Arxiu d'etiquetes: pobles

Santa Maria de Merlès (Berguedà)

13 Respostes

Municipi del Berguedà (Catalunya): 52,08 km2, 532 m alt, 190 hab (2017)

0berguedaSituat a les ribes de la riera de Merlès, afluent del Llobregat, al límit amb Osona i el Bages, al sud-est de Berga. Més de la meitat del terme municipal és cobert de boscos de pins i matolls.

Agricultura de secà, els conreus més extensos són els de farratges, de llegums, de patates i de cereals. Ramaderia (bestiar boví i porcí) i aviram. Indústria tèxtil cotonera. Àrea comercial de Berga. La població viu disseminada, en descens.

Al poble destaca l’església parroquial de Santa Maria, refeta en estil barroc al segle XVII i les restes del castell de Merlès.

Al terme hi ha els pobles de Sant Martí de Merlès, Sant Pau de Pinós, Sant Miquel de Tarradelles i Sant Amanç de Pedrós, així com els masos fortificats de la Cortada, la Costa de la Cavalleria i Serra de Degollats.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Santa Maria de Martorelles (Vallès Oriental)

7 Respostes

Municipi del Vallès Oriental (Catalunya): 4,51 km2, 181 m alt, 858 hab (2017)

0valles_oriental(o Martorelles de Dalt)  Situat als vessants interiors de la Serralada Litoral. És drenat per la capçalera de la riera de les Canals, afluent del Besòs per l’esquerra. El territori és, en bona part, boscat.

La principal activitat econòmica del municipi és l’agricultura (vinya, hortalisses i arbres fruiters), en la qual treballa una quarta part de la població activa; la resta treballa a les indústries dels municipis pròxims. Ha esdevingut un centre residencial i d’estiueig. Àrea comercial de Granollers.

El poble és al peu del sector més muntanyós del terme; l’església parroquial de Santa Maria és gòtica. Al turó de Castellruf, hom ha trobat restes d’un poblat ibèric.

Antigament formà part del municipi de Martorelles amb el nucli de Martorelles de Baix, però el 1927 Martorelles de Dalt se segregà i formà un municipi independent.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Esquirol, l’ (Osona)

19 Respostes

Municipi d’Osona (Catalunya): 61,80 km2, 693 m alt, 2.161 hab (2017)

0osona

(o Santa Maria de Corcó)  Situat a mig pendent de l’altiplà de Collsacabra, al límit amb la Garrotxa, al nord-est de Vic.

El sector més baix del terme té l’agricultura pròpia de la plana: cereals (blat, civada, sègol), alfals, patates, blat de moro, mentre que el sector més alt i accidentat és cobert de grans boscs (faigs, roures, alzines) i pasturatges. Ramaderia (bestiar boví i porcí) i avicultura. Petita indústria tèxtil. Turisme. Àrea comercial de Vic.

El poble es formà a partir de mitjan segle XI al voltant de l’antic hostal de l’Esquirol; l’església parroquial fou destruïda el 1936 (excepte el campanar) i refeta després del 1940.

Al terme hi ha masies de gran valor arquitectònic i comprèn, també, els pobles de Sant Martí Sescorts, Cantonigròs (centre d’estiueig) i Sant Julià de Cabrera, el santuari marià de Cabrera i l’antic lloc de Sant Vicenç Sarriera.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Santa Maria de Besora (Osona)

11 Respostes

Municipi d’Osona (Catalunya): 24,73 km2, 866 m alt, 147 hab (2017)

0osonaSituat al sector septentrional de la comarca, en un terreny muntanyós, accidentat pels darrers contraforts occidentals de la serra de Santa Magdalena, al nord de la serra de Bellmunt, al límit amb el Ripollès. Gran part del terme municipal és ocupat per boscos de pins, roures i faigs.

Agricultura de secà: cereals i farratges. Bestiar boví, oví i porcí; aviram. Petita indústria. Formà part de l’àrea comercial de Vic.

Al poble destaquen les restes del castell de Besora (conegut des del 875) i l’església parroquial de Santa Maria (originàriament romànica i desmantellada el 1838 pels reialistes i reconstruïda posteriorment).

Al terme s’hi troben el poble del Pla de Teià (cap del municipi), els veïnats dels Bevís i del Mir i notables masies, com el mas i l’església pre-romànica de Sant Moi o Sant Mus.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Escola

Santa Margarida i els Monjos (Alt Penedès)

15 Respostes

Municipi de l’Alt Penedès (Catalunya): 17,16 km2, 161 m alt, 7.480 hab (2017)

0alt_penedesSituat a la vall del Foix, al sud de la comarca, al límit amb el Garraf i el Baix Penedès.

L’agricultura és bàsicament de secà (cereals, vinya i oliveres); el regadiu, que aprofita aigua de pous, és molt localitzat i produeix hortalisses. Avicultura i cria de porcs. Indústria paperera, de materials per a la construcció i metal·lúrgica. Àrea comercial de Vilafranca del Penedès. Població en ascens.

El cap municipal és el poble dels Monjos. Casal medieval fortificat de Penyafort, amb església barroca.

El municipi comprèn, a més, els barris del Pla de l’Estació, Santa Margarida del Penedès, la Ràpita i la Bleda, els veïnats de Cal Rubió, Cal Salines, Cerdanyola, Mosqueroles, l’antic poble d’Espitlles, la caseria de la Sanabra, l’antic castell i monestir de Penyafort i el santuari de Penafel.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques – Biblioteca – Fira RemeiArt

Santa Margarida de Montbui (Anoia)

10 Respostes

Municipi d’Anoia (Catalunya): 27,59 km2, 316 m alt, 9.748 hab (2017)

0anoiaSituat a la conca d’Òdena, en un terreny accidentat per petits turons modelats en els margues, a la riba dreta del riu Anoia, al sud-est d’Igualada. Des del 1981 el cap municipal és Sant Maure.

La principal activitat econòmica era l’agricultura, totalment de secà, però la proximitat de la ciutat d’Igualada ha afavorit el teixit industrial; els principals conreus són els de cereals, vinya, olivera i ametllers. Ramaderia porcina i avicultura. Indústria tèxtil i metal·lúrgica. Àrea comercial d’Igualada.

Notable ascens demogràfic a partir del 1950, any en que començà a integrar-se a l’aglomeració d’Igualada; els decennis posteriors el creixement fou espectacular.

El poble és troba al sector oriental del terme; l’església de Santa Margarida fou bastida el 1614.

El municipi comprèn, a més, l’antiga quadra i poble del Saió, els veïnats del Colldelguix, can Vila-seca i can Vidal i el santuari marià (segle X) de Santa Maria de la Tossa, el millor exemplar preromànic de tres naus que resta a Catalunya.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Santa Llogaia d’Àlguema (Alt Empordà)

3 Respostes

Municipi de l’Alt Empordà (Catalunya): 1,94 km2, 42 m alt, 353 hab (2017)

0alt_empordaSituat al centre de la depressió empordanesa, a la dreta del riu Manol (en part límit septentrional del terme) i del seu afluent, la riera d’Àlguema, al sud de Figueres.

El territori és pla i l’agricultura ocupa pràcticament tot el petit terme, els conreus són fonamentalment de secà: s’hi conreen cereals (blat, moresc, civada i ordi) i vinya. El regadiu aprofita aigües derivades de l’Àlguema i produeix hortalisses. La cria de bestiar boví i porcí i l’avicultura complementen l’economia. Indústria de materials de la construcció. Àrea comercial de Figueres.

El poble és a l’esquerra de la riera d’Àlguema; destaca l’església parroquial de Santa Llogaia, que fou possessió del monestir de Ripoll.

Comprèn el veïnat del Pont del Príncep.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Santa Fe del Penedès (Alt Penedès)

5 Respostes

Municipi de l’Alt Penedès (Catalunya): 3,40 km2, 240 m alt, 380 hab (2017)

0alt_penedesSituat en un terreny pla, al nord de Vilafranca del Penedès, a la dreta de la riera de Lavernó. El terme, de petita extensió, formà en la pràctica una unitat administrativa amb el terme de la Granada.

Agricultura de secà; els conreus més estesos són els de cereals (blat, principalment), arbres fruiters, lleguminoses, patates i vinya. Avicultura. Hi ha un cooperativa agrícola i un escorxador avícola. Àrea comercial de Vilafranca del Penedès. La població s’ha mantingut estacionària gràcies a la immigració.

El poble és al nord del nucli de la Granada. El lloc consta com un alou de la catedral de Barcelona el 1142. Al segle XIV el castell de Santa Fe, amb l’església de Santa Maria, era de la mitra de Tarragona. L’estació del ferrocarril de Barcelona a Tarragona es troba a la Granada.

Enllaços web:  Ajuntament – Estadístiques

Santa Fe de Montseny

5 Respostes

(Fogars de Montclús, Vallès Oriental)

Santuari i veïnat (1.200 m), a la vall de Santa Fe del massís del Montseny, entre els massissos de les Agudes i el turó de l’Home i les serralades que van del turó de Maçaners al de Morou.

La vall té més de 3 km de llargada, i la formen diferents plans, com el pla de Santa Fe, el dels Ginebrons i el pla de l’Espinol, i és travessada longitudinalment per la riera de Santa Fe, dita més avall de Gualba, i per la carretera que sortint de Sant Celoni acaba a Sant Marçal de Montseny.

Sota la capella hi ha dues preses o embassaments artificials per a producció elèctrica, i alguns masos dispersos i restaurants moderns formen el petit veïnat.

La capella existia el 1201, i el 1270, segons tradició, hi residia a prop un grup d’eremites que es deien orde d’ermitans de Santa Fe. Del segle XIV en endavant estigué a cura d’un ermità, dependent del rector de Fogars. La capella d’origen fou engrandida el 1577 i renovada al segle XVIII. Es troba adossada al modern hotel de Santa Fe.

Santa Eulàlia de Vilapicina

4 Respostes

(Barcelona, Barcelonès)

Antic poble rural del terme de Sant Andreu de Palomar (agregat a Barcelona el 1897), situat al peu del turó de la Peira, al límit amb el d’Horta.

El lloc de Vilapicina és esmentat ja en nombrosos documents dels segles X i XI, en un indret on existien diversos forns de pega. La capella romànica dedicada a santa Eulàlia és esmentada ja el 1031, i fou sufragània de la de Sant Andreu, fins que el 1866 fou erigida en parròquia; centrà un petit nucli d’habitatges fins que, a la segona meitat del segle XIX, s’inicià la moderna urbanització d’aquest sector.

El 1929 s’hi inaugurà el grup de cases barates Ramon Albó. L’ocupació sistemàtica del seu territori s’esdevingué a partir del 1945; les antigues cases de planta i pis i les masies foren substituïdes per edificis de pisos i sorgiren els nuclis de la Torre Llobeta (1944), del turó de la Peira i de Can Porta.

Es conserven algunes antigues masies, com ca n’Artés, can Ballester, can Nadal o can Sitjar (que fou convertida al segle XVIII en residència senyorial d’estiueig). Després del 1939 s’edificà una nova església parroquial al passeig de Fabra i Puig.