(Catalunya, segle III – Tarragona, 21 gener 259)
Diaca de l’església de Tarragona, el qual compartí el martiri amb el seu bisbe, Fructuós, i el diaca Auguri sota Valerià i Gal·liè.
La seva festa se celebra el 21 de gener.
Eulogi
4 Respostes
Arxiu d'etiquetes: sants/es
Eulàlia de Barcelona
(Barcelona, vers 290 – 12 febrer 303)
Verge. màrtir i santa. Sofrí els martiris dels assots, de la creu i del foc durant les persecucions de Dioclecià.
El seu culte a Barcelona pot documentar-se a partir del segle VI, i especialment des del segle VII, amb la Passio de communi.
Vers el 635 Quirze, abat d’un monestir de les rodalies de Barcelona, per tal de restaurar i d’impulsar el culte, erigí un monestir que en guardà després les relíquies, escriví, recollint la tradició oral, les actes del seu martiri i compongué un Himne de versos trocaics i els texts d’una Missa pròpia.
A conseqüència de la invasió sarraïna del 711, el seu culte no es reprengué fins al 877, que el bisbe Frodoí cercà i troba les relíquies a l’actual església de Santa Maria del Mar de Barcelona, les quals foren traslladades solemnement a la seu, i el 1327 foren dipositades a la catedral nova, dins un sepulcre de marbre.
El culte s’estengué a tota la Península Ibèrica i a tot el món mediterrani.
Fou patrona de la ciutat de Barcelona fins al segle XVII, moment en què aquest títol fou atribuït a la Mare de Déu de la Mercè.
La seva autenticitat ha estat posada en dubte a causa d’una possible confusió amb santa Eulàlia de Mèrida.
Ermenter
(Catalunya ?, segle III – Calahorra ?, Aragó, segle IV)
(o Emeteri) Sant i màrtir juntament amb Celdoni, sota Dioclecià.
Prudenci els presenta com a germans i legionaris però reconeix que les actes s’han perdut. La passió escrita, llegendària, és del segle VIII.
Els calendaris visigòtics escamparen llur culte per tota la península Ibèrica.
Són venerats com a patrons de Cardona; les relíquies conservades a l’església de Sant Miquel procedeixen del monestir de Sant Celoni i Sant Ermenter de Cellers.
Hom els coneix també amb els noms de Celoni i Medir.
Llur festa se celebra el 3 de març.
Ermengol, Pere
(la Guàrdia dels Prats, Montblanc, Conca de Barberà, 1238 – 27 abril 1304)
Religiós mercedari i sant. Estudià a Cervera i a Vic, i es dedicà algun temps al bandidatge.
Ingressà a l’orde de la Mercè (1258), treballà en el rescat de presoners als regnes de Granada, Múrcia i a l’Alger, on s’oferí com a ostatge.
Considerat sant, fou aprovat el seu culte el 1686, per Innocenci XI; la seva festa se celebra el 27 d’abril.
Ermengol -bisbe Urgell i sant-
(Aiguatèbia, Conflent, segle X – Pont de Bar, Alt Urgell, 3 novembre 1035)
Eclesiàstic i sant. Bisbe d’Urgell (1010-35).
Iniciador de la construcció de la catedral d’Urgell, va prendre part en diverses accions de recuperació del territori ocupat pels sarraïns (Guissona, primer quart del segle XI).
Sant i patró de la diòcesi d’Urgell.
Emeri
(França, segle VIII – Catalunya, segle VIII)
(o Mer) Personatge. Fill de Baldivi i de Càndida o Càndia.
Segons la tradició, anà a Catalunya amb l’exèrcit de Carlemany, després de la conquesta de Carcassona, alliberà Banyoles d’un lleó o un drac i hi fundà un monestir.
Més tard es retirà a fer penitència a Sant Esteve de Guialbes, on l’anà a trobar la seva mare, i visqueren ambdós penitents fins a llur mort.
Hom el situa entre el 778 i el 798; algú l’identifica amb Mercoral de Banyoles (822).
La seva capella de Guialbes consta des del segle XIII; el 1627 hom cregué descobrir-hi les seves relíquies.
Venerat com a sant, com també la seva mare, hom en celebra la festa el 27 de gener.
Eixarc i Bertran, Lluís
(Barcelona, 1597 – Omura, Japó, 29 juliol 1627)
Missioner i beat. Ingressà a l’orde dominicà als 14 anys.
Anà a Filipines (1618), on fou ordenat sacerdot (1620); aprengué les llengües tagala i xinesa i desenvolupà una tasca missionera activa.
El 1623 passà a les missions del Japó. Denunciat, fou empresonat (1626) i cremat viu.
Beatificat pel papa Pius IX el 1867, hom en celebra la festa el 18 de juliol.
Damas -papa, 366/384-
(Argelaguer ?, Garrotxa, segle IV – Roma, Itàlia, 384)
Papa (366-384) i sant. Una tradició medieval poc segura el fa originari d’Argelaguer.
Amb l’ajut de Valentinià I s’imposà al seu contrincant Ursí, elegit per una part del clericat. Reuní a Roma uns quants sínodes i tingué cura especial dels sepulcres dels màrtirs romans.
Tingué per secretari sant Jeroni. Féu construir la basílica de Sant Llorenç in Damaso.
Venerat com a sant, hom en celebra la festa l’11 de desembre.
Dalmau Moner
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1291 – Girona, 24 setembre 1341)
Frare dominicà i sant. Estudià a Girona i a Montpeller.
Ingressà al convent de predicadors de Girona, on excel·lí per la seva vida austera i humil. Féu gran penitència a la Cova de Marsella, on visqué com a ermità fins que la seva precària salut motivà que els seus superiors el reclamessin.
No trigà a reprendre l’ermitatge en una cova propera a Girona, on es lliurà a les mortificacions més dures. Morí en olor de santedar.
La seva memòria fou objecte de veneració popular. Innocent XIII el canonitzà.
Cugat -sant, segle III-
(Àfrica, segle III – Castrum Octavianum, Vallès Occidental, vers 303)
Màrtir cristià i sant. Vingué a Catalunya i s’establí a Barcelona per predicar-hi l’Evangeli.
Va morir durant la persecució de Dacià en el lloc que, en memòria d’ell, fou anomenat Sant Cugat del Vallès, i en el qual es fundà el monestir que porta el seu nom.
Dades dels Països Catalans 