(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Cavaller. Com a delegat de la Generalitat a Lleida, rebé Felip V de Borbó l’any 1701. Els abusos de l’administració borbònica el van fer decantar a favor dels austriacistes.
El 1706 resistí com a capità de la Coronela el primer setge de Barcelona.
Formà part de la Junta de Braços (1713) i del Consell de Cent (1713).
Ferit l’11 de setembre de 1714, els borbònics li confiscaren els béns.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Jurista. Fou magistrat de l’Audiència de Barcelona.
A les Corts de 1701-02 adoptà de primer una actitud més aviat favorable a Felip V de Borbó, però se’n desenganyà tot seguit a causa d’algunes irregularitats de què fou víctima i que foren recollides per l’opinió com a nous abusos borbònics. Esdevingué així partidari de Carles d’Àustria.
El virrei borbònic Velasco el deportà per uns mesos a Canovelles (1704).
(Catalunya, segle XVIII – Àustria ?, segle XVIII)
Guerriller austriacista. Fill de Francesc Macià i Ambert. La seva àrea fou el Maresme, on sembla que abusà de la població civil.
Retirat a França, tornà a Catalunya el 1718 i formà part de l’exèrcit francès.
Posteriorment serví en l’exèrcit de l’emperador Carles VI.
(Rosselló, segle XVII – Barcelona, segle XVIII)
(o Àngel Carles) Noble i militar. Fill de Carles (III) de Llupià i de Vilanova.
Era baró de Llupià, Castellnou, Molig i Pracols i senyor de Vilarmilà, Coma, Gallifa i Rocacrespa.
Fixà definitivament la residència a Barcelona. Fou capità de cavallers, cavaller de l’orde de Sant Joan i primer marquès de Llupià.
Fores germans seus:
Felip (I) de Llupià i Roger (Rosselló, segle XVII – 1701) Baró de Llupià i de Castellnou. Fou el successor del seu pare.
Francesc (I) de Llupià i Roger (Catalunya, segle XVII – 1735) (o Joan Francesc) Segon marquès de Llupià. Fou capità de dragons. Fou el pare de:
(Rosselló, segle XVII – segle XVIII)
Vice-governador de Catalunya (1698). Fill de Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Josep.
Nomenat marquès per Felip V de Borbó (1702), féu costat al bàndol filipista durant la guerra de Successió.
Emigrà del Principat a l’arribada de Carles d’Àustria.
(Catalunya, segle XII – segle XVIII)
Antiga demarcació administrativa. Consta un primer sots-veguer o veguer del Lluçanès entre els anys 1176 i 1187, quan el rei segrestà la jurisdicció del terme de Lluçà a Pere de Lluçà, pel fet de no voler-li’n reconèixer, aquest, el vassallatge.
El 1396 s’intentà de tornar-la a crear, però els senyors de la baronia de Lluçanès s’hi oposaren tenaçment.
El 1449 la reina Maria de Castella donà un privilegi de creació de la sots-vegueria, i nomenà un sots-veguer, amb una cúria a Perafita, per a la part osonenca del Lluçanès, i una altra a Sant Feliu Sasserra, per a la part bagenca o manresana. El 1455 un decret de Joan II el Sense Fe anul·là aquesta creació, i la contrada tornà a restar en poder del baró.
Nous intents de creació de la sots-vegueria tingueren lloc el 1474 i el 1491; aquesta darrera vegada es creà un nou sots-veguer, que no arribà a poder exercir el càrrec.
Finalment, el 1611 el baró vengué els seus drets al rei i a la Universitat de prohoms, i es creà definitivament la sots-vegueria, amb la seva cúria a Sant Feliu Sasserra. Era integrada pels 18 termes o llocs. En romania exclòs Sant Boi de Lluçanès, que pertanyia a la jurisdicció total de la mitra de Vic.
Perdurà fins al principi del segle XVIII, que es desmembrà entre els corregiments de Vic i de Manresa.
(Calàbria, Itàlia, segle XIII – Catalunya, segle XVIII)
(o Llúria) Llinatge. El cavaller Roger de Lauria fou amic i servidor del rei Manfred I de Sicília, i sembla que morí a la batalla de Benevent (1266). La seva muller, Bella d’Amichi, dama de la infanta Constança d’Aragó, fou senyora de la vall de Seta, al Regne de València.
Llur fill fou l’almirall Roger de Lauria, dit en català Roger de Lloria, que heretà les possessions valencianes i italianes.
La línia dels Lloria de Grècia, que habitaren els ducats d’Atenes i Neopàtria, fou sens dubte relacionada amb el llinatge de l’almirall Roger de Lloria, però la seva genealogia és molt confusa. El més famós de tots fou Roger de Lloria, mariscal de la Companyia Catalana.
Hi ha branques d’aquest llinatge, cognomenades Lloria o Roger de Lloria; una d’elles, establerta a Esterri d’Àneu, passà a Anglesola, a Lleida i a Barcelona, on encara subsisteix.
Una altra fou la dels castlans de Granyena, senyors de Biure de Gaià i castlans de Sidamon, que s’extingí el 1714, i l’herència passà als Borràs, marquesos de la Bárcena, que es cognomenaren Borràs de Lloria.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Polític. Era mercader i membre del Consell de Cent de Barcelona.
En 1712-13 fou conseller quart de la ciutat, i visqué des d’aquest càrrec els primers mesos del gran setge borbònic, esmerçant-se a les tasques governatives.
Poc abans de cessar el seu mandat fou l’encarregat de fumigar la correspondència procedent d’Alemanya, per evitar l’extensió d’una epidèmia de pesta que hi havia en aquell país.
Cessà el 30 de novembre de 1713, per elecció del nou consistori presidit per Rafael Casanova. A les mateixes eleccions reingressà al Consell de Cent i continuà lligat al govern per haver tingut un lloc a les juntes agregades.
Després de la capitulació del 1714, els borbònics li confiscaren els béns.
(Valls, Alt Camp, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII)
XXXVIII Abat quadriennal del monestir de Santes Creus. Fou elegit el 1740.
Era home molt entès en qüestions musicals. El 1766 projectà l’orgue de l’església arxiprestal vallenca.
És autor de música religiosa.
(Barcelona, segle XVIII)
Argenter. És autor d’obres molt remarcables, en destaca la gran urna per a les restes del cos de sant Ermengol, realitzada per encàrrec del capítol d’Urgell.
Aquesta obra d’argent, contractada el 1753, amida 1,85 m de llarg per 0,85 d’alçada i 1,12 de fons.
