(Barcelona, 26 desembre 1848 – 28 novembre 1903)
Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres, es dedicà a l’ensenyament; col·laborà en “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Bandera Catalana”.
Escriví Gramática histórica de las lenguas castellana y catalana (1882), Gramática catalana (1874) i Ortografía de la lengua catalana (1879), a més de nombroses obres sobre l’educació, especialment la femenina.
(Catalunya, abans 1448 – després 1464)
Jurista. Estudià dret civil a Bolonya, on es doctorà el 1448, i fou professor a la Facultat de Dret de l’Estudi General de Lleida.
Se n’han conservat les tesis del doctorat i el judici del tribunal, format per cinc professors bolonyesos; d’aquestes obres es dedueix que s’interessà per estudis crítics de la història del dret: Oratio ad probandum iura digestorum pene innumerabilia post Christi adventum fuisse constituta.
Comptà també una col·lecció de Concilia, en dues parts (1462 i 1464), i una Matricula jurisconsultorum de Barcelona, que aplicava al país el seu interès per la història del dret.
Les seves opinions foren preses en consideració per juristes posteriors. Pere Miquel Carbonell el recorda en De viris illustribus catalanis.
(Barcelona, 22 novembre 1944 – )
Arquitecte. Doctor per la Universitat Politècnica de Catalunya (1987), de la qual és professor, té estudi propi des de 1971.
Fou president de l’ADI-FAD (1985-92) i des del 1992 organitzador de la Biennal de Saragossa.
Ha treballat sobretot a Espanya i ha rebut nombrosos premis d’arquitectura i disseny (premi FAD d’interiorisme, 1985 i 1992; premi Nacional Construmat d’Arquitectura, 1987 i 1993, entre d’altres.
Ha dissenyat el nou jardí botànic de Barcelona, així com blocs d’edificis per a les vil·les olímpiques de Banyoles i Barcelona.
(Reus, Baix Camp, 14 agost 1927 – 2 gener 2015)
Gravador. Es formà amb Modest Gener i, a Barcelona, a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
El 1957 treballà a la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Professor a l’Escola d’Art de la diputació de Tarragona (1967-92), hi creà el Taller de Gravat (1979). Ha fundat i formà part de diversos grups artístics.
Especialment reconegut com a medaller, ha desenvolupat tècniques de gravat originals.
Ha rebut nombrosos premis i fou membre corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1981).
(Cervera, Segarra, 13 juliol 1928 – Smyma, Geòrgia, Estats Units, 6 febrer 2016)
Escriptor en castellà. Professor de literatura castellana a la universitat de Syracusa (EUA).
Ha publicat diversos llibres de poemes (Desde esta orilla, Nuevas cantigas, etc) i llibres de narracions.
Ha fet diverses traduccions al castellà i ha estudiat l’obra poètica d’Alfons Costafreda (1980).
(Barcelona, 1786 – 4 abril 1857)
Pintor i miniaturista. Format a Llotja, d’on va ésser professor.
A més d’ésser bon retratista, conreà especialment el gènere històric i el religiós (La forja de Vulcà, Moisès al desert).
La seva obra, encara que dins la línia academicista, participà del nou corrent romàntic.
Fou el pare de Manuel Ferran i Bayona.
(Mataró, Maresme, 13 desembre 1787 – Barcelona, 25 març 1867)
Escolapi i matemàtic. Fugí a Mallorca en produir-se l’entrada de les tropes napoleòniques el 1808.
Fou professor de matemàtiques en diverses escoles militars. Actuà com a comissari apostòlic de les Escoles Pies per a l’estat espanyol (1846-67).
És autor de textos de matemàtiques i geometria per a usos docents, com un Tratado elemental de matemática (1841-48) i unes Tablas de logarítmos (1847).
(Reus, Baix Camp, 28 gener 1817 – Barcelona, 15 novembre 1889)
Gravador i dibuixant. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona i durant molt de temps va ésser professor de gravat a la mateixa escola.
Il·lustrà, entre altres, una edició del Quixot i l’obra d’Avel·lí Pi i Arimon Barcelona antigua y moderna.
Obtingué diversos premis a exposicions madrilenyes (1864) i barcelonines (1864 i 1871), un dels quals pel gravat Vista de Barcelona des del port (1845).
(Barcelona, 1890 – 1974)
Pintor i dibuixant. Es formà a l’Escola de Llotja i a Itàlia, on anà pensionat (1920-21).
Excel·lí com a retratista i com a pintor de temes religiosos amb obres acadèmiques d’una gran pulcritud formal.
També intervingué en treballs d’ornamentació (Saló de Cent de la Casa de la Ciutat de Barcelona, en qualitat de col·laborador d’Enric Monserdà) i treballà com a dissenyador gràfic tot realitzant nombrosos cartells, ex-libris, etc. Així mateix, es dedicà a l’ensenyament de l’art.
Es conserven obres seves a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, al Museu Marítim de Barcelona i en diverses col·leccions particulars.
(Barcelona, 29 març 1883 – 7 març 1955)
Assagista. De formació autodidàctica, fou professor de l’Escola Industrial i bibliotecari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat.
Seguí l’esperit i el gust de Xènius i col·laborà de “La Veu de Catalunya” i “La Revista”, entre d’altres. Defensà l’europeisme cultural a Catalunya i la pervivència de l’humanisme clàssic.
De la seva obra, desigual, cal destacar La renovació del teatre (1917), Lletres a una amiga estrangera (1920), Diàlegs crítics (1926), Homes, coses, polèmiques (1930) i Política espiritual (1935).
Traduí al català Plató, Shakespeare, Swift i Flaubert, entre d’altres.
Dades dels Països Catalans 