Antoni Ferrer (València, segle XVII – Sant Joan de la Ribera, València, 1644) Frare franciscà. Gaudí de gran fama per les seves virtuts. És autor d’escrits religiosos.
Antoni Ferrer (Olot, Garrotxa, 1728 – 1823) Religiós. És autor d’algunes obres piadoses. Ensenyà filosofia i teologia a Tortosa.
Antoni Ferrer (Palma de Mallorca, segle XVIII) Jurisconsult. Escriví diversos treballs de caràcter jurídic.
(Olot, Garrotxa, 1918 – 1993)
Pintor. Ha obtingut diversos premis. Destacà com a paisatgista i com a autor de retrats de personatges del teatre, del ballet i del circ.
(Olot, Garrotxa, segle XVIII – 1772)
Farmacèutic. Fou apotecari de cambra del rei Ferran IV de Nàpols.
(Olot, Garrotxa, 5 desembre 1893 – 10 setembre 1961)
Escriptora. És autora dels reculls poètics Elvira (1950), Tribut al paisatge, Fonts d’Olot (1953), i De l’amor i de la desamor (1954).
(Olot, Garrotxa, 1783 – 1855)
Poeta en castellà. Conreà la poesia religiosa: Corona de veinticinco actos de amor a Dios (1885, pòstumament), i deixà inèdit un Diario espiritual.
(Olot, Garrotxa, 1621 – 1691)
Escriptor. Carmelità descalç a Olot (1636), ocupà diversos càrrecs dins l’orde.
Publicà, entre d’altres obres, Jardín del Carmelo (1660) i Elegàncies de Paulo Manucio (1679), traducció catalana de la versió castellana de Llorenç Palmireno.
(Ripoll, Ripollès, segle XIII – Olot ?, Garrotxa, segle XIII)
Noble. Vivia a Olot el 1293. Es el cap conegut del llinatge del mateix nom residenciat a la capital de la Garrotxa, del qual han sortit en temps moderns eminents naturalistes.
Fins a mitjan segle XIX els membres d’aquesta família visqueren a la mateixa casa.
(Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1878 – Olot, Garrotxa, 1 maig 1928)
Escriptor. Fruit d’una vasta formació cultural són les seves edicions privades Arquimesa (1910), Evocacions (1912) i Hores de col·legi (1920), amb poemes d’influència romàntica i parnassiana.
Traduí poemes de Leopardi, Joachim de Bel·lay, Francis Jammes, etc, i publicà (1923) una versió incompleta d’Evangelina, de Longfellow.
Fou el pare de Joan, Josep Maria i Miquel de Garganta i Fàbrega.
(Olot, Garrotxa, 23 desembre 1903 – 12 setembre 1988)
Farmacèutic i botànic. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Josep Maria. Llicenciat en farmàcia a Barcelona, se’n doctorà a Madrid (1934), amb la tesi Francisco Bolós y la cultura de su tiempo (1936). Ajudà Pompeu Fabra en el lèxic de botànica del Diccionari general de la llengua catalana.
Acabada la guerra civil, marxà exiliat a Colòmbia on va dedicar-se a l’ensenyament i a la investigació (descobrí algunes espècies botàniques que duen el seu nom: Culcitium gargantanum, Oreopanax gargantae i Puya gargantae). Retornà a Olot el 1967, on continuà fent aportacions a la història de la botànica i de les ciències naturals.
Entre les seves publicacions destaquen La coca en el occidente colombiano (1942), Noticia etnobotánica acerca del ulluco en Colombia (1967), L’antic jardí botànic de Barcelona… (1949) i Les plantes en “L’Atlàntida” de Verdaguer (1970).
El 1984 publicà Pàgines olotines i notícies de naturalistes catalans, que recull una part significativa de la seva obra dispersa apareguda en diferents publicacions entre el 1928 i el 1983.
El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Olot, Garrotxa, 24 setembre 1866 – 27 setembre 1930)
Religiós escolapi, orador i dramaturg.
Escriví en castellà nombroses obres per a infants, algunes de les quals foren musicades.
Col·laborà a la premsa castellana de Barcelona, on passà a residir.
Dades dels Països Catalans 