(Catalunya ?, segle XIV)
Cavaller. En 1323 anà a Sardenya amb l’expedició que dirigia l’infant Alfons, el futur rei Benigne, per sotmetre l’illa a l’obediència de Jaume II el Just.
Ballestar, Pere de
Deixa un comentari
Arxiu d'etiquetes: segle XIV
Bacià
(Girona ?, segle XIII – Catalunya, segle XIV)
Jurisconsult. Fou vice-canceller del rei Jaume II el Just.
Autona, Nicolau d’
(Autun ?, Borgonya, França, segle XIII – València ?, segle XIV)
Arquitecte i escultor. Establert a València, des del 1303 dirigí les obres de la seu i també la seva decoració.
A ell i al seu equip es deuen les capelles obertes en el mur occidental del creuer i la portada dels apòstols, que és la primera mostra important de l’escultura gòtica monumental a València.
Armanyac, Bernat VII d’
(França, segle XIV)
Nebot de Mata d’Armanyac. Féu algunes campanyes infructuoses per apoderar-se del Rosselló (1389).
Al·legà uns drets sobre el regne de Mallorca, que li havien estat tramesos des de Jaume IV de Mallorca a través dels Anjou i de Joana I de Nàpols.
Arenós, Pere d’
(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1380, en unió de Roger de Montcada, anà a Sicília per a defensar-hi la jove reina Maria I de Sicília dels seus nombrosos enemics i per cooperar a la seva custòdia, que resultà ben difícil.
A la fi, i gràcies a un cop d’audàcia del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí, la reina i els seus valedors foren salvats del castell d’Agosta, on es trobaven assetjats i en perill extrem. La maniobra havia de ser transcendental per a la futura reincorporació del reialme de Sicília.
Arenós, Eiximèn Peris d’
(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1375 fou un dels juradors de la pau d’Almazan. El 1383 assistí a les Corts generals de Montsó. Fou de la ponència elegida per determinar qui eren els prohoms reials que havien de ser expulsats en aquella ocasió.
El 1387 substituí Bernat III Senesterra com a governador de Sardenya. En 1388 tornà a Catalunya per concloure una pau amb els rebels sards.
Fou servidor del rei Joan I el Caçador, on figurà a vegades al seguici i consell del monarca.
Arenós -llinatge-
(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XV)
Llinatge. Tingué com a feu la baronia d’Arenós (Alt Millars).
Iniciat per Eiximèn Peris d’Arenós (Aragó, segle XIII – País Valencià, abans 1266) (o de Tarassona) Ric home. Ajudà Jaume I en les campanyes de València i Múrcia. Aquest li concedí la baronia d’Arenós (1242). Fou el pare de:
- Blai Eixímenis d’Arenós (País Valencià, segle XIII) Junt amb el seu germà Eiximèn, acompanyaren Jaume I de Catalunya en la seva visita a la frontera de Múrcia.
- Eiximèn d’Arenós (País Valencià, segle XIII) Fou el pare de Ferran Eiximenis d’Arenós i de:
- Eiximèn Peris d’Arenós (País Valencià, segle XIII – Almeria, Andalusia, 1309) Conseller reial. Es distingí en les campanyes de Múrcia (1296) i d’Almeria (1309), i en aquesta darrera morí.
- Gonçalvo Eiximenis d’Arenós (País Valencià, segle XIII – 1357) En 1291, amb els seus germans destacà al bàndol d’Entença-Xèrica. Es casà amb Timbor de Bellpuig i de Riusec i foren fills seus:
- Pere Jordà d’Arenós i de Bellpuig (País Valencià, segle XIII – segle XIV) En 1288 serví Alfons II el Franc a la frontera de l’Empordà, en previsió de les incursions de Jaume II de Mallorca. L’any següent actuà intensament a les files de la Unió aragonesa, que l’imposà com a conseller del monarca. El 1309, sota el regnat de Jaume II el Just, fou un dels nobles destacats a la campanya d’Almeria.
- Sanç d’Horta d’Arenós i de Bellpuig (País Valencià, segle XIII – segle XIV) Noble. El 1324 anà a Sardenya amb un contingent de reforç tramès a l’expedició de l’infant Alfons. Quan aquest es coronà rei, el 1327, assistí a la cerimònia, a Saragossa. En 1332 posseïa terres a Sardenya, com a recompensa de la seva col·laboració a l’illa.
Anoia, Berenguer d’
(Inca, Mallorca, segle XIV – Illes Balears, segle XIV)
Trobador. Visqué probablement al principi del segle XIV. De les seves poesies únicament és conegut algun fragment inclòs dins el seu Mirall de trobar. Aquesta obra, tractat de retòrica, d’extensió breu, és divideix en cinc parts i l’autor hi sintetitza la preceptiva llatina medieval.
La seva independència respecte a Las leys d’amor, llibre del mateix gènere, pertanyent a l’escola de Tolosa, aparegut en una primera elaboració el 1328, fa suposar que fou escrit amb anterioritat.
Anglès, Guillem
(País Valencià, segle XIV – València ?, segle XIV)
Frare dominicà. Fou lector de teologia a la universitat de València.
És autor d’una Expositio de ordine Missae.
Alisa de Mallorca
(Xipre, segle XIV)
Única filla de Ferran de Mallorca i d’Ibelin, vescomte d’Omelades, i d’Esquiva de Lusignan, filla del rei Hug IV de Xipre. En fugir de Xipre el seu pare, ella era de poca edat. Restà a la cort de Nicòsia amb la seva mare.
Anys després es casà amb el noble Felip d’Ibelín d’Arsur. L’enganyà amb l’almirall Joan de Monstry, que el 1369 fou empresonat pel seu marit, el qual s’havia convertit aleshores en un poderós valedor del partit que acabava de dur al tron el nou rei Pere II.
Havent ocupat Xipre els genovesos, l’almirall Piera de Campo Fregoso féu detenir i escapçar Felip (1373). Alisa, que es féu famosa per la seva vida turbulenta, s’amistança aleshores, o potser ja abans, amb l’almirall genovès, que era ja el segon marí d’aquell grau entre les seves relacions.
