(Barcelona, 11 juny 1876 – 1889)
Organisme proteccionista. Constituït per Bosch i Labrús, que s’havia separat del Foment de la Producció Nacional. En fou el primer president el doctor Letamendi.
L’objectiu bàsic era estendre la producció catalana a la resta d’Espanya. Organitzà les conferències sobre arts i oficis (1880-81) i la manifestació proteccionista del 1881.
El 1889 es fusionà amb l’Institut de Foment del Treball Nacional i formà el Foment del Treball Nacional (1889).
(Catalunya, 1919 – 1923)
Organització sindical patronal. Creada per tal de contrarestar la influència ascendent de la CNT.
Presidida per Fèlix Graupera, pertanyé a la Confederació Patronal Espanyola i aglutinà els sectors de la burgesia industrial catalana més conservadors.
Participà en la Comissió Mixta de Treballadors, l’octubre de 1919, i al cap d’un mes decretà un locaut que afectà més de 200.000 treballadors.
Inspirà els Sindicats Lliures i el pistolerisme contra la CNT i es mostrà partidària d’una política repressiva contra el sindicalisme obrer.
Col·laborà amb el governador Martínez Anido (1920-21) i afavorí l’ascens de la dictadura militar de Primo de Rivera, el 1923.
(Barcelona, maig 1936 – setembre 1936)
(FOUS) Central sindical, creada pels sindicats influïts pel POUM.
Intentà de promoure una lluita reivindicativa basada en la formació de fronts únics sindicals, coordinant l’acció, al Principat, de totes les organitzacions sindicals d’una determinada indústria. Defensà també la unió entre la UGT i la CNT.
Amb especial força a Lleida, Balaguer, Tàrrega i Tarragona, afirmà tenir uns 60.000 afiliats. El seu secretari general fou Andreu Nin.
El 1936 es dissolgué i entrà a la UGT catalana.
(Catalunya, inici 1936 – juliol 1936)
(FOSIG) Organització que reuní la majoria de cambrers i cuiners del Principat, especialment de Barcelona (on tingué uns 4.000 afiliats).
Fou la principal base sindical del Partit Comunista de Catalunya, i aconseguí de dirigir una vaga general del ram, pel maig del 1936.
Ingressà a la UGT de Catalunya a la darreria del juliol de 1936.
(Catalunya, 1932 – 1939)
(FOC) Central sindical d’àmbit català. Intentà reorganitzar la Unió de Sindicats Lliures.
Afirmà voler un sindicalisme professionalista, aconfessional i apolític; el 1935 ingressà en la Confederació Nacional de Sindicats Lliures d’Espanya, presidida per Ramon Sales.
El seu òrgan de premsa fou “FOC” (1932-33), dirigit per Llàtzer Casanovas.
(Sabadell, Vallès Occidental, 1910 – 1936)
Organització. Reuní la majoria dels sindicats obrers de Sabadell. Pel març de 1933 tenia 14.012 afiliats.
Havia pertangut a la CNT des de 1910-11, i fou la principal federació local que s’oposà, en 1931-33, a la direcció (en fou expulsada pel setembre de 1932), i posteriorment fou la més forta dels Sindicats d’Oposició a Catalunya.
Poc després d’esclatar la guerra civil s’integrà a la UGT.
Edità “Vertical” (1932-34 i 1937).
(Barcelona, setembre 1881 – Catalunya, maig 1888)
(FTRE) Organització sindical. Substituí la Federació Regional Espanyola de l’AIT.
Creada al voltant del grup anarcosindicalista català, tingué per objectiu sortir de la il·legalitat, malgrat que alguns dirigents fossin partidaris de mantenir la lluita clandestina.
El primer congrés es reuní a Barcelona pel setembre de 1881, i aviat assolí un ràpid creixement. De tota manera, la seva actuació restà esterilitzada per la lluita interna provocada per l’oposició d’alguns grups nihilistes (desheredados) i anarcocomunistes, i en especial la forta repressió governamental de 1883-84 del grup La Mano Negra (que la mateixa FTRE havia condemnat al congrés de València per l’octubre de 1883), feren que deixés d’existir com a central sindical.
Tanmateix, actuaren diferents comissions federals abans de decidir la seva conversió en una Organització Anarquista de la Regió Espanyola (a València, pel setembre de 1888).
(Catalunya, agost 1936 – 1939)
(FESAC) Organisme constituït d’acord amb el decret de Sindicació Obligatòria, de la Generalitat de Catalunya, per la fusió de la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya i Unió de Sindicats i Pagesos de Catalunya.
(Catalunya, 1908 – 1936)
(FMNC) Associació professional. Sorgí arran de les converses pedagògiques (1901-08) celebrades per tot Catalunya, i el seu objectiu principal fou de tractar els problemes professionals de l’ensenyament públic primari. El seu estatut legal fou sempre molt irregular, fins a ésser suspès en 1923-31.
Participà activament en les escoles d’estiu i celebrà assemblees generals. Publicà un butlletí des del 1921 i “El Magisteri Català” (1932-38).
A partir de l’agost de 1936 s’adherí a la Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyament.
(Catalunya, 1931 – 1939)
(FEJOC) Moviment juvenil catòlic i catalanista. Intentava de formar els joves en l’ideal evangèlic de la santedat i l’apostolat.
El bisbe de Barcelona, Manuel Irurita, creà (22 abril 1931) el Secretariat de Joventut i el confià a Albert Bonet i Marrugat, el qual promogué el moviment.
En incorporar (1934) les cinc sots-federacions -agrícola, escola, de dependents, obrera i universitària-, es pretenia de convertir-la en l’organització oficial de la joventut d’Acció Catòlica, que s’estava reestructurant a causa de les noves normes dictades pel papa Pius XI; però, malgrat la confiança que la Federació tenia del metropolità de Tarragona, no ho aconseguí, i únicament fou reconeguda com a tal a Girona (1934).
Les unitats locals, constituïdes pels grups d’una mateixa població, s’agrupaven en les unions diocesanes, que eren presidides pels consells diocesans, el conjunt dels quals formaven el Consell Federal de Barcelona, que fou presidit, des del 1932, per Fèlix Millet i Maristany i n’era consiliari Albert Bonet.
Es crearen agrupacions esportives, culturals i recreatives, que oferien oportunitats de captació.
La Federació no fou restablerta en acabar-se la guerra civil.
Dades dels Països Catalans 