(Catalunya, segle XV – Sardenya, Itàlia, 1454)
Dama. Filla de Ramon I de Cardona-Anglesola i de Pinós.
Es casà amb el marquès d’Oristany a Sardenya i fou cantada per Lleonard de Sorts i per Francí Guerau.
(Catalunya, segle XIII – Esglésies, Sardenya, 1324)
Senyor de Torà. Fill i successor de Bernat-Amat de Cardona i d’Empúries.
Participà en l’expedició a Sardenya de l’infant Alfons i fou un dels qui moriren lluitant al setge d’Esglésies.
Fou el pare de l’almirall Ramon de Cardona.
Joan Cardona (Catalunya, segle XV) Escriptor. És citat per Fèlix Torres i Amat com a autor d’una novel·la titulada Tratado notable de amor.
Joan de Cardona (Sardenya, Itàlia, segle XV) Bisbe de Ploague, a Sardenya (1495). Potser pertanyia a la branca dels barons de Ploague i Montesanto.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XV – després 1488) Cavaller. Fill bastard del comte Joan Ramon Folc I de Cardona. Durant la guerra civil catalana de 1462-72 es revelà com un dels primers capitans de Joan II (fou conegut com el Bastard de Cardona). El 1474 dugué a terme una important missió diplomàtica al Rosselló i tingué un paper destacat a les corts de 1473-79.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XV) Noble. Fill natural del comte Joan Ramon Folc III de Cardona. Fou comanador santjoanista de Barcelona.
Joan de Cardona (Sicília, Itàlia, segle XV – Ricoccia, Itàlia, 1522) Noble. Era comte de Colossa (Sicília). Morí lluitant contra els francesos.
Joan de Cardona (Sardenya ?, Itàlia, segle XVI – Hongria ?, segle XVI) Noble. Fou virrei de Sardenya durant setze anys, fins al 1549. Aquest personatge pot ser el que destacà a les guerres d’Hongria contra els turcs, en temps de l’emperador Ferran.
Joan de Cardona (Catalunya, segle XVI – 1607) Noble. Fill de Lluís de Cardona i de Pràxedes d’Ança. El 1593 heretà del pare la baronia de Sant Mori. Fou heretat per l’oncle Galceran, germà de Lluís.
(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, segle XIV)
XV Abat perpetu de Santes Creus. Fou elegit en 1303.
Durant el seu breu abadiat fou acabada una part del claustre nou del seu monestir. En 1309 passà a ser bisbe de Santa Justa (Sardenya).
(Sardenya, Itàlia, segle XIV – 1392)
Dama. Filla del jutge d’Arbòrea Hug III, l’aliat dels catalans a la campanya de conquesta de l’illa en 1323-24.
Es casà amb Guillem Galceran de Rocabertí, fill de vescomte Dalmau VII, mort precisament a Sardenya durant la campanya esmentada. Un germà de Maria, Marià d’Arbòrea, es casà amb Timbor de Rocabertí, germana de Guillem Galceran.
A la mort del sogre de Maria, el seu marit heretà la senyoria de Cabrenys, mentre el vescomtat era per al seu cunyat Jofre V.
Fill de Maria fou Guerau de Rocabertí, segon del llinatge a la baronia segregada de Cabrenys.
(Sardenya, Itàlia, segle X – 1416)
Família noble que durant l’edat mitjana governà el jutjat d’Arborea.
Agalbursa de Bas, neboda de Ramon Berenguer IV de Barcelona, es casà amb Barison, jutje d’Arborea, hi introduí els interessos de la casa comtal barcelonesa a l’illa.
El nebot de la jutgessa vídua Agalbursa, Hug Ponç de Bas, aconseguí d’imposar-se sobre el seu fillastre i hereu, amb l’ajut dels genovesos i d’una expedició comandada per Ramon de Torroja (1181). Gràcies a això, quan Jaume II de Catalunya començà la conquesta de l’illa (1323) ho féu amb l’ajut d’un partit sard favorable.
Tanmateix els Arborea, durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, dirigiren les revoltes anticatalanes, atiades per Gènova, des del 1356. Hug IV va morir a mans dels seus propis súbdits (1383).
La seva germana Elionor, casada amb el genovès Brancaleone d’Oria, continuà dirigint les revoltes que, a la llarga, resultaren infructuoses.
(Barcelona, segle XV – Sardenya, Itàlia, segle XV)
Cavaller. Serví a Sardenya molt destacadament. El 1433 fou nomenat governador de Càller i Gal·lura. Fou lloctinent del lloctinent reial a l’illa en 1437-40, i altra vegada en 1444. Restà a l’illa.
Era pare de Jaume i de Marquesa Aragall (Sardenya, Itàlia, segle XV) Muller de Guerau (II) de Doni, senyor de Tuili. El seu marit era un noble ja sard però d’ascendència catalana molt pròxima. En 1450, havent hagut d’hipotecar Tuili, la senyoria fou adquirida pel seu germà, Jaume.
(Sardenya, Itàlia, segle XV)
Cavaller. Fill de Lluís Aragall, i germà de Marquesa. Fou una figura important a Sardenya, on el seu llinatge adquirí gran prestigi.
En 1450, aprofitant que el seu cunyat Guerau (II) de Doni hagué d’hipotecar el feu de Tuili, n’esdevingué senyor efectiu, per bé que se’n desprengué anys després. En 1458 fou nomenat governador de Càller i Gal·lura. Tenia aquest càrrec quan rebé el 1460 el príncep Carles de Viana, al seu pas per l’illa provinent de Sicília. Jaume rebé, en 1469, diverses donacions de l’infant Ferran, el futur rei Catòlic.
Els seus descendents, completament arrelats a Sardenya, formarien una línia ben il·lustre de la noblesa sarda, que s’extingí al segle XVII amb Dídac Aragall i de Cervelló, també de noble ascendència catalana per part materna.
(Perpinyà, 25 juliol 1374 – Càller, Sardenya, 25 juliol 1409)
“el Jove” Rei de Sicília (1390-1409). Fill del rei Martí I de Catalunya, dit l’Humà, i de Maria de Luna, dugué els títols de comte de Xèrica i de Luna.
El 1390 es casà, després de la dispensa papal de parentiu prèvia, amb la reina Maria I de Sicília, i partí del port Fangós (Tortosa) amb una esquadra de cent vaixells i uns dos mil guerrers per recuperar Sicília, en revolta. Després d’una breu lluita, prengueren Palerm i s’adreçaren a Catània, i semblà que la pacificació de l’illa era un fet.
L’any següent, però, una revolta general deixà reduït el territori fidel a Messina, Siracusa, els castells de Catània, Agosta i Termini, Licata i Castrogiovanni. Fou socorregut llavors pel vescomte Bernat IV de Cabrera amb un miler de combatents i, més tard, per Pere Maça amb vint-i-cinc galeres, el qual prengué Marsala i atenyé Catània quan alguns messinesos s’enduien pres a traïció l’infant Martí, que fou alliberat; la major part de l’illa fou reduïda el 1394.
Esdevingut el seu pare rei de Catalunya-Aragó, restà sol a Sicília auxiliat per Guillem Ramon de Montcada, comte d’Agosta, el cardenal de Catània Pere Serra i Francesc Sagarriga com a consellers, i hagué de fer cara, fins el 1403, a diverses revoltes i dissensions, tant de sicilians com de catalans.
Vidu (1398) i hereu universal de la seva muller, per tal com no tenia cap fill viu, es casà el 1402, amb dispensa papal, amb Blanca de Navarra. El 1405 féu un breu viatge a Barcelona, visità Sardenya, Còrsega i Provença, i deixà la seva muller a Sicília com a vicària, governadora i administradora. Féu una expedició al nord d’Àfrica i recuperà Gerba. Poc temps després, el 1408, intentà de reduir Sardenya amb catorze vaixells i cinc-cents combatents i un fort exèrcit que li envià el seu pare, i aconseguiren la famosa victòria de Sanluri.
Havent tornat a Càller, hi emmalaltí, segons sembla de pesta, i hi morí. Deixà només dos fills, il·legítims, de dues donzelles cataneses, Tàrsia Rizzari i Agatuccia de Pesci: Frederic de Luna, a qui deixà el comtat de Luna, i Violant de Sicília, respectivament.
Deixà hereu universal el seu pare Martí I l’Humà.
Eren fills de Bonanat Marquet.
Ramon Marquet i Marc (Catalunya, segle XIV – 1358) Domèstic de l’infant Pere i conseller cinquè de Barcelona (1354-55). Segurament és el mateix que, acusat d’haver ordenat l’assassinat de Ramon de Santvicenç, fou executat. Potser era filla seva Elisabet Marquet (Catalunya, segle XIV) Priora del monestir de Sant Damià.
Tomàs Marquet i Marc (Catalunya, segle XIV) Noble. Col·laborà en la campanya sarda i en la guerra contra Gènova (1333). Rebé d’Alfons III el Benigne els llocs de Baratili, Noradat, Modolo, Dilla i Donori, a Sardenya. Fou el pare de:
Dades dels Països Catalans 