Arxiu d'etiquetes: segle XIII

França, guerres amb

11 Respostes

(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XIX)

Conflictes armats sorgits entre França i la corona catalano-aragonesa.

La proximitat dels territoris respectius donà lloc a friccions sovintejades: així, la lluita per la influència sobre els territoris occitans (croada albigesa), al principi del segle XIII, i més tard les guerres pel domini de Sicília i del sud d’Itàlia, que culminaren en la croada contra Catalunya (1284-85).

Més tard les ambicions franceses se centraren al Rosselló, posat en mans de Lluís XI de França per Joan II de Catalunya, el qual intentà de recuperar-lo sense èxit (guerra del Rosselló); no tornà a la corona catalana fins al tractat de Barcelona, el 1493. Carles V de França intentà recuperar el Rosselló (1542), però els francesos es retiraren en fracassar el setge de Perpinyà.

Al segle XVII hi hagué nous atacs francesos: el 1639 s’ocupà el Rosselló, que fou alliberat amb grans dificultats; la guerra fou preludi de la guerra dels Segadors i de la nova pèrdua del Rosselló (1659).

Lluís XIV en les guerres contra Carles II, atacà repetidament el territori català (1675, 1684), i especialment en la guerra de la lliga d’Augsburg, durant la qual les tropes franceses arribaren a ocupar Barcelona (1697-98).

La guerra de Successió, enfrontà novament (1705-14) els Països Catalans amb França, la intervenció de la qual fou decisiva per a la victòria de Felip V de Borbó. La instauració de la dinastia borbònica, malgrat la guerra de la quàdruple aliança, en 1719-20, significà un parèntesi en les guerres dels Països Catalans amb aquest país.

La pau es trencà quan la Revolució Francesa suprimí la monarquia i executà Lluís XVI de França: Carles IV de Borbó declarà la guerra a la República Francesa (Guerra Gran).

Pocs anys després, la invasió napoleònica donà lloc a la darrera gran guerra amb França, la guerra del Francès (1808-14), bé que el 1823 hi hagué encara la invasió francesa dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que trobaren al Principat l’única resistència efectiva.

Foixà, Jofre de

2 Respostes

(Catalunya, segle XIII)

Eclesiàstic i escriptor (o Guifré). Fill de Bernat II de Foixà i de Beatriu.

Ja des d’abans del 1267 era frare menor al convent de Barcelona. En sortí el 1275 i es féu benedictí de Sant Feliu de Guíxols. El rei li donà el castell de Montagut.

Amic de Pere II el Gran i dels seus fills, fou enviat en ambaixada a Roma (1289). Obtingué favors de Jaume II el Just i de Frederic II de Sicília, així com del papa Bonifaci VIII. Assistí a la reunió d’Anagni (1295). Fou abat de San Giovanni degli Eremiti, a Palerm.

L’obra més destacada que va escriure, per encàrrec de Jaume de Sicília, és el tractat gramatical Regles de trobar (1289-91), com a ampliació de Las rasós de trobar, de Ramon Vidal de Besalú, i en què diferencià, per primer cop, les llengües catalana i occitana i assenyala alhora les similituds i les diferències entre totes dues.

La seva obra poètica es redueix a quatre composicions, una copla i tres cançons en la línia de l’amor cortès.

flassada, dret de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – segle XV)

(o flassada de cap de casa) Dret existent en alguns indrets de la Catalunya Vella i del Rosselló pel qual, a la mort del pagès de remença, el senyor tenia el dret d’apropiar-se la millor flassada del mas.

En algun cas el senyor l’havia al·legat com a mitjà coactiu que impedia l’enterrament del difunt fins que li fos lliurada aquella roba.

Finestres, Berenguer de -cavaller, s. XIII-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Cavaller. Lluità al costat dels Cabrera, usurpadors del comtat d’Urgell, quan Jaume I imposà per les armes els drets que tenia sobre el territori la legítima comtessa Aurembiaix. Ell fou el que negocià el lliurament de Balaguer a les forces reials, tractant personalment amb el monarca (1228).

El 1242, molts anys després de la mort d’Aurembiaix i quan els Cabrera ja eren reconeguts com a comtes d’Urgell, actuà de testimoni de la restitució del comtat a la ciutat de Balaguer, fins aleshores retinguda per la corona.

Ferran d’Aragó i Zapata

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Fill de Pere II el Gran. Primer dels fills naturals tinguts amb Agnès Zapata.

El seu pare deixà, per a ell i Agnès, el castell i les torres d’Albarrasí, la plaça que havia estat del rebel Juan Núñez. L’alt valor militar d’aquestes possessions féu que Alfons II el Franc, germanastre de Ferran, les reclamés per a la corona. Davant la negativa de Ferran i d’Agnès, ambdós foren empresonats per un temps a tall de coacció.

Deu anys després, regnant Jaume II el Just, diversos magnats, entre els quals es comptaven dos dels bastards del casal de Barcelona, Pere Ferrandis d’Híxar i Jaume de Xèrica, mogueren el monarca a restituir aquelles possessions.

El 1299 fou un dels tractadors de la boda de la seva neboda Constança, filla de Jaume Pere, un altre bastard de Pere II, amb Artau de Luna.

L’any següent tornava Albarrasí a ser plena possessió de la corona.

Fernández de Lara, Teresa

Deixa un comentari

(Aragó, segle XIII – Catalunya, segle XIII)

Comtessa d’Empúries. Sembla que era filla del comte Fernando Núñez de Lara, senyor de Lara i Castrogeriz i alferes major de Castella, i de la seva muller, Major.

Fou la segona muller del comte Ponç IV d’Empúries, vidu de la seva germana Beneta Fernández de Lara (Aragó, segle XII – Catalunya, segle XIII)  Dama del casal del poderosos senyors d’Albarrasí. Fou la primera muller del comte Ponç IV d’Empúries.

Fernández de Castro, Eilo

1 Resposta

(Lleó, Castella, segle XII – Catalunya, segle XIII)

Dama. Casada (vers 1205) amb el vescomte Guerau IV de Cabrera. Pertanyia a la família lleonesa dels Cabrera.

Era vídua en primeres núpcies de Martí Sánchez, comte de Trastàmara i fill bastard del rei Sanç II de Portugal.

El seu germà Àlvar es casà amb la comtessa Aurembiaix d’Urgell. Aquesta, un cop vídua, recuperà, gràcies a Jaume I, el comtat que li retenia injustament Guerau IV (1228).

ferma d’espoli forçada

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – segle XV)

Mal ús o tribut de l’època medieval. Lloació o aprovació del senyor directe sobre la hipoteca o assegurament que feia el pagès de remença per a garantir la devolució del dot i el pagament de l’escreix sobre el mas, la borda o la finca en general tingudes en emfiteusi, mitjançant la percepció d’una suma de diner per part del senyor equivalent a la quarta part del valor d’aquella garantia.

A la Catalunya Vella, la ferma o conformitat del senyor territorial fou obligatòria o forçada.

Aquest és un dels mals usos suprimits per la sentència arbitral de Guadalupe el 1486.

Expansió mediterrània de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)

Política d’eixamplament territorial i comercial a la conca mediterrània.

Catalunya va iniciar la seva expansió mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229), gairebé contemporània a la de València (1238), Sicília (1282) i Sardenya (1321), que feren de la Corona una indiscutida potència marítima, en competència amb les ciutat-república d’Itàlia.

L’expansió a l’est va arribar fins a Atenes (1310) amb la campanya dels almogàvers, a més de Tunis i Alexandria, on s’establiren consolats de mar.

Més endavant, Alfons IV el Magnànim va conquerir Nàpols (1442-43), moment en què la situació va començar a canviar amb la invasió turca de Constantinoble (1453), que, seguida pel descobriment del Nou Món (1492), va fer girar els interessos econòmics cap a l’Atlàntic.

Espanyol, Ramon

2 Respostes

(Vic, Osona, segle XIII – País Valencià, segle XIII)

Noble. Fill de Pere Espanyol, amb qui participà, juntament amb els seus germans Bernat, Tomàs i Berenguer, en la conquesta de València (1239).

Heretà els béns del seu pare i del seu germà Berenguer a Campanar i Malilla, al veïnatge de València, on formà en terrenys seus la Pobla de N’Espanyol, i fou cap de la branca valenciana dels Espanyol.