(Nàpols, Itàlia, segle XVI – )
Títol amb jurisdicció senyorial, concedit el 1505 per Ferran II de Catalunya, a Carlo Spinelli, comte de Cariati.
El cinquè príncep, Filippo Carlo Antonio Spinelli e Sabelli (mort el 1725), fou lloctinent del regne de València.
(Provença, França, 1233 – Nocera, Itàlia, 23 setembre 1267)
Reina de Nàpols i Sicília. Filla de Ramon Berenguer V de Provença i de Beatriu de Savoia.
Governà Provença, mentre el seu marit, Carles I d’Anjou, i el germà d’aquest, Lluís IX de França, eren a la croada d’Egipte.
Tingué la protecció papal, però l’oposició armada de Jaume I de Catalunya.
(Nàpols, Itàlia, 16 novembre 1457 – 23 setembre 1508)
Reina d’Hongria. Filla de Ferran I de Nàpols i d’Isabel de Chiaramonte. Es casà el 1475 amb Matias Carvi, rei d’Hongria.
A la mort d’aquest monarca (1490) féu nomenar rei Ladislau VII Jagellon, amb qui es casà i per qui fou repudiada el 1502. Beatriu es va retirar a Nàpols els últims anys de la seva vida.
(Itàlia, 1448 – 1495)
Rei de Nàpols (1494-95). Successor de Ferran I de Nàpols. Dominà la revolta dels barons, però fou derrotat per Carles VIII, rei de França.
(Nàpols, Itàlia)
Títol concedit el 1746 a Procopi Francesc de Bassecourt i de Thieulane.
Es troba vacant.
(Nàpols, Itàlia, segle XV)
Poeta. Hom creu que podria ser un Pere Joan documentat a la cort de Nàpols el 1454. Per causes ignorades, fou empresonat a l’esmentada ciutat.
Se n’han conservat quatre poesies, escrites en captiveri. En dues d’elles invoca la protecció de la Mare de Déu i en una altra apel·la a la intercessió de Lucrècia d’Alagno, l’amistançada del rei Alfons IV el Magnànim. Aquestes composicions són bastant notables pel seu to directe i sentit.
Té també una poesia dins el cicle satíric de Bernat Fajadell, que és per cert una de les millors d’aquell conjunt.
(Nàpols, Itàlia, 1420 – 26 febrer 1443)
Campanya militar d’Alfons IV el Magnànim. Emparentats amb Conradí, els prínceps del casal de Barcelona havien reivindicat la corona napolitana des que morí (1268). La reina Joana II de Nàpols demanà l’auxili del rei català -que es trobava a Sardenya (1420)- contra Lluís d’Anjou i els aliats genovesos d’aquest.
Poc després Alfons passà a Sicília i envià a Nàpols Joan Ferrandis d’Híxar com a virrei; sortí després de Messina i amb el seu estol s’adreçà a la ciutat, de la qual obligà les forces angevines a retirar-se. La reina ratificà l’adopció d’Alfons com a fill i hereu.
Successives victòries donaren una major seguretat a Joana, i tractà aleshores de deseixir-se’n; Alfons hagué de lluitar a la mateixa Nàpols, de la qual li restaren aviat només els castells; però l’arribada d’un estol català de 30 vaixells, manat per Joan Ramon Folc I, comte de Cardona, el socorregué i Joana hagué de fugir.
La reina revocà el conveni del 1420 i en pactà un de semblant en el qual nomenava hereu Lluís d’Anjou. Alfons IV de Catalunya deixà a Nàpols el seu germà Pere d’Aragó com a lloctinent i tornà a Catalunya (desembre 1423). En absència d’Alfons es formà una lliga contra els catalans a Itàlia, formada per Joana, Lluís d’Anjou, el papa Martí V, el duc Sforza, Gènova i Milà. Els aliats prengueren l’ofensiva i s’apoderaren de Nàpols (abril 1424), i deixaren els catalans reduïts als dos castells napolitans.
Per mitjans diplomàtics, però, Alfons IV assolí de convèncer Joana II de restablir l’antic conveni, cosa a la qual la reina, a través de Dalmau de Sacirera, accedí al principi, espantada davant el poder angeví. El 1431 fou assassinat el gran senescal de Nàpols, G. Caracciolo. Alfons recomençà les activitats bèl·liques i sortí cap a Sicília (1432), amb el pretext de la lluita contra Tunis.
El 1433 Alfons IV s’apoderà d’Ischia, davant Nàpols, i amb aquesta posició de força acabà de decantar Joana II cap a la revocació dels acords amb Lluís d’Anjou i el renovellament de la seva pròpia adopció. Una nova lliga, però, formada per Venècia, Milà, Florència i el papat, l’amenaçà, i Alfons IV abandonà els seus plans i tornà a Sicília.
La mort de Lluís d’Anjou (1434) i la de la reina (2 febrer 1434) suposaren un nou hereu de darrera hora: Renat d’Anjou, germà de Lluís, aleshores presoner del duc de Borgonya. Davant aquests fets, el rei català assetjà Gaeta (1435); l’estol genovès, que intentava d’aprovisionar la ciutat, fou atacat per l’estol català amb Alfons IV a bord, i aquest fou derrotat i fet presoner a la batalla de Ponça (1435).
Els presoners foren duts a Milà; però el duc, Felip Maria, prengué la decisió sorprenent de fer un ús moderat de la seva victòria (tractat de Milà), que reconeixia a Alfons una zona d’influència al sud d’Itàlia. Alfons i els seus magnats foren alliberats en canvi d’un rescat. Però, revoltada Gènova contra el duc de Milà, el Magnànim decidí de romandre a Itàlia fins a acabar l’empresa.
Durant sis anys i mig lluità contra els angevins, amb sort diversa, amb l’aliança de Milà i l’enemistat del papat, de Florència i de Venècia. A l’estiu del 1436 Catalunya envià una nova esquadra a Nàpols: Gaeta i Terracina foren preses i Nàpols i Aversa foren assetjades, però resistiren llargament. A causa de l’ajuda del papa, Orsini, conestable d’Alfons IV, fou derrotat a Montefusco (1437), mentre que Renat d’Anjou obtenia la llibertat (1438).
Durant un nou setge de Nàpols morí l’infant Pere d’Aragó (octubre 1438), i l’estiu següent el Castell Nou, que els catalans havien conservat, s’hagué de rendir. Però poc després Alfons ocupà Salern i Aversa, i pel gener de 1441 conquerí Benevent. A la fi d’aquell any posà novament setge a Nàpols i ocupà Cosenza i Bisignano.
El 2 de juny de 1442, finalment, conquerí Nàpols, de la qual pogué fugir Renat d’Anjou. Pel novembre es reté el Castell Nou, i al començament del 1443 tot el regne s’havia sotmès. L’entrada triomfal del Magnànim a Nàpols, que restà esculpida en l’arc d’accés al Castell Nou, construït sota la direcció de Guillem Sagrera, tingué lloc el 26 de febrer de 1443.
(Zadar, Croàcia, 26 juny 1373 – Nàpols, Itàlia, 2 febrer 1435)
Reina de Nàpols (1414-35). Filla de Carles III i de Margarida de Durazzo. Succeí en el tron al seu germà Ladislau I. Volia casar-se amb Joan d’Aragó, fill de Ferran I d’Antequera, amb la benvolença de Benet XIII, però finalment preferí per marit Jaume II de Borbó, comte de la Marca (1415).
Ben rebut pel poble i malvist pels favorits, Jaume els eliminà tots, donà alts càrrecs a personatges francesos i tingué quasi presonera a la reina. Els patricis napolitans es revoltaren i alliberaren la reina; Jaume passà a l’oposició i acabà tornant a França (1419) i entrant en religió.
El papa Martí V s’alià amb Joana i li confià la tutela de Roma, que havia ocupat Sforza en nom d’ella. El papa declarà (1420) el duc Lluís d’Anjou, comte de Provença, hereu de Joana (Lluís III de Nàpols).
Aquest assetjà Nàpols i proposà a Alfons IV el Magnànim una aliança o bé la neutralitat, però aquest s’hi negà, al·legant l’amistat de Lluís amb Gènova, perquè els napolitans li havien demanat ajuda contra Lluís i, a més, li interessava de continuar la campanya després de la de Còrsega, i, davant la promesa de Joana d’atorgar-li el govern, envià un estol comandat per Ramon de Perellós, que desblocà la ciutat, on entrà més tard el rei (1421), que fou adoptat com a hereu per Joana.
Però aquesta començà a témer que el rei no volgués suplantar-la. Alfons IV atacà els seus adversaris i la reina hagué de fugir, mentre Sforza perseguia els catalans, sense poder evitar que Alfons IV saquegés la ciutat.
La reina revocà aleshores l’adopció i tornà a nomenar hereu Lluís d’Anjou. Mentrestant, per altres afers, Alfons IV tornà a Catalunya, i deixà a Nàpols el seu germà Pere d’Aragó com a lloctinent; però aquest hagué de retre la ciutat als napolitans (1424).
Lluís d’Anjou fou fet capità general de Calàbria, però els patricis descontents gestionaren el retorn d’Alfons IV a Nàpols, amb el beneplàcit de la reina, ja malalta, que veia en els francesos un perill.
Alfons IV hi acudí i fou novament nomenat successor (1432); però, vist amb poca simpatia pel papa Eugeni IV, ajornà la qüestió, féu treva amb la reina i se n’anà a Sicília.
Joana tornà a decantar-se per Lluís d’Anjou i l’adoptà novament (1433), però aquest morí (novembre 1434) i la reina reconegué com a successor el seu germà Renat I, duc de Lorena, poc abans de morir.
(Nàpols, Itàlia, vers 1326 – Muro Lucano, Itàlia, 27 juliol 1382)
(o d’Anjou) Reina de Nàpols i comtessa de Provença (1343-81). Filla de Carles II de Nàpols i de Maria de Valois. Succeí el seu avi, Robert I. Casada (1343) amb el seu cosí l’angeví Andreu d’Hongria, duc de Calàbria, fou acusada de complicitat en l’assassinat d’aquest (1345). Amb el segon marit, Lluís de Tàrent, intentà la conquesta de Sicília, però acabà renunciant definitivament a l’illa (pau del 1372).
Vídua de Lluís (1362), decidí de casar-se amb Jaume IV de Mallorca, evadit de la presó de Barcelona (1363), i li donà el títol de duc de Calàbria; implicat, aquest, en la guerra de Castella i pres per Enric de Trastàmara, el rescatà (1370). Vídua (1375), es casà encara amb Otó de Brunsvic-Grubenhagen.
Afavorí l’elecció de l’antipapa Climent VII, i fou excomunicada per Urbà VI (1379). Ocupat el regne, que destinava a Lluís de França, duc d’Anjou, per Carles de Durazzo, comte de Gravina, aquest l’empresonà i la féu assassinar al castell de Muro.
(Nàpols, Itàlia, segle XV)
Títol concedit el 1462 per Joan II de Catalunya a Joan de Torrelles i López de Gurrea, únic titular.
Dades dels Països Catalans 