(França, segle XIV)
Nebot de Mata d’Armanyac. Féu algunes campanyes infructuoses per apoderar-se del Rosselló (1389).
Al·legà uns drets sobre el regne de Mallorca, que li havien estat tramesos des de Jaume IV de Mallorca a través dels Anjou i de Joana I de Nàpols.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1380, en unió de Roger de Montcada, anà a Sicília per a defensar-hi la jove reina Maria I de Sicília dels seus nombrosos enemics i per cooperar a la seva custòdia, que resultà ben difícil.
A la fi, i gràcies a un cop d’audàcia del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí, la reina i els seus valedors foren salvats del castell d’Agosta, on es trobaven assetjats i en perill extrem. La maniobra havia de ser transcendental per a la futura reincorporació del reialme de Sicília.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1375 fou un dels juradors de la pau d’Almazan. El 1383 assistí a les Corts generals de Montsó. Fou de la ponència elegida per determinar qui eren els prohoms reials que havien de ser expulsats en aquella ocasió.
El 1387 substituí Bernat III Senesterra com a governador de Sardenya. En 1388 tornà a Catalunya per concloure una pau amb els rebels sards.
Fou servidor del rei Joan I el Caçador, on figurà a vegades al seguici i consell del monarca.
(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XV)
Llinatge. Tingué com a feu la baronia d’Arenós (Alt Millars).
Iniciat per Eiximèn Peris d’Arenós (Aragó, segle XIII – País Valencià, abans 1266) (o de Tarassona) Ric home. Ajudà Jaume I en les campanyes de València i Múrcia. Aquest li concedí la baronia d’Arenós (1242). Fou el pare de:
(Inca, Mallorca, segle XIV – Illes Balears, segle XIV)
Trobador. Visqué probablement al principi del segle XIV. De les seves poesies únicament és conegut algun fragment inclòs dins el seu Mirall de trobar. Aquesta obra, tractat de retòrica, d’extensió breu, és divideix en cinc parts i l’autor hi sintetitza la preceptiva llatina medieval.
La seva independència respecte a Las leys d’amor, llibre del mateix gènere, pertanyent a l’escola de Tolosa, aparegut en una primera elaboració el 1328, fa suposar que fou escrit amb anterioritat.
(País Valencià, segle XIV – València ?, segle XIV)
Frare dominicà. Fou lector de teologia a la universitat de València.
És autor d’una Expositio de ordine Missae.
(Xipre, segle XIV)
Única filla de Ferran de Mallorca i d’Ibelin, vescomte d’Omelades, i d’Esquiva de Lusignan, filla del rei Hug IV de Xipre. En fugir de Xipre el seu pare, ella era de poca edat. Restà a la cort de Nicòsia amb la seva mare.
Anys després es casà amb el noble Felip d’Ibelín d’Arsur. L’enganyà amb l’almirall Joan de Monstry, que el 1369 fou empresonat pel seu marit, el qual s’havia convertit aleshores en un poderós valedor del partit que acabava de dur al tron el nou rei Pere II.
Havent ocupat Xipre els genovesos, l’almirall Piera de Campo Fregoso féu detenir i escapçar Felip (1373). Alisa, que es féu famosa per la seva vida turbulenta, s’amistança aleshores, o potser ja abans, amb l’almirall genovès, que era ja el segon marí d’aquell grau entre les seves relacions.
(Balaguer, Noguera, segle XIV)
Fill primogènit de l’infant Alfons, el futur Alfons III el Benigne i de Teresa d’Entença. Morí a l’any.
Els seus drets de primogenitura passarien així al seu germà segon, Pere, el futur Pere III el Cerimoniós.
(País Valencià, segle XIV – València ?, segle XIV)
Eclesiàstic. Fou canonge de València. Exercí funcions de nunci apostòlic del papa Benet XII. Prodigà excomunions contra deutors de tributs deguts al pontífex.
Aquesta actitud exagerada desfermà la ira de Pere III el Cerimoniós, que arribà a amenaçar-lo personalment desembeinant el seu inseparable punyalet. El monarca s’atragué així una butlla reprovadora tramesa pel papa.
Arnau Albertí (Muro, Mallorca, 1480 – Patti, Sicília, Itàlia, segle XVI) Teòleg. Fou nomenat inquisidor de Mallorca (1517), d’on era canonge, i després de València (1527). Interessat per l’obra de Llull, escriví Repetitio nova sive commentaria rebricae de haeretecis (1534), on es posava de manifest la seva ortodòxia.
Guillem Albertí (Rosselló, segle XIV – ?, segle XIV) Cavaller. Es destacà a l’oposició a la regència de Felip de Mallorca, durant la minoritat del nebot d’aquest, Jaume III. Fou un dels capdavanters del partit que pretenia transferir la regència al comte Gastó de Foix. Figurà entre els nobles que s’empararen del petit rei. Quan les forces trameses per Jaume II el Just amb la missió de restablir la situació arribaren a Perpinyà, fugí al Principat, on fou decretada la seva persecució.
Jaume Albertí (Illes Balears, segle XIV – Palma de Mallorca ?, segle XV) Síndic de Palma. En 1411, amb Berenguer de Tagamanent i el jurista Arnau de Mur, formà la representació mallorquina que acudí al Parlament català de Tortosa per aconseguir, pels bons oficis d’aquest, la presència dels delegats de Mallorca a l’elecció del nou rei. Fracassats aquests propòsits, secundà els seus companys en la digníssima actitud que adoptaren.
Pere Joan Albertí (Illes Balears, segle XVI) Alt funcionari reial. Com a representant del lloctinent de Mallorca a l’època de les Germanies, concertà la pau, juntament amb Antoni Verí, entre els refugiats a Alcúdia i els agermanats (1521). El 1522 fou nomenat lloctinent de Mallorca.
Rafael Albertí (Inca, Mallorca, 1550 – Palma de Mallorca, 1627) Canonge de Palma de Mallorca. Ajudà especialment a l’establiment dels jesuïtes, als quals cedí la seva casa d’Inca com a centre missional. El bisbe reformador Vic i Manrique li confià la tasca de corregir i redactar un nou manual de ritus i sagraments per a la diòcesi de Mallorca (1601).
Dades dels Països Catalans 