(Catalunya, segle IX)
Prevere. S’instal·là a Tarragona, on, rebel·lant-se contra el bisbe Frodoí de Barcelona, exercia funcions episcopals pel seu compte.
Probablement era un intent de restaurar l’antiga seu d’Egara. Fou castigat pel sínode d’Attigny (874).
Edificà l’església de Sant Pere de Clarà (Maresme), on es conserva la seva inscripció sepulcral.
(el Bac de Collsacabra, Pruit, Osona, 1 març 1796 – Vic, Osona, 6 gener 1866)
Eclesiàstic. Membre de l’Oratori de Vic, que ell mateix restaurà el 1844 després de la supressió del 1835.
Fundà la institució dels germans de la Immaculada Concepció, la casa asil per a sacerdots vells, i el col·legi de Sant Josep per a seminaristes, conegut amb el nom de La Panissa.
Antoni Aymemí i Ferrer (Almoster, Baix Camp, 1870 – San Carlos, Guinea, 1941) Missioner claretià a la Guinea Espanyola, des de la seva ordenació sacerdotal (1894). Ensenyà als col·legis claretians de Santa Isabel i de Batet; fou superior de la missió de Musola. Fundà les reduccions de Basilé i de Nasupú (1926). Estudià els costums i la llengua dels bubis. És autor de Los bubis, d’un Diccionario español-bubi y bubi-español i de catecismes i d’una història sagrada en aquesta llengua.
Josep Aymemí i Ferrer (Almoster, Baix Camp, 1881 – Tarija, Bolívia, 1952) Religiós claretià. Féu una notable tasca evangelitzadora a l’Amèrica Llatina. Fou publicista actiu i dirigí algunes revistes catòliques.
Manuel Aymemí i Ferrer (Almoster, Baix Camp, 1878 – Prescott, Arizona, EUA, 1927) Religiós claretià. Fou missioner als Estats Units, Cuba i Mèxic. En aquest darrer país fou perseguit repetidament.
(Banyoles, Pla de l’Estany, 12 desembre 1897 – Barcelona, 15 maig 1956)
Religiosa. Fundadora de l’Institut Secular de les Operàries Parroquials.
En el seu poble natal comença, el 1916, una tasca d’apostolat religiós i de col·laboració parroquial a favor de la joventut, els obrers i els necessitats.
La primera comunitat femenina d’aquest apostolat seglar es constituí el 1931, però fins al 1962 la institució no fou reconeguda per la Santa Seu.
(Organyà, Alt Urgell, 1898 – Montserrat, Bages, 1979)
Escripturista. Monjo de Montserrat, on ensenyà teologia i fou bibliotecari. Es formà a l’École Biblique de Jerusalem (1930-48) sota el guiatge de M-Joseph Lagrange, L-Hugues Vincent, Paul Dhorme i F.M. Abel.
Ha traduït i comentat els profetes i alguns dels llibres sapiencials de la Bíblia de Montserrat (1935-66), així com l’edició manual de la mateixa Bíblia (1966-67). Ha preparat l’edició del Llibre de Job (1968). Ha publicat algunes monografies històriques i exegètiques.
(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI)
Canonista. Fou professor de decrets a la universitat d’Osca i vicari general de les diòcesis d’Oriola i de Tarragona.
És autor del tractat Responsum sive tractatus de Synodo Diocesana per Episcopum indecenda atque habenda de que illius statutis condendis sine consensu Capituli (Tarragona 1604), on parteix del criteri comú en dret canònic, que la missió dels capítols catedrals en els sínodes era merament consultiva.
(Cistella, Alt Empordà, vers 1765 – Girona, 1847)
Escriptor. Canonge de Girona, publicà manuals de meditació i d’instrucció cristiana en català, que tingueren difusió i influència especialment al bisbat de Girona.
Entre altres obres: Meditacions piadoses sobre los sagrats evangelis de totes les dominiques de l’any (1836), Meditacions per cada dia de l’any (1844), Manual de piadoses meditacions (1834, 1856), Meditacions dels set principals dolors que patí la Verge Santíssima (1836), representatius dels corrents d’espiritualitat del segle XIX i Breu catecisme de doctrina religiosa i católica (1841, 1861), Breu instrucció religiosa per los pagesos o gent del camp (1841), Exercicis espirituals… (1843).
D’ideologia carlina, durant la Primera Guerra Carlina tingué algun litigi amb el govern liberal de Girona.
(Manresa, Bages, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Jurista. Vicecanceller de Jaume II el Just i canonge de Vic.
Comentà els Usatges i escriví An violaria et censualia suni honesta i, amb d’altres col·laboradors, Consilia juris.
(Catalunya, segle XII – 1176)
Religiós. Era fill de Guillem, senyor de Bellpuig, i germà de Berenguer Arnau, un dels conqueridors de Lleida el 1149.
Ramon es retirà a fer vida d’anacoreta. Volgué fundar un monestir benedictí. El 1157 obtingué de Ramon Berenguer IV uns terrenys deserts de la part de Cérvoles. Dins el mateix any aconseguí del noble Ramon de Cervera un altre terreny, aquest a Vallbona.
S’instal·laren als indrets cedits molts eremitans d’ambdós sexes, que vivien segons la regla de sant Benet. Hug, abat del monestir de Poblet, tractà amb èxit d’atreure’s aquella fundació incipient.
El 1163 obtingué de Guillem de Cervera tota la senyoria de Vallbona, que figurà com a cessió a l’abat pobletà. El domini superior d’aquest obligaria Ramon d’Anglesola, dit també sovint Ramon de Vallbona, a cedir els seus petits drets a Poblet, el 1171.
Des d’aleshores foren distingides dues zones de poblament d’ermitans: una de masculina, que no trigaria a perdre’s en la dispersió, per la part on s’alça avui el poble de Poboleda (Priorat), i una de femenina que s’agrupà en comunitat a Vallbona, seguint la regla del Cister per influència pobletana.
Amb aquestes translacions restà abandonat un petit nucli masculí a Colobres (Cèrvoles), feble intent comunitari d’alguns ermitans. Diverses religioses ocuparen el lloc vacant, mantenint-se a part de la nova fundació de Vallbona.
Amb el temps hi anirien tanmateix a parar, de manera que Vallbona seria l’únic, però ben durador, resultat de les iniciatives de Ramon d’Anglesola.
Morí quan Vallbona era ja una realitat molt prometedora però no havia aconseguit la incorporació del petit grup que es mantenia a Colobres, malgrat els esforços fets per Ramon en aquest sentit.
(Maspujols, Baix Camp, 1 gener 1888 – Roma, Itàlia, 8 desembre 1969)
Musicòleg i eclesiàstic. Deixeble de Felip Pedrell. Estudià a Alemanya amb Ludwig i l’any 1943 li fou encomanada l’organització i la direcció de l’Institut Espanyol de Musicologia. Posteriorment dirigí l’Institut Pontifici de Música Sacra i fou membre de l’Academia de San Fernando.
Va treballar, sobretot, en la investigació de la polifonia medieval peninsular i les melodies dels trobadors.
Entre les seves publicacions: La música a Catalunya fins al segle XIII (1935), Opera omnia, 7 volums, des del 1952, entre d’altres. A més, va dirigir la revista “Anuario Musical”, de l’Institut Espanyol de Musicologia.
També fou membre de les corporacions musicals internacionals més importants.
Dades dels Països Catalans 