Bernat de Bell-lloc (Catalunya, segle XIII) Noble. Participà a la conquesta de València (1238). Hi rebé cases per donació reial.
Bertran de Bell-lloc (Catalunya, segle XII – segle XIII) Noble. Fou majordom del rei Pere I el Catòlic.
Pere de Bell-lloc (Catalunya, segle XIII) Noble. Com altres de la seva família serví Jaume I el Conqueridor a les campanyes valencianes. En recompensa als seus esforços li fou concedida la propietat d’un forn a la ciutat de Xàtiva (1249).
(País Valencià, segle XIV – Cocentaina, Comtat, 1348)
Noble. Fou un dels caps del moviment de la Unió amb què hagué d’enfrontar-se Pere III el Cerimoniós. Era governador de la plaça de Cocentaina quan aquesta fou ocupada per les forces reials.
Hi caigué presoner i fou condemnat a mort. Escapçat, la seva pell fou penjada, com a terrible exemple, en un dels portals de l’esmentada ciutat.
Els quatre germans eren fills del jurista Berenguer de Bardaixí.
Berenguer de Bardaixí i Ram (Ribagorça, segle XIV – segle XV) Fou l’iniciador de la línia dels senyors d’Oliete, Alcaine i Moneva (Aragó). El 1441 assistí a les Corts aragoneses començades a Alcanyis i continuades a Saragossa. En 1452 fou membre de la comissió executiva de les noves Corts d’Aragó. Actuà encara com a apoderat, en 1460, de les celebrades a Fraga.
Joan de Bardaixí i Ram (Ribagorça, segle XIV – després 1451) Militar. Senyor d’El Grado, Saidí, Osso, Pertusa, Antillón, Bespén, Castellflorit, La Almolda i Letux. Fou camarlenc dels reis Martí I l’Humà, Ferran I d’Antequera i Alfons IV el Magnànim. El 1409 participà en l’expedició a Sardenya amb les tropes de Benet XIII. Durant l’interregne lluità contra el bàndol urgellista aragonès. Es distingí (1413) en la campanya contra el comte Jaume II d’Urgell i rebé, com a recompensa, el lloc d’El Grado. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de La Almolda, Pertusa i Antillón (Aragó), la qual s’extingí aviat. Era el pare de Berenguer de Bardaixí i de Pinós (Ribagorça, segle XV – País Valencià, segle XV) Iniciador de la línia dels marquesos de Navarrés (País Valencià).
Jordi de Bardaixí i Ram (Ribagorça, segle XV) Prelat. Fou bisbe de Tarassona. El 1450 figurava també amb el càrrec de canceller d’Alfons IV el Magnànim en terres aragoneses i president del Consell d’Aragó. Fou un dels tractadors de les Corts aragoneses de 1452. Tres anys més tard actuà d’ambaixador prop del nou papa Calixt III. La seva activitat política resultà notable. Figurava també entre els apoderats de les corts de Fraga de 1460.
Maria de Bardaixí i Ram (Ribagorça, segle XV) Dama. Es casà amb el noble aragonès Pere Ximénez d’Urrea.
Arnau de Bardaixí (Aragó, segle XIV) Comanador de l’orde de l’Hospital a Saragossa (1364). Defensà la frontera de Morella durant la guerra amb Castella.
Arnau de Bardaixí (Aragó, ?, segle XIV – segle XV) Noble. Participà al Parlament aragonès d’Alcanyís, durant l’interregne. Pel febrer de 1412, era un dels representants que, reunits amb els de Catalunya, fixaren les condicions d’elecció del nou monarca que calia designar.
Balasc de Bardaixí (Ribagorça, segle XIV) Segurament oncle de Berenguer, el jurista. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Ramastué, Benavent i Calladrons.
Bernat de Bardaixí (Ribagorça, segle XIV) Oncle probablement de Berenguer, el jurista. Fou l’iniciador de la línia dels senyors de Bellestar. Descendent seu fou el jurista Joan de Bardaixí i Almenara.
Francesc Joan Bardaixí (València, segle XVI) Catedràtic de gramàtica a la universitat de València. Autor de De conscribendis epistolis (1564) i de Syntaxis latina (1566).
Joan de Bardaixí (Ribagorça, segle XVI – vers 1588) Descendent de Balasc de Bardaixí. Fou un dels capitosts del partit del comtes de Ribagorça en la revolta del comtat des del 1580.
Pere de Bardaixí (Aragó, segle XV) Noble. Fou un dels tractadors o apoderats de les Corts de Fraga de 1460.
(Ribagorça, segle XV – Nàpols ?, Itàlia, segle XV)
Noble. Cavaller errant en la seva joventut, participà en nombrosos torneigs i fets d’armes. Serví Alfons el Magnànim a Itàlia. S’establí a Nàpols, on poseí la baronia de Groterna.
El 1462 prengué partit pels angevins i lluità contra el rei Ferran I de Nàpols. El 1466 passà al servei de Joan II el Sense Fe.
Dalmau de Barberà (Aragó ?, segle XIII – Illes Balears ?, segle XIII) Noble. Del seguici del comte Nunyó Sanç. L’acompanyà a la conquesta de Mallorca (1229). La Crònica de Jaume I el cita combatent a la batalla de Portopí.
Evarist Barberà (València ?, segle XVII) Ciutadà honrat i jurat de València el 1676. És autor d’un opuscle, Razones evidentes y claras que se proponen a los hijos de nuestra ciudad de Valencia para animarlos a que emprendan la fábrica de un muelle en la playa del Grao (1676), que responia a la necessitat de substituir l’antic moll de fusta per un altre de pedra. Fou un dels deu comissaris elegits pel consell general per a dur a terme l’empresa, iniciada el 1686.
Mateu Barberà (Catalunya, segle XVI – Sant Feliu de Guíxols ?, Baix Empordà, 1566) Religiós i músic. Fou abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
Pere Arnau de Barberà (Rosselló, segle XIII) Noble. Era del seguici del comte Nunyó Sanç I del Rosselló. L’acompanyà, el 1229, a l’expedició per conquerir Mallorca.
(les Corberes, Rosselló, segle XIII – França ?, segle XIII)
Militar i noble. Col·laborador de Nunyó Sanç, comte del Rosselló, l’ajudà en la defensa de Perpinyà contra els Montcada (1223), i l’acompanyà en l’expedició a Mallorca (1229). Professà el catarisme i fou condemnat per la Inquisició.
Lloctinent del vescomte Pere de Fenollet, en morir aquest (1243), exercí la sobirania de fet en el vescomtat. Mantingué l’últim reducte càtar contra l’ofensiva francesa, el castell de Querbús, fins que fou empresonat (1255); per tal de recuperar la llibertat, cedí la plaça als francesos.
(Perpinyà, Rosselló, 1735 – 1820)
Noble i militar (dit el Cavaller de Montferrer). Fou delegat per la noblesa del Rosselló com a diputat als Estats Generals francesos el 1789; formà part de l’ala contrarevolucionària de l’Assemblea Constituent. Durant la Legislativa i la Convenció abandonà la vida política i es retirà a la Roca d’Albera.
Pel maig de 1793 fou empresonat a la ciutadella de Montpeller, acusat de conspirar contra el règim i d’entendre’s amb les autoritats espanyoles per posar el Rosselló sota llur sobirania. Posat en llibertat després del 9 Termidor, tornà al Rosselló.
(País Valencià, segle VIII – 779 ?)
Noble visigot. A la mort (743) del famós duc Teodomir, la població autòctona elegí aleshores Atanagild com a nou senyor de l’estat de Tudmir, que tenia per capital Oriola i s’estenia de més enllà de Llorca (Múrcia) fins una mica al nord d’Alacant i Villena.
Als començos de la seva governació, el califa Hixam ratificà el caràcter autonòmic del petit estat cristià. Aquest patí aviat les vicissituds de la lluita entre berebers i sirians. Molts dels darrers s’instal·laren al territori i en prepararen la islamització. Atanagild prengué partit pels abbassides contra els omeies (777).
Aquests darrers envaïren l’estat en 779 i venceren totalment Atanagild, del qual manquen notícies des d’aquesta data. La seva desfeta marcà el final de l’existència autonòmica del Tudmir, que pocs anys després apareixia totalment incorporat a l’administració sarraïna.
(França, segle XIV)
Nebot de Mata d’Armanyac. Féu algunes campanyes infructuoses per apoderar-se del Rosselló (1389).
Al·legà uns drets sobre el regne de Mallorca, que li havien estat tramesos des de Jaume IV de Mallorca a través dels Anjou i de Joana I de Nàpols.
