(Catalunya, segle XII)
Magnat. Fou un dels marmessors de Ramon Berenguer III el Gran, a la mort d’aquest (1131).
Fou conseller de Ramon Berenguer IV el Sant. El seu nom figura en una desena de documents importants de govern al període 1132-38, com són el pacte entre el comte barceloní i Hug III d’Empúries (1138).
Un homònim documentat el 1160 com a avalador del comte de Barcelona en un emprèstit és més probablement un fill seu.
(Catalunya, segle XII – 1154)
Segon vescomte de Bas. Fill segon de Beatriu de Bas i de Ponç Hug de Cervera.
El 1131 o 1132 fou protagonista d’un fet novel·lesc: no podent obtenir el consentiment del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona per casar-se amb la seva germana Almodis, la raptà del mateix palau comtal de Barcelona, segurament amb l’aprovació d’ella, i s’hi casà tot seguit, se l’endugué a Castellfollit de la Roca, on es disposà a defensar-se. El comte, passada la primera indignació, es limità a renegar de la germana i del cunyat.
El 1140, havent mort sense descendència el seu germà Pere, n’heretà el vescomtat de Bas. El comte barceloní no es reconcilià tanmateix amb la parella fins al 1148, a canvi del lliurament al comte de la fortalesa de Castellfollit.
Per refermar la concòrdia, Ponç i els seus dos fills grans foren els grans protagonistes de la campanya per conquerir Miravet (1148) i participà en el setge de Tortosa, on fou un dels signants de la carta de població de la ciutat (1149).
A la seva mort, fou succeït com a vescomte de Bas pel seu fill gran Hug. Altres fills seus i d’Almodis foren Ramon, Ponç, Agalbursa. Gaia i:
Berenguer de Bas (Catalunya, segle XII) Noble. Segurament morí jove.
(Catalunya, segle XII – Sardenya, Itàlia, segle XII)
Dama. Germana d’Hug i de Berenguer.
Es casà amb Ramon de Torroja. El matrimoni passà a Sardenya el 1181, per defensar els interessos de la seva germana Agalbursa.
Tingueren un fill, Hug de Torroja, que fou lloctinent del vescomtat de Bas per absència dels titulars, els quals ja no tornarien de Sardenya.
A la mort d’Hug, heretà la lloctinència la seva germana Eldiardis.
(Catalunya, segle XII – 1716)
Demarcació administrativa: 56.655 h (1718), que comprenia el pla de Barcelona, el Maresme fins al límit entre Caldetes i Arenys de Mar i el Baix Llobregat.
En depenia la sotsvegueria del Vallès, amb la qual sumava 81.658 h el 1718 i formava una sola demarcació anomenada ja al segle XIV vegueria de Barcelona i del Vallès.
A causa d’haver esdevingut carrers de Barcelona llurs capitals, també passaren a dependre les sots-vegueries de Moià i d’Igualada.
El 1716, amb el decret de Nova Planta, la vegueria de Barcelona, sense la sots-vegueria del Vallès ni la zona del Maresme, formà el corregiment de Barcelona.
(Urgell, segle XI – segle XII)
Dama. Era filla del vescomte d’Àger, Ponç II de Cabrera. Es casà amb Ermengol VI d’Urgell.
Fills seus foren Elisabet, casada amb el vescomte Ramon Folc II de Cardona, Ermengol VII, hereu del comtat d’Urgell, Estefania, muller del comte Arnau Mir de Pallars Jussà, i Galceran, dit de Sales.
Tingué també dues filles més, molt poc conegudes: una que es casà amb Guillem de Sant Martí, i una dita Maria d’Almenar, que tingué un fill anomenat Ermengol.
(Catalunya, segle XII)
Suposat autor/s de poemes amatoris en llatí, continguts en un manuscrit de Ripoll del final del segle XII, avui conservat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
D’estil àgil i desimbolt, com el de la millor poesia llatina europea coetània, els poemes són d’un to bastant picant i han incorporat totalment la rima, que és accentual.
No semblen escrits al domini cultural català, sinó més aviat a Lorena.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Segurament és ell mateix, l’homònim que, en temps de Ramon Berenguer IV de Barcelona, havia sostingut amb aquest un plet d’importància.
El 1180, regnant Alfons I el Cast, formà part d’un tribunal especial que sentencià Pere de Lluçà a cedir al rei la potestat de Merlès i Lluçà, que era retinguda injustament pel demandat.
Quatre anys després tingué un incident que provocà una àmplia exposició de greuges contra ell, formulada davant el sobirà pels prohoms de la ciutat de Tàrrega.
Aquest darrer litigi revesteix una especial importància, ja que és un dels primers que indiquen el nivell de seguretat legal que havia assolit la naixent burgesia urbana, enfront dels interessos de les poderoses cases nobiliàries.
(Catalunya, segle XII – segle XVII)
Nom donat a dues monedes. La primera encunyada a l’Urgell entre els segles XII i XIV.
La segona fou encunyada a Agramunt el 1641, a nom de Lluís XIII, durant la Guerra dels Segadors.
(Pallars Jussà, segle XII – )
Jurisdicció senyorial creada el s XII. Comprenia Abella de la Conca, amb el castell baronal i els llocs de la Torre d’Eroles, Bóixols, la Rua i Sant Romà d’Abella.
La família dels Abella, que en tenia la jurisdicció, intervingué sovint en la política catalana dels segles XIII-XV.
A mitjan segle XVII fou adquirida per Rafael de Sobirà, governador de la Vall d’Aran; el 1817 fou confirmada com a títol del regne.
(Girona, segles XI o XII)
Nom d’un brodat (de 3,65 per 4,70 m) de la fi del segle XI o del començament del XII, conservat al museu de la catedral de Girona. Hom li atribueix una alçada original gairebé el doble de l’actual.
Se’n conserva la meitat superior, centrada per dos cercles concèntrics: el menor conté la imatge típica del Pantocràtor, i el major és dividit en vuit parts desiguals però simètriques que completen iconogràficament, i amb l’ajuda d’algunes citacions, una síntesi dels dos primers capítols del Gènesi, amb les al·legories dels quatre vents a les parts lliures.
Voreja tot aquest conjunt una ampla sanefa dividida en compartiments, on hi ha al·legories i representacions, entre d’altres, de l’any, les estacions, Samsó, Abel, el riu Geó, els mesos. El fris inferior, fragmentari, representa la història de la invenció de la Santa Creu per santa Helena.
Restaurats (1952) els seus desperfectes i adulteracions, és l’obra més important conservada de l’art tèxtil romànic a Catalunya.
Dades dels Països Catalans 