Municipi del Ripollès (Catalunya): 57,88 km2, 1.444 m alt, 168 hab (2017)
Situat a la part alta de la vall de Toses, sector de la vall de Ribes, drenat pel Rigard, afluent, per la dreta, del Freser. Hi ha importants zones de bosc i de pastures d’estiu.
L’agricultura es limita al conreu de prats artificials, patates i cereals (sègol, ordi i blat). Ramaderia ovina i bovina. Hi ha jaciments de ferro, antimoni i coure argentífer. Explotació forestal. Darrerament començà a ser important el turisme. Àrea comercial de Ripoll.
El poble és situat a la part més alta de la vall, a l’esquerra del Rigard; hi ha restes del castell de Toses, centre de la baronia de Toses; l’església parroquial de Sant Cristòfol és romànica i és conserven les pintures murals.
Agricultura de secà (patates i farratges). Ramaderia (bestiar boví i de llana). Hi hagué una important farga a la Llosa. Ha esdevingut un nucli turístic d’importància, gràcies sobretot a l’estació d’esports d’hivern de Vallter 2000, oberta el 1975; hi ha els refugis de muntanya d’Ulldeter i de Costabona. Àrea comercial d’Olot.
El poble és a la dreta del Ter, a la seva confluència amb el torrent de Vall-llobre; església parroquial de Sant Miquel, del segle XII, refeta totalment al segle XV i de nou el 1729, conserva un notable altar barroc del 1754. El lloc és esmentat ja el 965.
Municipi del Ripollès (Catalunya): 8,74 km2, 867 m alt, 672 hab (2017)
Situat en un terreny muntanyós, accidentat pels vessants septentrionals de la serra de Capsacosta, i pel puig de Miralles, contraforts meridionals de la serra Cavallera, a la vall del Ter, al límit amb la Garrotxa. Els boscs de pins i faigs i el pasturatge ocupen gran part del territori.
Agricultura de secà (blat i patates). Ramaderia (bestiar porcí i boví). Indústria tèxtil cotonera, elèctrica, alimentària i de derivats de la fusta. Posseeix una certa infraestructura turística. Àrea comercial d’Olot.
El poble és a l’esquerra del Ter; església de Sant Pau, d’origen romànic, però reedificada el 1693 amb estil barroc i campanar massís; el 1971 hom hi bastí una nova església.
Comprèn el poble de la Ral i diverses grans masies i cortals. Hi ha restes d’una via romana amb trams en bon estat.
Abadia de monges benedictines. Fundat vers el 885 pel comte Guifré i la seva muller, Guinedilda, destinat a la seva filla Emma. La casa va ésser confiada a un grup de sacerdots que van regir-la fins a la majoria de l’abadessa Emma (898). Aquesta obtingué un precepte reial de Carles el Simple (899) que confirmava els béns donats al monestir i li hi concedia immunitat plena.
El 1017 el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, va aconseguir una butlla papal que suprimia la comunitat benedictina; el monestir fou erigit en comunitat canonical dependent del bisbat de Besalú, creat per Bernat Tallaferro el 1020. Deu anys més tard la canònica quedà regida per un abat, fins al 1083, any en que els canonges foren expulsats; aquests hi tornaren el 1114, després d’haver-hi hagut novament, durant aquest període, una comunitat femenina.
L’església és romànica del segle XII, amb planta de creu llatina amb curiosa disposició de les absidioles entorn de l’absis. És un testimoni especial d’influència francesa dins el romànic català del temps.
A l’interior de l’església excel·leix el grup escultòric, amb les figures pintades del Davallament, obra de mitjan segle XIII.
Municipi del Ripollès (Catalunya): 53,67 km2, 773 m alt, 3.270 hab (2017)
Situat a la vall del Ter; força accidentat pels vessants de la serra de Vallfogona. El terme és cobert en gran part per boscos de faigs i roures, i pastures naturals.
L’agricultura és de secà (plantes farratgeres, moresc, blat i patates). Bestiar boví i porcí i granges avícoles. Important activitat industrial; sobresurt la indústria tèxtil, localitzada en colònies al llarg del curs del Ter (colònia Llaudet i colònia Jordana); la segueixen en importància l’alimentària, la de producció de ciment, la de la construcció, la sidero-metal·lúrgica i la de derivats de la fusta. Turisme. Àrea comercial de Ripoll.
La vila és a l’esquerra del Ter i sorgí al voltant de l’antic monestir de Sant Joan de les Abadesses, de monges benedictines, monument històrico-artístic, amb església romànica, que actualment és la parroquial (abans habia tingut la de Sant Joanipol).
El municipi comprèn, a més, el veïnat de Torralles, l’antic lloc d’Arçamala, el santuari del Prat, la masia de Ribamala i l’antic municipi forà de la Ribera de Sant Joan.
GEOGRAFIA FÍSICA – És constituïda per l’alta vall del Ter i els seus afluents de capçalera. Morfològicament, s’hi poden distingir dos sectors diferenciats: el septentrional o alt Ripollès, format pels massissos calcaris del Pirineu, amb una altura que oscil·la entre 2.000 i 3.000 m, però de relleu suau (pic de Costabona, puig de Bastiments, el Puigmal, Balandrau i Puigllançada, entre altres), i el meridional o baix Ripollès, desenvolupat sobre els materials terciaris suaument plegats, on dominen les valls amples i les altituds moderades (1.535 m alt, màxima a la serra de Milany). La compartimentació del relleu dóna una gran individualitat a les diverses valls (vall de Camprodon, de Setcases i de Prats de Molló; valls de Núria, de Ribes, de Gombrèn, de Pardines, de Vallfogona i de les Llosses).
El clima es caracteritza pel fet d’ésser fred i humit; les temperatures són baixes durant tot l’any a conseqüència de l’altitud, i el perill de glaçades s’estén d’octubre a maig; les precipitacions són molt abundants (1.123 mm anuals a Camprodon), com a resultat del relleu muntanyós i de la presència de masses d’aire humit procedent del Mediterrani; el règim és bastant uniforme, ja que no existeix cap període de secada, però presenta un màxim estiuenc i un petit mínim hivernal (gener); les precipitacions de neu són notables al sector septentrional, on el període d’innivació dura alguns mesos.
La vegetació natural presenta un net predomini de les espècies submediterrànies; la clisèrie altitudinal es compon de rouredes amb sotabosc de boix als sectors baixos i solells, pins silvestres (en gran part estesos per l’home) entre 1.300 i 1.600 m, boscos subalpins de pi negre entre 1.600 i 2.300 m i prats alpins als sectors més alts. Hidrogràficament, pertany a la conca del Ter, que rep com a principals afluents el Freser (amb el Rigard, el Merdàs i el Segadell), el Ritort i les riberes de Vallfogona i de les Llosses.
POBLACIÓ – El poblament és antic i s’estructura amb característiques semblants a les actuals en el moment de la repoblació. Coexisteix el poblament dispers amb l’agrupat; els pobles se situen bé en replans d’erosió a les altes valls, bé al fons de les valls vora el riu, als sectors més baixos. Demogràficament, registrà un lleuger augment en la centúria 1860-1960, a pesar de l’existència d’un fort corrent d’èxode rural; a causa d’aquest èxode, iniciat des del 1900, 19 dels 25 municipis que tenia la comarca fins al 1960 (en l’actualitat en compta amb 19), patiren un retrocés poblacional notable, i s’incrementaren únicament aquells que tenien recursos, com la indústria i el turisme (Campdevànol, Camprodon, Ribes de Freser, Ripoll i Sant Pau de Segúries). D’ençà que el 1981 s’arribà al màxim demogràfic de tot el segle XX, amb més de 33.000 h, les xifres de població no han deixat de davallar, a causa principalment de la crisi del sector tèxtil i metal·lúrgic.
ECONOMIA – L’economia de la comarca s’ha basat tradicionalment en la ramaderia i les activitats industrials i artesanes. L’agricultura, obstaculitzada per les baixes temperatures i la dificultat d’obtenir camps de conreus prou amplis per poder ésser mecanitzats, és tant sols una activitat complementària; els conreus ocupen una petita part del territori. Els conreus més estesos són, al sector septentrional, el sègol, les patates (que arriben fins als 1.500 m alt) i els prats; al sector meridional, els conreus més característics són el moresc, les patates i els camps dedicats als farratges. La ramaderia ha tingut tradicionalment una gran importància, especialment de bestiar boví i oví, encara que aquesta última és en retrocés, mentre que augmenta el nombre de vaques, orientades cap a la producció de llet, als llocs més ben comunicats, i a la cria de vedells, als més allunyats. La transhumància hivernal a què obligava la inexistència d’aliments va desaparèixer en augmentar el règim d’estabulació. El bestiar porcí com més va més importància pren. L’explotació forestal ha anat perdent intensitat; hi ha excel·lents reserves de pi negre (fusta per a la construcció), de bedolls (fusta adequada per a la torneria) i de faigs (fusta per a mobles), rendibles gràcies a les facilitats de transport i la proximitat dels centres consumidors. De les antigues activitats industrials (forges, armeries, fabricació de claus i teixits), únicament la tèxtil ha persistit fins avui pel fet d’haver-se modernitzat al segle XIX amb la incorporació de l’aigua dels rius com a força motriu; malgrat això, el sector és en franca regressió. Els sectors turístic i de serveis han adquirit un major pes relatiu dins l’estructura econòmica de la comarca; hi sobresurten les estacions d’esquí i d’esports d’hivern de la vall de Núria, a més de l’atractiu que suposen els nombrosos monuments romànics.
HISTÒRIA – Hom no és gaire ben informat del poblament prehistòric (al Ripollès s’ha excavat poc). Hi ha documents segurs des dels primers temps dels metalls, quan la comarca fou part de l’àrea megalítica, com les del voltant, amb megàlits a Ripoll i a Gombrèn, i amb coves sepulcrals que corresponen a la mateixa civilització, com el forat de les Tombes de Santa Maria de Besora. Hi ha diverses coves amb materials que sembla que corresponen a l’edat del bronze, que caldrà estudiar amb detall, i un dipòsit de peces del bronze final a Ripoll. No hi ha notícies de poblament, fora de les estructures de coves, durant el primer mil·lenni aC, malgrat el paper important de la comarca com a nucli de comunicacions. Un panorama semblant és vàlid per a l’època romana, de la qual hi ha algun escàs vestigi arqueològic, com les ceràmiques de Besora, i indicis del paper exercit per les comunicacions, especialment la ruta del coll d’Ares. La toponímia d’origen romà fa pensar que la colonització romana (o la romanització) arribaren molt endins.
El Ripollès, que formava part, inicialment, dels comtats d’Osona i de Cerdanya, no constituí una entitat territorial fins a la fi del segle X, que formà un pagus del comtat de Cerdanya que el 988 esdevingué comtat de Ripollès o de Ripoll, unit el 1003 al de Besalú. Tanmateix, la vall de Ribes restà com a sots-vegueria de Ribes, unida al comtat, i després vegueria, de Cerdanya, encara que als segles XVI i XVII n’exercia el càrrec de sotsveguer el veguer de Camprodon. I, a més, a l’alta vall del Ter es formaren la vegueria de Camprodon i la vegueria de la Ral, que al començament del segle XVIII formaven de fet una sola vegueria, juntament amb la ampliada de Camprodon (acrescuda també amb Olot i les valls més properes de la Garrotxa)
Monestir benedictí (Santa Maria de Ripoll). Fundat per Guifre el Pilós el 879, al qual fou encomanada la repoblació de les valls ripolleses. Els comtes Guifre i Guinedilda dotaren el monestir amb moltes possessions de la Cerdanya, Montserrat, el Berguedà i Ponts, i també li concediren altres privilegis; els seus successors continuaren ampliant els dominis del monestir.
El mateix comte Guifre, en l’acta de consagració de l’església (888), donà al monestir el seu fill Radulf, que cap al 908 abandonà el monestir i el 914 ocupà la mitra d’Urgell. El 890 Guifre i el bisbe de Vic, Gotmar, presidiren la consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll, que quedà sota la custòdia del monestir. La basílica fou consagrada, successivament, els anys 835, 977 i 1032.
L’actual església és obra dels abats Arnulf (970) i Oliba (1032), als quals cal també atribuir la importància cultural que el monestir va assolir a mitjan segle X; així doncs, fou molt conegut el famós escriptori de Ripoll, on foren copiats i reproduïts molts manuscrits; en morir l’abat Arnulf hi havia 66 manuscrits, i a l’època d’Oliba ja ascendien a 246.
A Ripoll, cap a l’any 967, estudià el monjo Gerbert, futur papa Silvestre II. Al segle XII s’hi troben els primers intents de poesia autòctona llatina i les primeres cròniques d’història del Principat. L’esplendor de Ripoll adquirida el segle XII queda palesa pel fet d’haver-hi al monestir uns 80 monjos; hi foren enterrats els comtes de Barcelona des de Guifre el Pilós fins a Ramon Berenguer IV.
L’any 1835 l’església i l’arxiu foren cremats i s’hagueren d’exclaustrar els 18 monjos que hi havia aleshores.
És coneguda la planta del monestir benedictí fundat el 879. El 977 fou consagrada per Miró II Bonfill, bisbe de Girona i germà del comte Oliba Cabreta, la planta de la basílica de cinc naus i cinc absis, que l’abat Oliba, fill d’Oliba Cabreta, va fer refer i modificar el 1032, seguint el nou estil llombard. Les grans reformes d’Oliba convertiren la primitiva basílica en una magnífica església amb les esmentades cinc naus i un grandiós transsepte amb sis absidioles i un absis, i dos campanars a la part oposada, als costats de la portalada.
De la primitiva basílica són les pilastres massisses de la nau central, il·luminada per amplis finestrals, primerament coberta amb fusta i durant el segle XII substituïda per una volta de pedra. També d’aquesta basílica originària es conserven alguns capitells d’estil corinti amb senyals d’haver estat treballats per artistes inspirats en l’art califal o procedents de la Còrdoba coetània.
Data també del segle XII l’extraordinària portalada d’entrada a l’església, obra del mestre de Ripoll, a la qual, vers el 1300, fou afegit un porxo. L’esmentada portalada és el conjunt monumental iconogràfic d’art romànic més important de Catalunya. Té 10 m de longitud, amb una obertura central en forma d’arc de triomf i una sèrie d’arcades successives a la part central i superior, on hi ha esculpits el Pantocràtor i, a dreta i esquerra, els 24 ancians de l’Apocalipsi. A la resta del mur hi ha esculpides, en registres horitzontals, més d’un centenar de figures que il·lustren paisatges de l’Antic i del Nou Testament.
El claustre fou iniciat també al segle XII, D’aquesta època data l’ala corresponent al mur de l’església. Les altres tres ales i les corresponents galeries superiors són gòtiques i corresponen als segles XIII i XIV. Contenen 126 columnes a cada planta, que sostenen 55 arcades. En aquesta obra es pot apreciar l’evolució de l’escultura catalana del romànic al gòtic.
L’any 1428 un terratrèmol destruí una de les torres. Successives degradacions afectaren el conjunt de l’edifici, però, entre el 1886 i el 1893, l’arquitecte Elies Rogent en féu una restauració força digna. Només el cimbori i la torre enrunada han estat restaurades, segons criteri personal, per Rogent.
Als segles X i XI hi hagué a Ripoll un escriptori molt important, del qual s’han conservat les anomenades Bíblies de Rodes (Biblioteca Nacional de París) i de Farfa (Biblioteca del Vaticà), així com molts manuscrits (Arxiu de la Corona d’Aragó); totes aquestes obres tenen il·lustracions que testimonien el primitiu romànic en pintura i dibuix de Catalunya.
Municipi i capital de la comarca del Ripollès (Catalunya): 73,71 km2, 691 m alt, 10.611 hab (2017)
Situat a la confluència del Ter amb el Freser; el seu terme fou de molt poca extensió fins que li fou annexionada la Parròquia de Ripoll el 1976. El sector septentrional és accidentat pels darrers contraforts de la serra de Sant Amanç, mentre que el de ponent ho és pel puig del Catllar.
L’agricultura s’hi troba en franca regressió davant la pressió urbanística i industrial; s’hi conreen sense regar, cereals d’hivern i moresc, a més hi són abundants els prats per al bestiar. Ramaderia de bestiar boví (aprofitament de la llet) i oví. És una població d’antiga tradició industrial, gràcies a l’explotació del carbó, del ferro i de la fusta, així com a l’energia hidràulica, esdevingué, al segle XIX, un important centre metal·lúrgic; ja havia assolit importància durant els segles XVI-XVIII amb la indústria d’armes i de claus. Aquesta tradició industrial, malgrat el tancament de nombroses empreses, continua representada en l’actualitat amb fàbriques del sector tèxtil i metal·lúrgic. Constitueix un destacat nucli comercial i turístic, gràcies en part a la seva localització dins la ruta del romànic català i dels Pirineus.
La vila és a la mateixa confluència del Ter i el Freser, centrada a l’entorn del famós monestir de Ripoll; fou seu d’un important mercat, i destacà també per la manufactura d’armes (fou un dels centres més importants d’Europa). La decadència d’aquesta indústria a partir del 1794 (quan el centre de producció passà a Astúries) motivà també la decadència de la vila.
Ocupada pels francesos durant la guerra dels Segadors i la guerra del Francès. Durant la primera guerra Carlina un destacament de la Milícia Nacional Voluntària del general Manuel de Llauder assaltà i cremà el monestir. Els carlins tornaren a ocupar la vila el 1839, i la destruïren gairebé per complet. La recuperació posterior vingué afavorida per la industrialització i l’arribada del ferrocarril. Al segle XIV la vila havia esdevingut cap de la vegueria de Ripoll, incorporada aviat a la de Camprodon.
Municipi del Ripollès (Catalunya): 41,87 km2, 912 m alt, 1.783 hab (2017)
Situat al sector meridional de la vall de Ribes, a la confluència dels rius Rigard, Segadell i Freser, el qual s’engorja en entrar al congost de les Coves, a l’esquerra del qual s’obren les coves de Ribes. El terme és molt accidentat, pel Taga i pels darrers contraforts septentrionals de la serra de Sant Amanç al sud. Els extensos pasturatges i els boscs de pins i roures (baga de Ribes) ocupen gran part del territori.
La superfície dedicada a l’agricultura és molt minsa; conreus de cereals i productes d’horta. Ramaderia de bestiar boví i oví. Explotació de pedreres i d’aigües minerals. El sector industrial és força diversificat; sobresurten el tèxtil (la colònia Rocolons), la paperera, la metal·lúrgica i l’alimentària. La millora i l’increment de les vies de comunicació han afavorit la funció de centre d’estiueig i estació balneària (els banys de Ribes i els antics establiments balnearis de la Corba i de can Perramon), que ha fet desenvolupar una important indústria hotelera i dels serveis.
La vila és a la confluència dels tres rius; la Vila de Dalt s’alça sota les restes de l’antic castell de Ribes o de Sant Pere; la Vila de Baix és a la dreta del Freser, és on hi ha l’església parroquial moderna de Santa Maria. Fou cap de la sots-vegueria de Ribes.
S’hi conreen cereals de secà (el moresc és possible gràcies a la humitat climàtica). Ramaderia de bestiar boví. Esports d’hivern a la vall de Núria. Producció d’electricitat. Àrea comercial de Ripoll. Població en descens durant tot el segle XX.
El poble és al vessant dret del Freser. Església parroquial de Sant Jaume, d’origen romànic, prop seu hi ha les restes d’un castell.
Situat a la part alta de la vall de Toses, sector de la vall de Ribes, drenat pel Rigard, afluent, per la dreta, del Freser. Hi ha importants zones de bosc i de pastures d’estiu.
Dades dels Països Catalans 