Arxiu d'etiquetes: Oriola (bio)

Rossell i Rocamora, Jaume Josep de

1 Resposta

(Oriola, Baix Segura, segle XVII – 1727)

Noble. Marquès consort de Rafal. En iniciar-se la guerra de Successió era governador d’Oriola. De primer es mostrà partidari de Felip V de Borbó, però aviat es passà al bàndol del rei arxiduc Carles III i lluità contra l’exèrcit borbònic al País Valencià.

Posteriorment fou gentilhome de cambra del rei arxiduc que li concedí el marquesat de Rossell (1707), i fou lloctinent seu a Mallorca (1709-13). El 1713 acompanyà l’emperadriu Elisabet Cristina de Brunsvic a Viena des de Barcelona, i hi restà fins que, per la pau de Viena (1725), li foren retornats els béns confiscats per Felip V.

El 1726 tornà a Oriola.

Rogel i Rech, Rafael

Deixa un comentari

(Oriola, Baix Segura, 1883 – Alacant, 1927)

Escriptor. És autor de la novel·la d’humor titulada El castillo de los congrios. Col·laborà amb Just Garcia i Soriano a l’estudi Orihuela durante la guerra de la Independencia. (1908).

Mancebon, Joan

Deixa un comentari

(Oriola, Baix Segura, segle XVI – Jumilla, Múrcia, segle XVII)

Frare franciscà. Professà a València el 1606. Tingué el càrrec de definidor, entre d’altres.

És autor de molts escrits de caràcter religiós, formats en bona part per comentaris a la Bíblia, redactats en llatí i en castellà.

Mancebon, Gaspar

Deixa un comentari

(Oriola, Baix Segura, segle XVI – Palma de Mallorca, 1625)

Frare agustí. Professà a València el 1585. Fou definidor de la província d’Aragó i prior dels convents de València i Mallorca.

És autor de biografies de figures del seu orde.

Lizon i Gadea, Adolf

Deixa un comentari

(Oriola, Baix Segura, 4 juliol 1919 – Madrid, 18 març 2011)

Escriptor. Doctor en filosofia i lletres. De molt jove publicà Ensayo sobre G.A. Bécquer (1936), Brigadas Internacionales en España (1940) i el recull poètic Diapasón de la muerte (1941).

Poc després estudià la figura de Gabriel Miró i Ferrer als treballs Léxico y estilo de Gabriel Miró (1942) i Gabriel Miró y los de su tiempo (1944). Tingué bon èxit amb el volum Cuentos de la mala uva (1944), sàtira de la vida literària, i la novel·la Saulo, el leproso (1947).

Posteriorment va publicar Historia de una sonrisa (1950), Isla da Madeira, orquídea del Atlántico (Lisboa, 1958) i Disco rojo (1960, poesies).

Ishaq -varis bio-

1 Resposta

Ishaq ben Mosé Elí ha-Sefardí  (Oriola, Baix Segura, segle XV – Constantinoble, Turquia, segle XVI)  Autor jueu. D’ell es conserven, en hebreu, escrits després de l’expulsió de l’any 1492, dos llibres de matemàtiques elementals.

Ishaq ben Mosé ha-Leví  *  Nom en hebreu de l’escriptor jueu Profiat Duran.

Ishaq ben Natan  (Xàtiva, Costera, segle XIV – Illes Balears ?, segle XIV)  Jueu que residia a Mallorca cap al 1347. Traduí de l’àrab a l’hebreu dos tractats filosòfics de Maimònides, un d’al-Gazzälï i altres obres de filosofia.

Ishaq ben Yehudà Gerundí  (Girona, segle XIII)  Poeta hebreu, pertanyent al cercle cabalístic de Girona, del qual es conserven unes vint poesies religioses.

Ishaq Cabrit  (Perpinyà, segle XIV – segle XV)  Metge jueu. Documentat a Perpinyà el 1409 i el 1413. El 1403 traduí del llatí a l’hebreu una obra de medicina de Joan de Sant Amand.

Ishaq ha-Leví Gerundí  (Girona, segle XIII)  Poeta hebreu. Únicament conegut per la signatura en acròstic de les seves poesies religioses. Per l’estil sembla no ésser el mateix Ishaq ben Zerahya ha-Leví, sinó, probablement, un nét seu.

Ishaq ibn Sabarra  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Poeta jueu. En són conegudes tres poesies religioses, amb el seu nom en acròstic.

Ishaq Selomó Meir  (Catalunya, segle XIV)  Poeta hebreu de circumstàncies que apareix adreçant, entre d’altres, una poesia encomiàstica a Mosé Natan, de Tàrrega.

Ibn -varis bio-

2 Respostes

Ibn ad-Dabag  (Onda, Plana Baixa, 1088 – 1151)  Historiador àrab.

Ibn Affiun al-Gafiqï  (Xàtiva, Costera, 1124 – 1188)  Escriptor andalusí. És autor d’un repertori biogràfic dels ascetes andalusins. Es destacà a la literatura pel fet d’haver recopilat i conservat el dïwän d’Ibn Gubair.

Ibn al-Labbana  (Dénia, Marina Alta, segle XI)  Historiador àrab.

Ibn ‘Alqama  (València, 1036 – 1115)  Historiador. És autor d’una història de València a l’època del Cid, avui perduda, però utilitzada per les fonts àrabs posteriors (especialment per Bayän al-mugrib d’ibn ‘Idärï). La Primera crónica general i la Crónica de veinte reyes n’inclogueren traduccions parcials.

Ibn al-Zaqqäq  (Alzira, Ribera Alta, 1096 ? – 1135)  Poeta andalusí. Fou deixeble d’Ibn al-Sïd al-Batalyawsï i del seu oncle Ibn Hafäga. És considerat un dels més insignes representants del gènere floral (poesia dedicada al paisatge) a la literatura àrab.

Ibn ‘Amira  (Alzira, Ribera Alta, 1186 – 1251)  Historiador àrab.

Ibn ‘Ayyad  (Llíria, Camp de Túria, 1149 – 1206)  Historiador àrab.

Ibn Fathun  (Oriola, Baix Segura, segle XI – 1125)  Historiador àrab.

Ibn Waqqäs Al-lamtï, ‘Abd Alläh  (Illes Balears, segle XII – 1185)  Jurista andalusí. Imam i hätïb de Palma de Mallorca, on també dirigí una escola de jurisprudència. Sembla que morí màrtir a l’alcàsser durant l’aixecament dels presoners cristians contra Ishäq ibn Muhammad ibn Gäniya.

Ibn al-Sayrafí, Abü Bakr Vahyà ibn Muhammad

Deixa un comentari

(Granada, Andalusia, 1074 – Oriola, Baix Segura, vers 1162)

Poeta i historiador andalusí. Cadí de València.

Ultra la seva abundant obra poètica, és notable per la seva història de la dinastia almoràvit, Ta’rïh al-dawla al·lamtüniyya, avui perduda, però conservada fragmentàriament al Bayän al-mugrib d’Ibn ‘Idärï.

Huerta y Caturla, Trinidad

Deixa un comentari

(Oriola, Baix Segura, 8 juny 1804 – París, França, 1875)

Guitarrista i tenor. Actuà de primer com a cantant i després com a guitarrista a Amèrica del Nord i a Europa.

S’establí a París, on es dedicà a l’ensenyament.

Hernández i Gilabert, Miquel

3 Respostes

(Oriola, Baix Segura, 30 octubre 1910 – Alacant, 28 març 1942)

“Miguel Hernández”  Poeta en castellà. Fill de pastors i de formació autodidacta, va col·laborar inicialment a la revista d’Oriola “El Gallo Crisis”, que dirigía Ramon Sijé, a qui va dedicar a la seva mort una sentida Elegía. Poc després va aparèixer el seu primer llibre, d’influència gongorina, Perito de lunes (1933).

Establert a Madrid (1934), es va relacionar amb Jorge Guillén, Pablo Neruda, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Maria de Cossío. Va col·laborar a la revista de Neruda “Caballo verde para la poesía” i a l’obra de Cossío Los toros.

El 1935 va viatjar a la Unió Soviètica amb una missió cultural. El rayo que no cesa (1936) deixa entreveure la influència de Garcilaso.

Després de la victòria del Front Popular va participar en les Missions Pedagògiques de la República. En esclatar la guerra civil es va allistar al 5è regiment de sapadors. L’experiència de la guerra infondrà tradició popular a la seva poesia: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (1939).

Detingut el 1939, va passar per diverses presons fins a morir d’una pleuresia al penitenciari d’Alacant. A la presó va escriure Cancionero y romancero de ausencias (1938-42). Va ésser també autor de nombroses peces teatrals: Los hijos de la piedra (1935), Teatro en la guerra (1937) i El labrador de más aire (1939).