(Vitòria, País Basc, 15 desembre 1813 – Madrid, 28 octubre 1873)
Militar i polític, de família catalana. Prengué part en la Primera Guerra Carlina, en les campanyes del Maestrat contra Cabrera, i en la Segona Guerra Carlina, a Catalunya, on ascendí a tinent general (1848).
Fou ministre d’estat (1866) i vice-president del senat (1867). Per la seva oposició a la Revolució del 1868 i al nomenament d’Amadeu I, fou separat de l’exèrcit.
(Nàpols, Itàlia, vers 1370 – Circello, Campània, Itàlia, 1439)
Militar i duc de Bari. Lluità contra Alfons IV de Catalunya i a favor de la lliga pro-angevina (1424-28) encapçalada pel papa Martí V, i més tard al servei de Joana II de Nàpols.
Morta aquesta (1436), lluità a favor d’Elisabet, muller de Renat d’Anjou, i intentà de deturar els catalans a l’Abruç.
Sovint fingí, en veure’s amenaçat, que volia canviar de bàndol. El 1439 prengué Pescara, Loreto i Sulmona.
Fou el pare d’Antonio Caldora (Nàpols, Itàlia, segle XIV – segle XV) Militar. Duc de Bari i comte de Trivento. Lluità amb el seu pare contra Alfons IV el Magnànim al servei de Renat d’Anjou, el qual el nomenà virrei de Nàpols. El 1437 atacà el rei català per sorpresa, però el 1442 fou derrotat per aquest a Sassano i fet presoner. Aviat fou alliberat, però la seva submissió a Alfons IV fou sempre insegura.
(Castella, segle XVII – segle XVIII)
Militar i polític. Fou intendent (1711) i superintendent de València (1713), i els anys 1717-20 superintendent del Principat.
Estimulà l’establiment de fàbriques a Catalunya per tal d’assolir un bon nivell d’exportacions.
Veure> Francesc Bosquets i Mitjans (militar austriacista català, segles XVII-XVIII).
(Rosselló, segle XIII – després 1283)
Cavaller. Al servei del rei Pere II el Gran. De llinatge narbonès per part de pare, era segurament germà de Jaspert de Botonac.
Participà en el setge de Balaguer (1280), fou encarregat de la custòdia dels barons rebels després de llur rendició i actuà com a testimoni de la submissió solemne d’aquests, efectuada al castell de Lleida (1281).
Acompanyà el rei en les campanyes de Tunis, Sicília (1282) i Calàbria (1283).
(Borja, Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XVIII)
Família establerta a Xàtiva. Foren ducs de Gandia.
Adquiriren una gran importància en la vida política d’Itàlia i de l’Església romana durant els segles XV i XVI, ja que dos dels seus membres foren nomenats papes: Alfons de Borja –Calixt III– (1456-58) i Roderic de Borja –Alexandre VI– (1492-1503).
(Barcelona ?, segle XVII – Itàlia ?, segle XVIII)
Militar. Era tinent coronel durant el setge de Barcelona (1714); manà la Companyia de la Quietud, que mantenia l’ordre públic.
Detingut després de la rendició, pogué passar a Gènova el 1719.
(Catalunya, segle XIII – Sardenya, Itàlia, 1340)
Governador de Sardenya. Possiblement fill de Berenguer de Boixadors (mort el 1311) i de Blanca.
Fou alcaid de Bunyol, majordom de l’infant Alfons, que acompanyà a la conquesta i pacificació de Sardenya i a qui prestà el cavall durant la batalla de Lucocisterna (1324). Fou enviat com a ambaixador al jutge d’Arborea, i després a Pisa per tal de ratificar el tractat entre els dos estats, i a la cort pontifícia per pagar el cens del regne de Sardenya.
Nomenat almirall i reformador, prengué part en el setge de Càller i obtingué diverses possessions a la ciutat i a l’illa. Després sufocà la revolta de Sàsser (1328), on fou acusat de tolerància i complicitat en el saqueig dels oficials reials en aquesta ciutat, fou substituït per Ramon de Cardona i tornà a la cort (1330), on guanyà la plena absolució.
Formà part d’una ambaixada a Avinyó per intentar la pau amb el genovesos (1334).
Fou lloctinent de procurador a Catalunya per l’infant Pere, fou enviat com a reformador a Sardenya per tal de tractar-hi la pau amb els Oria (1335). De tornada a Catalunya, obtingué la senyoria de Boixadors i la lloctinència de la procuració del comte d’Urgell.
El seu darrer títol fou novament de governador i reformador de Sardenya (1340).
Pere III de Catalunya ordenà la seva sepultura en el convent de framenors de Lleida, al costat de la del rei Alfons III el Benigne.
(Catalunya, segle XVIII)
Militar. Comandà el regiment de fusellers format el 1735 a Barcelona.
El 1762, arran de la guerra d’Espanya contra Portugal i Anglaterra, proposà la creació d’un regiment de 1.200 miquelets catalans a càrrec seu. Aquesta unitat fou efectivament autoritzada sota la denominació de regiment d’infanteria lleugera.
(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XVII)
Família de militars i cavallers que s’establí a València el segle XIII.
Els seus membres participaren en la conquesta de València, i durant els segles XIV i XV, introduïren i fomentaren, en llur senyoriu de Manises, la indústria artística morisca de la ceràmica de reflexos metàl·lics.
Una branca d’aquesta família s’establí a Nàpols després que Alfons IV el Magnànim sotmeté aquell regne (1443).
L’estirp dels Boïl fou Garcia Asnares de Boïl (Aragó, segle XII – vers 1143) Senyor de les valls de Gallani i del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Felip Boïl (Aragó, segle XII) Senyor del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Garcia Boïl (Aragó, segle XII – segle XIII) Senyor del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Benet Boïl (Aragó, segle XII – segle XIII) i de Pere Boïl (Aragó, segle XII – País Valencià, segle XIII) Ambdós germans prengueren part en la conquesta de València, on reberen terres. Pere donà origen a la branca valenciana dels Boïl i fou el pare de:
Guerau Boïl i Foces (País Valencià, segle XIII) Fou el pare de Pere Boïl i d’Aragó.
Dades dels Països Catalans 