(Catalunya, segle XIX)
Grup de pensadors encapçalat per Joaquim Roca i Cornet.
Va publicar la primera revista apologètica de l’Estat espanyol, “La Religión” (1837-41), continuada per “La Civilización” (1841-43).
La influència posterior de Jaume Balmes va ésser decisiva en l’evolució filosòfica i teològica del grup.
(Erillcastell, Alta Ribagorça, segle XI – segle XIX)
Llinatge feudal establert al castell d’Erill, d’on prengué el nom.
El primer personatge documentat (1077) és Ramon (I) d’Erill.
Sembla que s’extingí a mitjan segle XIX i en recolliren l’herència els Montoliu, que es cognomenaren Montoliu-Erill.
(Begur, Baix Empordà, segle XVIII – Barcelona, segle XIX)
Advocat. Durant la Guerra del Francès s’uní al sometent d’ajut a Girona i contribuí a organitzar-hi un cos d’exèrcit de reserva.
En 1821-23 fou síndic de l’ajuntament de Barcelona; com a tal tractà amb el mariscal Moncey de la capitulació de Barcelona davant les tropes franceses.
Exiliat, en retornar fou nomenat promotor fiscal de l’audiència de Barcelona.
(Barcelona, segle XVII – segle XIX)
Llinatge de comerciants. Obtingueren la ciutadania honrada el segle XVII.
El primer conegut és un Josep Duran.
(Barcelona, segle XIX)
Mestre i escriptor. Exercí a Tarragona i a Montblanc. Fou membre de la Societat Econòmica d’Amics del País de Barcelona.
Publicà, entre altres obres, Elementos de gramática castellana-catalana (1829) i diverses obres sobre l’ensenyament i la religió, i la versió lliure del llatí en vers català del Símbol de sant Atanasi (1847) i Vida de la protomártir santa Tecla (1847).
(Barcelona, 1732 – Palmerola, Ripollès, 6 juny 1809)
Baró de Montclar i primer marquès de Palmerola (1767). Estudià filosofia a les universitats de Cervera, Osca i Tolosa (Llenguadoc) i es doctorà en dret a la d’Osca, on fou catedràtic de filosofia suarista i rector del Colegio Imperial de Santiago.
Tornà a Barcelona, on fou regidor honorari de l’ajuntament i comandant d’un batalló de voluntaris durant la Guerra Gran.
Fou elegit president de la Junta de Defensa de Barcelona el 1795 i nomenat gentilhome de cambra per la seva actuació en defensa de la ciutat.
El seu epistolari és un conjunt documental interessant per a l’estudi de la societat barcelonina del seu temps.
En el marquesat el succeïren els seus fills:
Manuel Despujol i de Vilalba (Barcelona, segle XVIII – segle XIX) Succeí al seu pare en el marquesat de Palmerola. Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres (1791).
Ramon Despujol i de Vilalba (Barcelona, 1772 – vers 1848) Succeí al seu germà en el marquesat de Palmerola. Fou defensor de Tortosa contra les forces napoleòniques del general Suchet (1811) i regidor perpetu de Barcelona. Fou el pare de Josep Maria Despujol i Ferrer de Sant Jordi.
(Ripoll, Ripollès, segle XVI – segle XIX)
Família d’armers, serrallers i forjadors. Foren uns dels més importants fabricants d’armes de foc catalans.
El Museu Etnogràfic de Ripoll en conserva nombroses peces, i alguna altra figura al catàleg del Musée de l’Armée de París.
(Barcelona, segle XVIII – Girona, segle XIX)
Historiador. Era lector de teologia de l’orde franciscà.
Fou destinat al convent de Girona, on es distingí durant la guerra del Francès com a capità de la setena companyia de la Croada.
Féu l’elogi fúnebre del general Álvarez de Castro i escriví una Historia político-crítica-militar de la plaza de Gerona (1887), obra que només fou publicada en part.
(Girona, segle XIV – segle XIX)
Compilació de redaccions medievals de dret local. La fixació per escrit del dret es prolongà durant tota la baixa edat mitjana amb l’obra de recopilació de diversos juristes privats.
L’any 1430, Tomàs Mieres, recopilà les col·leccions anteriors i recollí el costum de tot l’antic bisbat de Girona, tot formant un text més ampli, que revisà l’any 1439. Aquest text, escrit en llatí, rebé el nom o títol de Consuetudines Dioecisis Gerundensis.
Una part important del text fa referència al dret de vassallatge i condició jurídica dels pagesos, la qual fou modificada per la sentència de Guadalupe del 1486, que posà fi a les sublevacions dels remences. Aquesta sentència i les tres pragmàtiques del 1488 que la complementen foren compreses a les Constitucions de Catalunya i aplicades a tot l’àmbit català.
Després de l’abolició dels que hom anomena mals usos, el dret de Girona conservà encara en vigor algunes disposicions pròpies sobre successions, emfiteusis, servituds i règim econòmic matrimonial, que van ser declarades subsistents per la Compilació de dret civil especial de Catalunya del 1960, article 2.
(Barcelona, segle XIX)
Polític i militar. Fou diputat a corts per Barcelona (1820) i havia estat ministre de l’audiència territorial de Madrid. Fou comuner.
Essent regidor de Barcelona i coronel de milicians (febrer 1822), fou processat perquè a la seva columna -on hi havia molts immigrants italians- s’havien donat visques a la república i a la llibertat i crits contraris a Ferran VII de Borbó.
Lluità contra els reialistes durant el Trienni Constitucional i contra els Cent Mil Fills de Sant Lluís.
Dades dels Països Catalans 