Arxiu d'etiquetes: nobles

Calders i de Ferran, Ramon de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – segle XVII)

Senyor de les baronies de Segur i de Pierola.

Elegit oïdor militar de la generalitat, provocà un conflicte entre els diputats en intentar d’introduir un nombre elevat de parents a la bosses d’insaculació (1622). Fou regent de la tresoreria de l’administració reial (1629-39) i governador del Principat des del 1639.

Per ordre del lloctinent, comte de Santa Coloma, participà en l’incendi punitiu de Santa Coloma de Farners (maig 1640).

Poc temps després, a Girona, perdut el control de la revolta, hagué de fugir (a Blanes), i abandonà el país després del Corpus de Sang.

Caldagués, Raimon

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)

(o Càldegues)  Militar, titulat comte de Caldagués.

En la Guerra del Francès, com a brigadier, féu alçar el segon setge de Girona als francesos (agost 1808), els impedí el pas pel pont de Molins de Rei, fet que evità, de moment, el saqueig del Penedès (setembre 1808), i els derrotà a Sant Cugat; això els obligà a replegar-se a Barcelona.

En intentar de recuperar aquesta ciutat, però, fou derrotat, juntament amb altres forces, pel mariscal Saint-Cyr (febrer 1809) i fou fet presoner al Vendrell; dut a França, restà lliure en caure Napoleó.

El 1816 ascendí a tinent general. El 1823 pertanyia a l’estat major de l’exèrcit a Catalunya.

Calàbria, Joan de

Deixa un comentari

(Itàlia, segle XV – 1504)

Fill de Joan d’Anjou. Després de morir el seu pare, fou enviat a Catalunya pel seu avi Renat d’Anjou, rei dels catalans revoltats contra Joan II, per fer-se càrrec de la direcció de la guerra com a lloctinent general seu (1471).

Però les nombroses defeccions del seu bàndol i la manca de l’ajut francès que esperaven no li permeteren de contenir l’ofensiva desencadenada per Joan II el Sense Fe.

La capitulació de Barcelona del 1472 li assegurà un salconduit.

cadells

10 Respostes

(Catalunya, segle XIII – segle XVIII)

Bàndol nobiliari enfrontada als nyerros. De manera intermitent lluitaren entre ells al llarg d’aquest període, i de manera especialment virulenta al primer terç del segle XVII.

El nom de cadells prové de Joan Cadell, que, juntament amb els seus partidaris, defensava els drets dels Montcada a alliberar-se del vassallatge dels bisbes de Vic.

S’ha dit, potser sense prou justificació, que els cadells representaven els drets de la pagesia i les ciutats contra els nyerros, representants dels senyors.

Cadell, Joan

2 Respostes

(Catalunya, segle XVI – 1594)

Senyor del castell d’Arsèguel (Alt Urgell). Fou el primer dirigent del bàndol dels cadells, al qual donà nom. Intervingué en la revolta d’Aragó del 1591 a favor de Saragossa.

La seva rivalitat amb Tomàs de Banyuls, senyor de Nyer (Conflent), fou l’origen de les lluites entre nyerros i cadells. Cap al 1590, el conflicte degenerà en una veritable guerra civil a l’Urgell.

Això determinà que Felip II hi enviés forces que, després de diversos intents, assetjaren i destruïren el castell d’Arsèguel (1592).

Cadell, Galceran

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – Itàlia ?, segle XVI)

Militar i noble. Cap de la bandositat dels cadells.

El 1581 entrà a la Cerdanya i arribà fins a la Seu d’Urgell, fou derrotat a Lles (Baixa Cerdanya). El bisbe d’Urgell, Hug Ambròs de Montcada, l’excomunicà.

Fugí a França i retornà el 1582 per acollir-se a l’amnistia del lloctinent, duc de Terranova, gràcies a la qual ell i els seus bandolers passaren a Itàlia a servir l’exèrcit.

Caçador -llinatge-

Deixa un comentari

(Basilea, Suïssa, segle XV – Catalunya, segle XVI)

Família establerta a Catalunya a partir del final del segle XV. Probablement de cognom Jäger, foren coneguts amb el cognom catalanitzat de Caçador.

El primer conegut és Guillem Caçador, els descendents del qual assoliren el privilegi de cavaller (1548) i posteriorment de noble i, dels que seguiren la carrera eclesiàstica, quatre foren bisbes.

Actuaren sempre com a clan familiar tancat, participaren en la vida pública rectora del país (a la conselleria de Barcelona i a la generalitat) i foren els artífexs, lligats estretament a la Companyia de Jesús, de la implantació de la Contrareforma a Catalunya.

Cabrera i de Castelló, Berenguer de

4 Respostes

(Catalunya, segle XIII)

Castlà del castell de Cabrera. Descendent de Bernat de Cabrera.

Heretà, a més de la castlania de Cabrera, la de Castelló d’En Bas, la Bastida de l’Infern, el castell de Voltregà (en feu dels Montcada), la quadra de Conanglell, Sant Miquel d’Ordeig i la domus dels Soler i altres béns a Osona.

La seva muller fou Guillema de Cabrera, i la seva nora Sibil·la de Saga. La família agnatícia s’extingí amb llurs fills, i la successió passà a llur néta Elisabet de Cabrera.

Cabrera, Ponç IV de

3 Respostes

(Catalunya, segle XIV – 1349)

Vescomte de Cabrera. Fill de Bernat II de Cabrera i de Timbor de Fenollet. El 1342, el seu pare es retirà al convent de Sant Salvador de Breda, vella fundació familiar, i li cedí el vescomtat. Es casà amb Beatriu de Cardona, una de les filles del difunt Hug VI d’Empúries, comte d’Empúries i vescomte de Cardona.

El 1344 rebé davant la seva vila d’Hostalric el rei Pere III el Cerimoniós, que anava de marxa per emprendre la segona i decisiva campanya contra Jaume III de Mallorca per incorporar-se el Rosselló. Després d’estatjar el rei a casa seva, l’acompanyà a la guerra. El mateix any participà a la presa d’Algesires amb les forces catalanes que hi anaren per ajudar a les castellanes.

El 1347 prengué part a la primera campanya defensiva del Rosselló, per rebutjar la invasió de Jaume III que volia recuperar el territori.

Morí sense successió. Es vescomtat revertí al seu pare, que aleshores ja havia abandonat el seu recés i s’havia convertit en gran conseller de Pere III.

Cabrera, Ponç III de

13 Respostes

(Catalunya, vers 1152 – 23 gener 1199)

Vescomte de Cabrera i d’Àger (vers 1165-vers 1198). Es casà amb Marquesa, filla d’Ermengol VII d’Urgell.

Fet presoner pels castellans, fou alliberat gràcies a les gestions d’Alfons I de Catalunya. El rei, però, concertà després dos convenis (1190 i 1191) amb Ermengol VIII, el nou comte d’Urgell, per tal de repartir-se les propietats de Ponç. El 1194 fou feta la pau entre aquest i Ermengol VIII, signada l’any següent.

Fou enterrat a Bellpuig de les Avellanes, en un sepulcre remarcable.