(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Militar. Combaté a Sardenya el 1409, a les ordres de Martí I el Jove, que morí a la campanya.
Blau tornà a Barcelona pel desembre de 1409, trametent les peticions per rebre més ajut que formulava el cap d’operacions d’aleshores, Pere de Torrelles.
Veure> Josep de Margarit i de Biure (militar i polític català, 1602-85).
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Almirall. Durant el regnat de Martí l’Humà manà una esquadra catalana que, procedent de Sicília, sortí en campanya contra els turcs.
Pere Bertran (País Valencià, segle XIV) Jurista. Compromissari a Casp. Havia estat al servei de Benet XIII (1397). Fou elegit pels compromissaris de Casp (1412) com a substitut de Giner Rabassa, representant de València. No votà cap dels candidats al·legant que no havia tingut temps d’estudiar llurs drets.
Pere Bertran (Catalunya, segle XIV – segle XV) Militar. Lluità a Sardenya a les ordres de Martí el Jove i de Pere de Torrelles. Es distingí especialment a la marxa a Oristany, en 1410, dirigida per Jordi de Caramany.
Pere Bertran (Barcelona, segle XVIII – Catalunya, segle XVIII) Arquitecte. Construí el nou convent barceloní dels agustins començat el 1728.
(Campanet, Mallorca, 1753 – Palma de Mallorca, 1827)
Militar. Passà a l’armada el 1777. Actuà de corsari; participà en l’atac a Alger (1784), dirigit per Antoni Barceló, i el 1795 en el setge de Roses (Alt Empordà) com a segon del duc de Gravina durant la Guerra Gran.
Defensà l’illa de la Trinitat contra els anglesos (1797). Ascendí a brigadier el 1811.
(Catalunya, segle XVIII – segle XIX)
Militar. Destacà a la guerra contra la invasió napoleònica. Per mèrits adquirits fou nomenat capità a l’atac contra Puigcerdà.
A la fi de la guerra era tinent coronel. Guanyà diverses condecoracions.
(Catalunya, segle XVII – Cambrils, Baix Camp, 16 desembre 1640)
Militar. Era sergent major de les forces que s’oposaren a l’exèrcit de Felip IV en el setge i presa de Cambrils.
Mancant a la paraula donada, el marquès de Los Vélez el féu executar juntament amb les autoritats locals, fet que tingué un gran ressò al Principat.
(Catalunya ?, segle XIV – segle XV)
Noble. Era d’una família emparentada amb Sibil·la de Fortià, la darrera muller de Pere III el Cerimoniós, i pertanyent al veritable partit que es formà al seu voltant.
El seu consegüent parentiu amb la infanta Isabel d’Aragó, muller del comte Jaume II d’Urgell, el mogué a abraçar la causa d’aquest al conflicte successori plantejat per la mort de Martí I l’Humà. El seu paper en aquest cas li causa dificultats.
Fou inclòs a la temptativa de procés endegada per Francesc d’Erill quan la rebel·lió armada del comte urgellenc semblava ja molt probable. Així i tot no fou objecte de sancions quan Jaume resultà vençut.
Barutell conspirà encara amb la mare del comte, Margarida de Montferrat, procurant vanament un triomf tardà de la seva causa.
(Alboraia, Horta, 1654 – Segòvia, Castella, 15 gener 1728)
Militar. Sentenciat a mort per homicidi, s’evadí a Itàlia, on seguí la carrera militar. Emigrà a Àustria, on entrà a l’exèrcit imperial i participà en diverses campanyes a Hongria i al Milanesat.
Tornà a Espanya el 1705 durant la guerra de Successió comandant un reduït grup de forces aliades que desembarcà a Dénia (17 agost 1705) i que aconseguí captar el coronel Rafael Nebot, el qual es passà al camp austriacista amb d’altres caps borbònics. Això permeté a Basset d’ocupar Oliva, Gandia, Tavernes de la Valldigna i Alzira, i, finalment, d’entrar a València (15 desembre 1705), on fou rebut per la població com un alliberador.
L’arxiduc Carles III premià aquesta acció amb l’atorgament del marquesat de Cullera i de la senyoria de l’Albufera a la seva mare. Fou nomenat governador militar de Xàtiva (març 1706), ciutat que hagué de defensar d’un intent de reconquesta per part del comte de Las Torres i que fortificà sòlidament.
Derrotades les tropes aliades a Almansa (1707), seguí l’exèrcit austriacista, però refusà d’abandonar el Principat amb les tropes imperials el 1713. A Barcelona li fou confiat el comandament de l’artilleria de la ciutat, amb el grau de general (juliol 1713).
Durant el setge de Barcelona suplí la inferioritat del material amb l’habilitat del seu comandament i amb la preparació dels artillers, que practicaren el tir d’esclat enlairat amb granada de metralla; des del setembre de 1713 dirigí també el cos d’enginyers de la plaça.
Després de l’Onze de Setembre, i vulnerant els acords de la capitulació, fou detingut el 22 de setembre de 1714, i conduït en vaixell a Alacant, on hi havia la cort borbònica, i després, a peu, al castell d’Hondarrabia, al País Basc, on restà empresonat en condicions especialment dures fins al 1719, que fou traslladat a Segòvia, on el 1725 per la pau de Viena, fou alliberat, però degut al seu greu estat de salut, no pogué anar fins a Viena i morí a Segòvia en la més absoluta indigència.
(Nyer, Conflent, 1556 – 1627)
Militar. Era senyor del castell de Nyer, i de les seves freqüents bandositats nasqué la lluita entre nyerros i cadells que es generalitzà pel Principat.
El perfil que representaven les seves forces, compostes per bandolers, i l’agitació constant que produïren, obligà el virrei F. de Toledo a segrestar el castell de Nyer (1579), i el seu successor, el comte d’Aitona, a fer el mateix amb el monestir de Cuixà (1580), on Banyuls s’havia instal·lat.
El duc de Terranova fracassà en voler capturar-lo, i acabà oferint-li d’anar a lluitar en l’exèrcit reial a Nàpols, la qual cossa acceptà el 1581.
Dades dels Països Catalans 