(Catalunya, segle XVIII)
Arpista i teòric musical. Germà de Joan Baptista.
Actuà com a arpista a les Descalzas Reales de Madrid i escriví el tractat Labyrinto de Labyrintos… (1777), en què defensava la teoria tradicional i s’oposava a les innovacions del músic olotí Antoni Soler a la seva obra Llave de modulación.
(Catalunya, segle XVIII)
Compositor i teòric musical.
Compongué el cànon a tres veus Beatus vir, que obtingué un premi notable en el concurs de Catch-Club de Londres el 1765.
Publicà un tractat teòric, Carta Apologética (1766), en què defensava l’obra Labyrinto de Labyrintos del seu germà Pere.
(Castellterçol, Moianès, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
Paraire. Per haver excel·lit molt al seu ofici, fou un dels dos paraires triats per la Junta de Comerç de Barcelona per a trametre’ls en viatge d’estudis i de pràctiques a França, Holanda, Anglaterra i el nord d’Europa.
Visità gran nombre de fàbriques, segons el pla establert com a contribució al millorament tècnic de la indústria tèxtil de la llana.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Notari de l’escrivania major del consell municipal de Barcelona.
El 1699 fou designat per a continuar el Ceremonial dels magnífics consellers d’Esteve Gilabert Bruniquer. Aquest les havia acabades per a l’any 1618, Joan Guiu les havia seguides fins al 1640 i Brotons les prolongà encara fins al 1714.
Una còpia seva serví per a l’edició d’aquest cerimonial amb el nom de Rúbriques de Bruniquer (1912-16).
(Països Catalans, segle XVIII – )
Nom donat durant la guerra de Successió als partidaris de Felip V de Borbó. Per extensió, aplicat als qui eren adversaris de la independència de Catalunya.
Actualment, dit del qui és més sensible a la política centralista i anticatalana que no pas a la més pròpia del catalanisme.
(Valldoreix, Vallès Occidental, segle XVII – Itàlia ?, segle XVIII)
Cap militar austriacista. De família pagesa, era síndic de Terrassa.
Durant la guerra de Successió s’uní a les forces austriacistes i lluità, amb el grau de coronel, contra les forces borbòniques sota les ordres d’Antoni Desvalls (1713-14). Per l’agost de 1714 intentà, sense èxit, d’introduir-se a Barcelona amb un miler d’homes.
Hagué d’exiliar-se a Mallorca (1714-15) i, més tard, a Itàlia.
(Catalunya, segle XVII – Rosselló, segle XVIII)
Militar. El 1705 era capità d’infanteria. Fou un dels pocs militars professionals amb que comptà la insurrecció antiborbònica de Vic d’aquell any, que precedí al desembarcament de Carles d’Àustria al Pla de Barcelona.
El mateix any fou nomenat alferes amb grau de sergent major del nou regiment de Guàrdies catalanes. Féu amb aquesta unitat la guerra de Successió. S’hi distingí especialment a la presa de Borja (1706). El 1713 havia assolit el grau de tinent coronel.
No consta com a combatent al setge de Barcelona en 1713-14. Potser li ho impedí alguna incapacitat física, ja que restà a la ciutat i s’hi manifestà com a declarat partidari de la resistència, com ho demostra el fet que els borbònics li confisquessin els béns i ell s’exiliés com a militar.
(França, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Subordinat del duc de Berwick durant la invasió de Catalunya per part de la Quàdruple Aliança contra Felip V de Borbó, inicià la penetració per la Vall d’Aran (1719) i n’esdevingué governador.
Ocupà el Pallars fins al Montsec amb la col·laboració de Carrasclet i entrà a la Seu d’Urgell, on anuncià la restauració de les llibertats catalanes abolides per Felip V.
Les forces filipistes obligaren els francesos a retirar-se al principi del 1720.
(Boixadors, Anoia, segle XII – segle XVIII)
Família noble de l’estament militar de Catalunya. Probablement originària del castell de Boixadors.
Els membres més antics dels quals hom té documentació són Ramon Guillem de Boixadors (Catalunya, segle XII) i Guillem de Boixadors (Catalunya, segle XII) Senyor del castell de Boixadors (1124). Rebé terrenys pròxims a la parròquia de Sant Joan després de la conquesta de Lleida (1149). .
(Vallmoll, Alt Camp, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
Gramàtic. És autor d’algunes obres didàctiques, de les quals és digna d’esment, per haver-se avançat notablement al seu temps, la titulada Elementos de tipografia, y su modo de enseñar a bien leer, útil a los impresores, correctores de imprenta, maestros de escuelas, etc, publicada en 1751 i reeditada en 1755.
Dades dels Països Catalans 