Bartomeu, neoclàssica.
Municipi del Segrià (Catalunya): 57,08 km2, 395 m alt, 950 hab (2016)
Situat al límit amb la Ribera d’Ebre, en un altiplà, a la zona de contacte amb les Garrigues. Hi abunden els boscs d’alzines i pins.
L’economia es basa en l’agricultura de secà, i els principals conreus són els cereals i l’olivera, seguits pels ametllers. La ramaderia està formada per granges de porcs i aviram. La indústria és deriva de l’agricultura (molins d’oli). Àrea comercial de Lleida. La població, tanmateix, ha sofert una important davallada els darrers decennis.
A la vila destaca l’església parroquial de Santa Maria (segle XVIII), amb campanar de dues plantes, façana barroca i interior d’estil neoclàssic de tres naus; també hi ha alguns vells edificis d’interès amb finestres gòtiques i portals bordonats i arcades en ogiva, i restes de la primitiva església parroquial, romànica de transició al gòtic.
(CEL) Entitat esportiva i cultural. Participà d’un marcat caire cultural fonamentat en les recerques i les excursions científiques. Entre els seus presidents hi ha hagut algunes personalitats, com Magí Morera i Galicia. Els seus membres dugueren a terme una activitat intensa, especialment a la zona del Pre-pirineu, al coneixement del qual van contribuir notablement.
El seu butlletí, d’aparició irregular, fou molt interessant pels treballs de divulgació folklòrica, amb aportacions de Valeri Serra; també publicà les actes i les deliberacions del Primer Congrés Excursionista de Catalunya (1911).
A partir del 1958 han cobrat nova importància les seccions d’arqueologia, esquí, escalada i cinema. La seva important biblioteca manté una creixent activitat dins l’àmbit cultural lleidatà.
Temple principal del bisbat de Lleida que té com a titular Santa Maria. La llarga dominació musulmana (714-1149) féu perdre tota traça de la primitiva catedral. El 1149, tot just conquerida la ciutat, el bisbe Guillem Pere de Ravidats consagrà com a catedral la mesquita dita de Santa Maria l’Antiga, prop de la Suda, que li havia estat donada per Ramon Berenguer IV de Barcelona amb la resta de les mesquites de la ciutat i llurs pertinences; en resta la façana i part del seu àmbit a l’ala nord dels actuals claustres de la Seu Vella.
El bisbe Gombau de Camporrells, el 1193, decidí de fer construir una nova catedral, la Seu Vella, que inicià el mestre solsonèsPere Sacoma el 1203, al costat de Santa Maria l’Antiga. En morir Sacoma (1220) ja s’havia enllestit la part dels absis i el creuer; les obres continuaren sota la direcció de Berenguer Sacoma (1222) i altres mestres, fins que el 1250 se’n féu càrrec Berenguer de Prenafeta, que l’enllestí el 1278 amb uns altres aires, com palesa el gran cimbori. Fou consagrada pel bisbe Guillem de Montcada el mateix 1278.
La planta és basilical, de tres naus, amb un ampli creuer i cinc absis a llevant. Obra bàsicament romànica -peça mestra de l’anomenat romànic lleidatà-, conté nombroses solucions de l’època gòtica, com el joc de columnes adossades als pilars per a sostenir les voltes de creueria amb les ogives unides en una clau de volta. Els arcs són apuntats, i el cimbori, a la unió del creuer i de la nau, té tots els elements tradicionals del romànic, però l’altura, la planta octagonal i els finestrals dels llanternons són gòtics; en contraposició amb els edificis romànics, és molt il·luminada per finestrals i ulls de bou.
La part escultòrica, limitada a les portalades de l’Anunciació i dels Fillols, al portal major i als nombrosos capitells interiors i permòdols, té unitat estilística i alhora una gran varietat temàtica; mostra una gran dependència de l’escultura tolosana de la segona meitat del segle XII. El claustre, a ponent de la catedral, fou iniciat per Berenguer de Prenafeta (1278-86), s’interrompé fins el 1334 i fou continuat pels mestres Jaume Castells, Guillem Seguer i Guillem Solivella, que el completà amb la gran portalada gòtica dels Apòstols (fi del segle XIV), al centre del mur de ponent; és rectangular, de grans proporcions, amb naus de cinc trams, galeries cobertes amb volta d’ogiva i grans finestrals amb fins calats de pedra que s’obren al pati central i també a l’altra banda de la galeria de migjorn, magnífic mirador de la ciutat i la comarca.
El campanar, a l’angle sud-oest del claustre, és obra de Jaume Cascalls (1364) i Guillem Solivella (1410), i fou completat pel mestre Carlí (1416). La sala capitular, el refectori i les capelles, amb restes de pintura i portalades plateresques, així com sarcòfags de bisbes i nobles, completen el conjunt monumental, dissortadament malmès a partir de l’ocupació de la ciutat per Felip V de Borbó (1707), el qual convertí la catedral en caserna i fortalesa; tingué aquesta funció de caserna fins el 1949, malgrat que el 1918 havia estat declarada monument nacional i que el 1926 s’havia decretat la seva conservació i restauració. Aquesta, iniciada el mateix 1949 sota la direcció d’Alexandre Ferrant, es troba molt avançada.
El 1761 hom inicià la construcció de la nova catedral de la ciutat, planejada per Pedro Martín Cermeño i dirigida per Francesc Sabatini i d’altres; fou consagrada el 1781 i acabada el 1790. És un edifici neoclàssic de tres naus d’igual altura, separades per pilars estriats i amb capitells corintis, amb voltes hemisfèriques, quatre capelles per banda i set al deambulatori; l’atri, de tres arcades, és entre dos campanars de baixa altura amb els murs ornats de pilastres adossades. El 1936 fou destruït el valuós cor central, així com retaules i altres peces. Degudament restaurada, continua essent la catedral de Lleida.
A la catedral restaurada (1149) passà a residir la canònica catedralícia de Roda. L’ordenació definitiva fou feta el 1168, segons la qual la canònica havia de tenir la regla augustiniana, sota un prior, amb un nombre no superior a 25 membres durant els deu anys següents. El bisbe Berenguer d’Erill fixà, el 1232, el mateix nombre, però disposà que es podien posseir béns propis. Malgrat tot, continuà havent-hi una certa vida comunitària.
La canònica de Roda continuava subsistint, d’altra banda, i les dues comunitats juntes tenien el dret d’elegir els bisbes. Aviat la canònica es doblà, amb una segona comunitat, també molt forta, de preveres beneficiats. Canonges i beneficiats acumularen, al llarg del temps, un gran patrimoni, que reeixiren a conservar, malgrat les lleis desamortitzadores del segle XIX. El 1851 el nombre de canonges fou fixat en 16, en virtut del concordat. L’abundància de riqueses, sobretot territorials, de canonges i beneficiats de Lleida ha estat darrerament causa de polèmica, per tal com contradiu les orientacions del concili II del Vaticà.
Municipi i capital de la comarca del Segrià (Catalunya): 212,30 km2, 155 m alt, 138.144 hab (2016)
A la plana del Segre. Nucli demogràfic i econòmic principal de la Catalunya interior.
GEOGRAFIA FÍSICA.- La ciutat antiga s’estén a la dreta del Segre, aigua avall de la confluència amb la Noguera Ribagorçana, en un terme extens que comprén un sector de l’horta lleidatana (pla de Lleida), regada pel canal de Pinyana (amb aigua de la Noguera Ribagorçana) i les sèquies de Fontanet i de Torres.
ECONOMIA.- Important centre agrícola. Conreu d’arbres fruiters (un 70%), especialment poma (especialitat Golden) i pera llimonera. Hi té gran importància el centre Mercalleida, que comercialitza els productes de tota l’àrea fruitera del pla i de la comarca. Indústria de transformació agrària i ramadera -conserves, cervesa, oli, sabons, farineres, etc- i d’adobs, maquinària agrícola, frigorífics, etc. El comerç hi té una llarga tradició i una oferta gran i diversificada. La funció de capital supracomarcal -des de la Franja de Ponent fins a les Terres de Lleida- ha portat a un fort desenvolupament dels serveis. S’hi han mantingut els mercats setmanals (dilluns i dimarts), i entre les fires destaca la de Sant Miquel, que remunta al 1232 i que s’ha convertit en important exposició de productes agropecuaris i maquinària agrícola; també s’hi celebra l’Expofruit. Camí de pas cap al Pirineus, els i vers l’interior peninsular, l’actual autopista i les línies ferroviàries faciliten la comunicació de la ciutat amb la resta de l’estat.
URBANISME I MONUMENTS.- El nucli urbà s’estén al llarg de la riba dreta del Segre i a redós del turó on s’aixeca la Seu Vella, monument que marca la silueta inconfusible de la ciutat. La part nova o eixample residencial s’estén darrera aquest turó, cap a les carreteres d’Osca i de la Vall d’Aran. A l’altra riba del Segre hi ha el barri del Cappont, on s’ha establert el nou campus universitari.
La Seu Vella -en procés de restauració- és la catedral primitiva (segle XIII-XV). Obra de transició del romànic al gòtic, presenta un insòlit i espectacular claustre frontal, amb bells finestrals calats gòtics, mirador de la ciutat, el riu i l’horta. Les portades pertanyen a l’Escola de Lleida, que incorporà una tradició aràbiga i oriental. L’interior és sever, espaiós, de planta de creu llatina. La torre del campanar, de 70 m, s’alça en un extrem del claustre. Damunt la Seu, hi ha les restes de l’antiga Suda o Castell del Rei, residència dels vells àrabs molt reformada pels monarques catalans, de la qual només resta l’estructura (n’ha estat restaurada una torre cantonera).
Els típics carrers de Cavallers i de la Palma comuniquen la part alta del nucli antic amb el carrer Major. Al primer, hi ha l’antic convent dominicà del Roser, actualment Museu de Pintura Jaume Morera. Més a ponent, es destaca l’església de Sant Llorenç, contemporània de la Seu Vella, amb portal porticat i torre campanar, que allotja una col·lecció de retaules gòtics de pedra i notables escultures. Al carrer Major, eix urbà i comercial de la ciutat tradicional, hi ha la Seu Nova, catedral bastida al segle XVIII -quan la Seu Vella passà a l’exèrcit i es convertí en caserna-, obra neoclàssica de l’arquitecte Pedro Martín Cermeño consagrada el 1781 i que conserva l’arxiu i una rica col·lecció de tapissos flamencs. Davant per davant, l’antic edifici gòtic de l’Hospital de Santa Maria (segles XV-XVI), amb un bell pati central, estatja l’Institut d’Estudis Ilerdencs i el Museu Arqueològic, amb valuoses peces ibèriques i romanes. Al mateix carrer Major, trobem la Paeria, casa de la vila i noble casal gòtic del segle XIII amb un petit museu arqueològic local. Vénen després els Porxos de Dalt i de Baix, amb el Teatre Principal a un costat i l’edifici modernista de l’antic Hotel Palace a l’altre. A la vora, hi ha la plaça de Sant Joan, amb restes arqueològiques al subsòl, urbanitzada modernament.
Deixant enrere l’Arc del Pont, entrada antiga a la ciutat murallada, on s’alça el monument a Indíbil i Mandoni, el Pont Vell condueix als Camps Elisis, jardí urbà de regust romàntic on s’han establert els pavellons de la fira. Altres punts d’interès són l’església romànica de Sant Martí, els antics castell i església de la comanda templera de Gardeny, les Cases Noves, modernistes de la Rambla d’Aragó o l’edifici noucentista de l’Estació de la Renfe, obra d’Adolf Florensa.
HISTÒRIA.- La ciutat té origen en la fortificació d’Iltirda (segles IV i III aC), que fou capital del poble ibèric dels ilergets. Els seus cabdills Indíbil i Mandoni, enfrontats durant la II Guerra Púnica (218-205 aC) als Escipions, simbolitzen la resistència de la població indígena contra el món romà. Un cop romanitzada, Ilerda obtingué la categoria de municipium (segle I dC), però abans havia estat escenari de les lluites del general romà Sertori contra Sul·la (78-67 aC) i fou una ciutat clau en la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu, quan les forces d’aquest darrer foren derrotades (49 aC) en la batalla d’Ilerda. La seva situació de pas entre la Mediterrània i l’interior n’afavorí el desenvolupament.
El bisbat de Lleida es constituí probablement a la fi de l’època romana, i l’any 546 s’hi celebrà un important concili provincial. Durant els quatre segles de dominació musulmana (719-1149), Lleida (Lareda) mantingué la funció de plaça fortificada i fou un bastió de primera fila dins la Frontera Superior, de primer dins l’òrbita de l’emirat i califat de Còrdova i, des del segle XI, com a taifa independent, en mans dels almoràvits des del 1102. Després de la destrucció de la ciutat per Lluís el Piadós a l’inici del segle IX, els àrabs bastiren la fortalesa de la Suda a la Roca Sobirana i murallaren la ciutat. Es construí una extensa xarxa de canals i sèquies a l’horta, base de la posterior riquesa agrària, i la ciutat assolí un alt grau de prosperitat mercantil i de convivència entre la població mahometana dominant i les comunitats cristiana i jueva que hi residien.
Lleida fou conquerida el 1149 per Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell, que se’n repartiren el domini, mentre els templers rebien una cinquena part del terme i la fortalesa de Gardeny; però aquest règim senyorial desaparegué el 1228 quan Jaume I el Conqueridor convertí Lleida en ciutat amb privilegi reial. Ell mateix creà el 1264 el Consell General de la Paeria. La restauració del bisbat comportà la construcció de la magnífica catedral damunt la Roca Mitjana. Jaume II el Just hi fundà el 1300 l’Estudi General, universitat central i, durant un temps, única dels seus regnes. La guerra contra Joan II (1462-72) inicià un seguit de setges i agressions bèl·liques contra la ciutat, plaça fortificada sempre en primera línia de foc en la defensa de Catalunya, que hi dificultaren el normal desenvolupament. El més cruent de tots es produí el 1646, durant la Guerra dels Segadors, quan les tropes franceses del comte d’Harcourt intentaren recuperar la ciutat, en mans de Felip IV; quan la ciutat fou deslliurada es trobava pràcticament tota en ruïnes.
El 1707, durant la guerra de Successió, fou novament assetjada i presa per l’aliança franco-castellana de Felip V de Borbó, que en suprimí els tres elements més distintius: l’Estudi General -totes les universitats catalanes foren traslladades a Cervera-, la Paeria -convertida en ajuntament segons el model general borbònic- i la Seu Vella -convertida en caserna militar-. Així, Lleida entrà en un període de prostració, dominada pel turó de la Seu convertit en bastió fortificat. Però a partir de la segona meitat del segle XIX, es desvetllà i inicià un cert procés de revitalització. La vida cultural s’hi tornà a animar amb la penetració de la Renaixença cultural i del catalanisme polític. La guerra civil de 1936-39 portà una nova època de decadència, de la qual no sortí fins a l’adveniment de la democràcia, amb la transformació moderna de la ciutat actual. La Universitat, creada de nou els darrers anys, li proporciona una animada vida cultural.
Municipi del Segrià (Catalunya): 66,04 km2, 397 m alt, 476 hab (2016)
Situat al peu del Penjat, al sud de Lleida, a la zona de contacte amb les Garrigues. Relleu suaument accidentat, amb algunes hectàrees d’alzinars, rouredes, matollars, prats i erms.
L’agricultura és gairebé tota de secà; els principals conreus són l’olivera, els cereals, l’ametller i la vinya; el petit regadiu produeix pereres, pomeres i hortalisses. Ramaderia ovina, bovina i porcina, si bé l’avicultura destaca molt especialment sobre la resta. També tenen importància les activitats industrials i la indústria alimentària (cooperativa agrícola i molins d’oli). Àrea comercial de Lleida. La població, en descens des del començament del segle XX, s’ha estabilitzat.
La vila fou emmurallada al voltant del castell de Llardecans; església parroquial de Santa Maria, barroca del segle XVIII. Prop de la vila hi ha el santuari de Loreto.
Situat al nord de Lleida, a la plana regada pels canals d’Aragó i Catalunya i de Pinyana, poc abans de la confluència de la Noguera Ribagorçana amb el Segre.
Dades dels Països Catalans 