(Barcelona, 11 agost 1384 – Saumur, França, 14 desembre 1442)
Reina titular de Nàpols (1400-17) i comtessa de Provença. Filla de Joan I el Caçador i de Violant de Bar.
El 1390, molt petita encara, fou esposada amb Lluís II, duc d’Anjou, que es titulà rei de Nàpols, Jerusalem i Sicília. No s’efectuà el matrimoni fins al 2 de desembre de 1400.
Fou mare de Lluís III d’Anjou, rei titular de Nàpols, i de Renat I de Provença.
(Barcelona, 14 octubre 1310 – Pedrola, Aragó, juliol 1353)
Comtessa de Luna i dèspoina d’Epir. Cinquena filla del rei Jaume II el Just i de Blanca de Nàpols, que morí en infantar-la. Educada per Violant d’Ayerbe, visqué de petita al palau reial de València, i després habità, en companyia de la madrastra Maria de Xipre, el castell de Tortosa i més tard a Barcelona.
El seu pare projectà el seu matrimoni amb el rei Carles IV de França, amb el príncep de Gal·les Eduard (hereu d’Eduard II) i amb el rei Alfons XI de Castella-Lleó.
El seu germà Alfons III el Benigne la casà el 1327 amb Felip de Tàrent, dèspota d’Epir (fill del príncep Felip II d’Acacia i emperador titular de Constantinoble i de la princesa Tàmar d’Epir), que fou assassinat el 1330.
Retornada a Catalunya, fou casada, a Lleida, el 1339, amb Lope de Luna, senyor de Sogorb i primer comte de Luna, de qui fou la primera muller. Fou soterrada al monestir de Veruela (Aragó).
(Catalunya, 1273 – Nàpols, Itàlia, 19 agost 1302) Duquessa de Calàbria. Filla del rei Pere II de Catalunya i de Constança de Sicília. El 1283 passà a Sicília amb la seva mare i la seva germana.
Pels interessos polítics del moment, fou projectat el seu matrimoni amb Alfons de la Cerda, pretendent al tron de Castella, però el 1297, seguint el que s’havia convingut per la pau d’Anagni, es casà a Roma amb el duc de Calàbria, que després de mort (1309) esdevingué rei Robert I de Nàpols.
(Saragossa, 8 juny 1236 – Roncesvalles, Navarra, 1300)
Reina de Castella i Lleó. Filla gran del rei Jaume I de Catalunya i de Violant d’Hongria. El 1238 es trobava amb els seus pares quan Jaume I es disposava a atacar València.
El 1242 es convingué el seu matrimoni, que se celebrà a Valladolid (1246 o 1249), amb el futur Alfons X de Castella-Lleó. Intercedí prop del seu pare perquè ajudés el seu marit contra els sarraïns.
A causa de la seva infecunditat Alfons X volgué repudiar-la, i arranjà el seu matrimoni amb Cristina de Noruega, però quan aquesta arribà a Castella (1253), Violant ja havia tingut una filla (Berenguera), que fou la primera dels deu fills que tingueren.
Respecte a l’afer dels seus néts, els infants de La Cerda, fou partidària d’ells, i fugí amb ells d’Aragó. El seu fill Sanç IV li confiscà els territoris que posseïa a Castella-Lleó (Valladolid, Palència, San Esteban de Gormaz, Astudillo, Curiel, Béjar, etc), i no els recobrà fins a la mort d’aquell (1295).
Intervingué també en les lluites durant la minoritat del seu nét Ferran IV; fou contrària a aquest i defensà els drets dels La Cerda.
Morí en retornar d’un viatge de pelegrinatge a Roma fet per a guanyar el jubileu.
(França, segle V – Barcelona, 548)
Rei dels visigots (531-48). Fou enviat per Teodoric, rei dels ostrogots, a Hispània com a general i governador. Casat amb una dama noble hispanoromana, que li aportà riqueses territorials immenses.
Fou elegit rei pel desembre de 531, a Barcelona, on residí. Vencé els francs, que envaïen tota la Tarraconense, l’any 541. En canvi, després d’ocupar Ceuta, l’hagué d’abandonar el 542.
Tot i professar l’arianisme, fou no sols tolerant amb els catòlics, sinó que els protegí. Sota el seu govern se celebraren els concilis de Barcelona (vers 540), el de Lleida (546) i de València (546), tan importants per a l’endegament de la disciplina eclesiàstica a la Tarraconense i a la part marítima de la Cartaginense. Promulgà algunes lleis importants.
Morí assassinat al seu palau de Barcelona cap a l’estiu del 548.
(Mallorca, 1284 – Nàpols, Itàlia, 28 juliol 1345)
Reina de Nàpols. Filla de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix. El 1304 es casà amb Robert d’Anjou, fill de Carles II el Coix.
El seu marit fou proclamat rei de Jerusalem i de Sicília, bé que aquesta illa era ocupada per Frederic III. Esmerçà la seva col·laboració a fundar monestirs i convents a Nàpols i Terra Santa. Emparà el franciscanisme espiritualista de Miquel de Cesena, ministre general dels franciscans perseguit pel papa a causa de les seves idees rigoristes.
En morir el seu marit (1343) prestà el seu ajut per afrontar la invasió del rei Pere III el Cerimoniós contra Mallorca.
(Tudela, Navarra, 17 abril 1154 – 7 abril 1234)
“el Fort” Rei de Navarra (1194-1234). En un principi actuà de comú acord amb Alfons VIII de Castella, però després pactà amb els lleonesos i els almohades contra Castella i hagué de fer cara a l’aliança de Castella i Aragó contra Navarra (Calataiud, 1198).
Reconciliat amb Castella i amb Pere I el Catòlic de Catalunya-Aragó (Monteagudo, 1208), participà en la croada peninsular contra els almohades que culminà en la batalla de Las Navas de Tolosa (1212).
La nova amistat entre Navarra i Catalunya es refermà al castell de Tudela (1231), on Sanç VII i Jaume I de Catalunya s’afillaren mútuament i es declararen hereus dels regnes respectius. Tanmateix, a la seva mort el succeí el seu nebot Teobald.
(Navarra, vers 992 – La Bureba, Burgos, Castella, 18 octubre 1035)
“el Gran” Rei de Pamplona (1000-35) i comte d’Aragó (Sanç II: 1000-35), de Ribagorça (Sanç I: 1017-35) i de Castella (Sanç II: 1029-35), fill i successor de Garcia IV.
Es casà amb Múnia, dita Major, hereva dels comtats de Castella i Ribagorça, matrimoni que el 1016 l’ajudà a delimitar la frontera entre Castella i Navarra per la banda de la Rioja.
Poc després, potser defensant els drets de la seva muller a la terra ribagorçana -Major era besnéta del comte Ramon III de Ribagorça-, aprofità la mort del comte Guillem II de Ribagorça (1017) per a annexar-se Sobrarb, la part central de la Ribagorça (1017-18) i més tard (v1025) la resta del comtat ribagorçà.
Convertit ja en el sobirà més poderós de l’àrea pirinenca i dels regnes hispànics, actuà de mitjancer en les desavinences (1023) entre el comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que es reconegué vassall seu, i la seva mare, la comtessa Ermessenda de Carcassona.
Concertà el matrimoni de la seva germana Urraca (1022) amb Alfons V de Lleó, després de consultar-ho amb l’abat Oliba de Ripoll, que desaconsellà l’enllaç pel parentiu existent entre els cònjuges. El seu fill Gonçal heretà Ribagorça amb Sobrarb.
Malgrat que les previsions successòries de Sanç III contemplaven una certa prelacia o dret de primogenitura a favor del seu fill Garcia, la realitat és que, després del 1035, Castella, Aragó i Ribagorça-Sobrarb es convertiren en estats independents de Pamplona.
Sanç el Gran exercí un autèntic protectorat sobre els territoris hispanocristians, de Zamora a Barcelona, mercès a la importància econòmica assolida aleshores per Navarra, que actuà d’intermediària entre la zona musulmana de l’Ebre i Europa.
(Montpeller, França, 1276 – Formiguera, Capcir, 4 setembre 1324)
“el Pacífic” Rei de Mallorca (1311-24). Fill de Jaume II de Mallorca i d’Esclarmunda de Foix.
Des del 1285 Pere II el Gran el retingué en captivitat, juntament amb la seva mare i els seus germans Jaume i Ferran, fins que pogueren fugir a Perpinyà. El 1295 el seu pare recobrà les possessions del regne de Mallorca.
En renunciar al tron el seu germà primogènit, Jaume, per fer-se franciscà, Sanç fou jurat (1302) hereu del reialme mallorquí. El 1309 es casà amb Maria d’Anjou, filla de Carles II el Coix, alhora que la seva germana Constança es maridava amb Robert d’Anjou, germà d’aquella.
En morir el seu pare (1311), ocupà el tron mallorquí i el 1312 prestà jurament de vassallatge a Jaume II de Catalunya. El 1313 tornà a Catalunya la Vall d’Aran, que tenia sota la seva guarda per decisió del papa Bonifaci VIII arran de l’ocupació per part de les forces de Felip III l’Ardit.
El seu regnat fou pacífic malgrat els intents de França per pertorbar les relacions amb la corona catalano-aragonesa; en les qüestions de Montpeller, senyoria del qual França tractava d’apoderar-se, el rei de Mallorca fou sostingut sempre per Jaume II.
Sanç ajudà el seu germà Ferran de Mallorca en la conquesta de Morea (1315-16) i signà un tractat amb el rei de Tunis.
Però les bones relacions amb Jaume II es malmeteren el 1322, quan Sanç, sense fills barons, nomenà hereu el nebot Jaume (III), fill del seu germà difunt Ferran. Això no fou obstacle perquè Sanç contribuís amb galeres i gent armada a l’expedició de l’infant Alfons (fill de Jaume II de Catalunya) contra Sardenya (1323-24). Per a la minoritat del nebot nomenà un consell de regència.
(Valladolid, Castella, 12 maig 1258 – Toledo, Castella, 25 abril 1295)
“el Brau” Rei de Castella i Lleó (1284-95). Fill d’Alfons X i de Violant d’Aragó.
Per l’acord de Lió (1288), es comprometé a ajudar Felip IV de França contra Aragó, en canvi de la renúncia francesa a intervenir en els afers successoris de Castella. Aquest tractat ocasionà la ruptura de relacions amb Alfons II de Catalunya, la proclamació com a rei de Castella d’Alfons de La Cerda, a Jaca (1288), i l’inici de la guerra entre Castella i Catalunya-Aragó.
Mort Alfons II, signà amb Jaume II el Just la concòrdia de Monteagudo (1291), per la qual es comprometé a ajudar-lo contra un possible atac de la coalició franco-angevina, en canvi de la col·laboració catalano-aragonesa en la reconquesta castellana.
Dades dels Països Catalans 