(Illes Balears, segle XV – segle XVIII)
Família aristocràtica. Famosa per la seva rivalitat amb la família Espanyol, que originà cruentes lluites fins al segle XVIII, amb el nom de canamunts i canavalls.
Els dos cognoms han perdurat en dos topònims del raval de Palma de Mallorca i el tema fou recollit per escriptors romàntics i de la Renaixença.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1380, en unió de Roger de Montcada, anà a Sicília per a defensar-hi la jove reina Maria I de Sicília dels seus nombrosos enemics i per cooperar a la seva custòdia, que resultà ben difícil.
A la fi, i gràcies a un cop d’audàcia del vescomte Felip Dalmau I de Rocabertí, la reina i els seus valedors foren salvats del castell d’Agosta, on es trobaven assetjats i en perill extrem. La maniobra havia de ser transcendental per a la futura reincorporació del reialme de Sicília.
(País Valencià, segle XIV – Bétera, Camp de Túria, 1347)
Senyor d’Arenós. Lluità en la campanya contra Jaume III de Mallorca al servei de Pere III de Catalunya, el qual, en recompensa, l’armà cavaller.
El mateix any, prengué part en la campanya del Rosselló com a membre del consell reial i lluità després per a impedir la formació de la Unió al País Valencià. Morí lluitant contra els unionistes a la batalla de Bétera.
Fou el pare de Violant d’Arenós i Cornell (País Valencià, segle XIV) Muller d’Alfons d’Aragó, duc de Gandia. Aportà la baronia d’Arenós al seu marit.
(País Valencià, segle XIV)
Noble. El 1375 fou un dels juradors de la pau d’Almazan. El 1383 assistí a les Corts generals de Montsó. Fou de la ponència elegida per determinar qui eren els prohoms reials que havien de ser expulsats en aquella ocasió.
El 1387 substituí Bernat III Senesterra com a governador de Sardenya. En 1388 tornà a Catalunya per concloure una pau amb els rebels sards.
Fou servidor del rei Joan I el Caçador, on figurà a vegades al seguici i consell del monarca.
Nom que prengué en esdevenir duc de Vilafermosa el lloctinent de Catalunya, Carles de Borja i d’Aragó-Gurrea.
(Rosselló, segle XII)
Senyor del castell de Salses, als límits septentrional del Rosselló.
Mort el comte Girard II de Rosselló sense successió, pel juliol de 1172, el comtat passà a la jurisdicció directa del rei Alfons I el Cast. El 25 del mateix mes, Guillem d’Apià retia vassallatge al monarca per la seva fortalesa de Salses.
(l’Alguer, Sardenya, segle XV – 1524)
Lloctinent general interí de Sardenya. Fou marquès de Villarios i comte de Bornova.
Exercí els càrrecs de veguer de l’Alguer (1502-03), de receptor general de les rendes del marquesat d’Oristany i del comtat de Goceà (1506), de governador de Logudor per absència del titular i de primer cònsol de l’Alguer (1509).
(Palma de Mallorca, 2 novembre 1765 – Madrid, 17 juny 1844)
Militar, polític i marquès d’Alòs. Ministre de Guerra i de Marina (1819-20), el 1825 fou nomenat capità general de les Balears, càrrec del qual fou destituït el 1828 per les denúncies a Ferran VII de Borbó per part d’elements de la noblesa i d’alguns eclesiàstics locals.
Fou nomenat posteriorment conseller de guerra.
(Catalunya Nord, segle XIII – Perpinyà, 1258)
Senyor feudal del Donasà i del Capcir. Casat amb Esclaramonda, germana del comte de Foix.
S’adherí al catarisme i, denunciat per Hug de Fenollet, fou cremat viu.
(Illes Balears, segle XII)
Fill del valí almoràvit Ishäq ibn Gäniya. Decidit enemic dels almohades, deposà el seu germà Muhammad ibn Ishäq ibn Gäniya quan aquest s’inclinava a acceptar la proposta de vassallatge enviada pel soldà almohade Abü Ya’qüb al-Mansür.
Amb l’esquadra capturada a Ibn Ruburtayr, substituïda la seva tripulació per mallorquins addictes a la seva causa, es dirigí a Ifrïqiyya i entrà a Bugia (1184), després de nomenar regent de les illes el seu germà Talha.
Mentrestant, Ibn Ruburtayr es revoltà i, amb la seva ajuda, Muhammad recuperà el govern i reconegué l’almohade al-Mansür.
