(Barcelona, segle XIV)
Conjunt de peces polifòniques sobre l’Ordinari de la missa.
Procedent del repertori de la capella pontifícia d’Avinyó, i vinculada a la capella musical catalano-aragonesa, la tècnica d’aquesta missa deriva de la d’Ars Nova francesa.
Hi ha peces tropades, un ritme idèntic al llarg de determinats fragments que alterna amb l’hoquetus, procediment rítmic característic d’aquell art musical.
(Barcelona, segle XIV)
Jurista. Exercí la professió a Barcelona.
És autor de comentaris a les constitucions donades per Jaume II el Just a les corts de Montblanc de l’any 1311 i a les de Girona de l’any 1321, i també de gloses i alguns usatges, que es conserven inèdits a la biblioteca d’El Escorial.
Jaume Marquilles recollí les opinions d’aquest jurista als seus comentaris als Usatges.
(Tebes, Grècia, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Militar. Pertanyia a una família d’origen valencià establerta a Tebes des de la conquesta catalana.
Participà, al costat de Roger de Lloria, en la revolta del 1362 a Tebes contra el lloctinent del governador Pere de Pou, que portà aquell al poder. Cap al 1367 era capità de la terra de Livàdia.
El 1379 es traslladà a Catalunya com a ambaixador dels ducats d’Atenes i Neopàtria per oferir-ne la sobirania a Pere III el Cerimoniós, i novament el 1380, per prestar homenatge al rei en nom de Livàdia, Salona i Tebes -que havia caigut ja, el 1379, en poder dels navarresos-, mentre que altres procuradors ho feien en nom d’Atenes. El rei li recompensà aquests serveis amb donacions a Grècia i terres catalanes i amb la confirmació de la possessió del castell de l’Estir (Grècia).
Anà de nou a Grècia el 1381 amb el vescomte de Rocabertí, nomenat vicari general dels ducats, en tornà el 1382. Entre el 1383 i el 1386 s’ocupà activament, des de terres catalanes, dels afers de defensa dels ducats.
(Barcelona, segle XIII – Catalunya, segle XIV)
Militar. Junt amb el seu germà Arnau eren marins i ciutadans de Barcelona.
Manaven la coca anomenada Santa Eulàlia, capitana de l’estol en què s’embarcà l’infant Alfons -el futur rei Benigne-, acompanyat per la muller Teresa d’Entença, el 28 maig 1323, a port Fangós, per a l’expedició de conquesta de Sardenya.
(Noguera, segle XIV – 1716)
Antiga demarcació administrativa, que comprenia la vall d’Àger, la vall de Farfanya, la riba esquerra del curs de la Noguera Ribagorçana al sud del Montsec, llevat dels termes d’Ivars de Noguera i de Camporrells (Llitera), i la riba dreta del Segre des de Gerb fins a l’aiguabarreig amb la Noguera Ribagorçana, inclosos els termes de les Avellanes i de Vilanova de les Avellanes, tret, però, del de Menàrguens.
D’antuvi Balaguer havia estat cap de sots-vegueria dependent de la vegueria de Lleida.
El 1716, en la nova divisió administrativa ordenada per Felip V de Borbó, vigent fins al 1833, la vegueria de Balaguer fou incorporada al corregiment de Lleida, dins el qual constituí l’alcaldia major de Balaguer.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)
Cavaller. Participà a l’expedició de l’infant Alfons -el futur Alfons III el Benigne– per dominar Sardenya (1323-24). Es distingí especialment al setge de Càller.
Rebé terres a l’illa de les quals figurava com a propietari el 1332. Fou element destacat del precari domini català sobre Sardenya.
En 1347, després d’haver organitzat a Catalunya una part dels preparatius exigits, tornà a Sardenya amb l’expedició de reforç del malaurat Hug de Cervelló, expedició que no trigaria a ser delmada al desastrós combat dels Aidu di Turdu, en lluita amb els Oria.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Alt funcionari reial de Jaume II el Just. L’any 1293 apareix com a notari de Barcelona i anys més tard escrivà de la cancelleria reial.
El 1299 fou nomenat sots-batlle de Barcelona, càrrec per al qual havia estat nomenat el seu pare Ponç d’Averçó un any abans. El 1301 fou nomenat guarda-segells del monarca; dins la cancelleria reial, fou potser la personalitat més influent després de la del canceller.
Tingué una intensa activitat, centrada en la política internacional; intervingué, sobretot, en l’ocupació de Sardenya. El rei li atorgà molts privilegis i drets pecuniaris, entre d’altres, sobre els molins del Clot i sobre l’aljama dels jueus de Barcelona.
En morir Jaume II (1327) s’eclipsà també la seva carrera política.
(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)
Noble. Era un dels fills d’Hug de Mataplana i de Sibil·la de Pallars. Germans seus foren Arnau Roger II i Ramon Roger II, successivament comtes de Pallars pel títol tramés per línia materna, i Pere Roger Bernat, que seria senyor de Mataplana.
Arnau serví Jaume III de Mallorca, fins i tot quan aquest fou combatut i desposseït per Pere III el Cerimoniós. En 1344 acompanyà al Principat Jaume III, ja vençut. Encara fidel a aquell, l’ajudaria a l’intent de prendre Llívia.
Deixà tanmateix de servir-lo per cooperar a la política de Pere III. En 1349 fou un dels nobles mobilitzats per l’infant Ramon Berenguer, oncle del monarca, per temor d’incursions des de Castella organitzades per l’exiliat infant Ferran, germanastre del rei.
En 1353 anà a Sardenya amb l’expedició de Bernat II de Cabrera. Participà a la batalla de Quart. Restà a l’illa. En 1355, amb Bernat de Cruïlles, dirigí una ofensiva contra els rebels manats pels Oria.
(Manresa, Bages, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Jurista. Vicecanceller de Jaume II el Just i canonge de Vic.
Comentà els Usatges i escriví An violaria et censualia suni honesta i, amb d’altres col·laboradors, Consilia juris.
(l’Arboç, Baix Penedès, segle XIV)
Pintor anònim. Actiu al començament del segle XIV.
Solament són conegudes les pintures murals recentment descobertes a la capella dels Dolors de l’església de l’Arboç.
El seu tema al·ludeix a l’arbre de la vida i és un dels millors exemples conservats de la pintura d’estil franco-gòtic.
Dades dels Països Catalans 