Arxiu d'etiquetes: militars

Carròs i de Cruïlles, Francesc

5 Respostes

(País Valencià, segle XIII – vers 1339)

Noble. Senyor de Rebollet. Fou una figura important del seu temps. Va ser capità de les galeres del reialme de València (1312). Comandà l’armada que va anar a la conquesta de Sardenya (1323) i derrotà l’armada pisana (1324) i més tard la genovesa (1325). Fou premiat pel rei Jaume II el Just amb extensos feus. Participà a Lleida en les discussions dels drets de successió del reialme de Mallorca.

Fou governador de Sardenya. Poc temps després Ramon de Peralta fou enviat a l’illa com a capità general de guerra. Fou atacat pels pisans prop de la costa. Carròs no sortí a ajudar-lo. Començà així una dura enemistat entre ambdós personatges.

Després d’enfrontar-se a Bonaire, ambdós foren destituïts i Francesc tornà a Catalunya, on fou perdonat pel rei, i es retirà a les seves terres de València. El rei Alfons III el Benigne li donà el mer imperi de Rebollet i dels altres llocs (1331).

Fou el pare de Berenguer (I), Francesc, Nicolau i Jaume Carròs.

Carròs de Vilaragut -llinatge-

3 Respostes

Joan Carrós de Vilaragut  (País Valencià, segle XIV – segle XV)  Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.

Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví  (País Valencià, segle XVI)  Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.

Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava  (País Valencià, segle XVI – València, 1555)  Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.

Carròs, Nicolau

3 Respostes

(País Valencià, segle XIV – vers 1347)

Fill de l’almirall Francesc Carròs i de Cruïlles. Prengué part en la conquesta de Sardenya amb tres cavalls armats. Durant la campanya del Rosselló contra el rei de Mallorca, participà en els setges d’Argelers i de Cotlliure (1344). Pels seus serveis el rei li concedí el mer imperi d’algunes viles sardes de la Barbaja, que Nicolau havia comprat a uns parents seus de la família Subirats (1345).

Casat amb una filla de Berenguer de Palau (1321-22), no tingué descendència legítima i féu hereu de les seves possessions sardes el seu nebot Nicolau de Pròixida, fill de la seva germana Estefania Carròs.

Malalt a Mallorca, obtingué llicència reial per tornar a Catalunya (1346).

Carròs, Francesc

3 Respostes

(País Valencià, segle XIII – Sardenya, Itàlia, després 1343)

Fill de l’almirall Francesc Carròs i de Cruïlles. Poc temps després de la conquesta de Sardenya, hi anà amb cinquanta genets de reforç. Arran dels incidents entre el seu pare i Ramon de Peralta, tornà també detingut a Catalunya (1326).

Visqué a les terres de València i fou capità de la frontera d’Oliva per a la defensa contra els sarraïns. Armà una galera per ajudar el rei Pere III el Cerimoniós en la campanya contra el rei de Mallorca (vers el 1343).

El seu pare l’havia volgut casar amb una parenta de la reina Elisenda de Montcada, però la seva muller fou Teresa Ximenis de Borriol; foren els pares de:

Joana Carròs i Ximenis de Borriol (Sardenya, Itàlia, segle XIV)  Es casà amb Ramon de Boixadors i tingué per successora la seva filla Alamanda de Boixadors. També fou la mare de Teresa.

Carratalà i Martínez, Josep Manuel

2 Respostes

(Alacant, 1781 – Madrid, 13 desembre 1855)

Militar i polític. En començar la guerra del Francès fou nomenat vocal de la junta de guerra alacantina. Es destaca durant la guerra i fou ascendit a tinent coronel.

El 1815 es traslladà a Amèrica per tal de lluitar contra els partidaris de la independència, i redactà les bases de la capitulació després de la batalla d’Ayacucho (1824). Va retornar a Espanya i es distingí en la primera guerra carlina.

Ascendit a general, fou capità general d’Extremadura, València (1835), Múrcia i Castella la Nova, i el 1837 va ésser nomenat ministre de la Guerra del govern presidit per Ofalia.

Caro-Maça de Liçana i Sureda-Valero, Josep

3 Respostes

(Palma de Mallorca, 4 juliol 1764 – 1813)

Marí i militar. Fill de Pere Caro-Maça de Liçana i Fontes i germà de Pere. Provinent de Menorca desembarcà a València en els primers moments de l’alçament antinapoleònic i rebé l’encàrrec de dirigir una divisió destinada a l’auxili de Madrid.

Per l’abril de 1809 va ésser nomenat capità general interí de València, en substitució del comte de la Conquista, i exercí des d’aquest moment un poder dictatorial a la ciutat. Si bé les seves mesures foren encaminades a aconseguir la màxima eficiència en la lluita contra els francesos, la rigorositat amb què les aplicà fou la causa de la seva expulsió de la ciutat, després de la derrota del general Suchet al Baix Maestrat (agost 1810).

Caro-Maça de Liçana i Fontes, Pere

2 Respostes

(Novelda, Vinalopó Mitjà, 1717 – Alger, Algèria, 8 juliol 1775)

Marí i militar. Fill de Josep Caro-Maça de Liçana i Roca. Ingressà a la marina el 1733 i féu la campanya d’Itàlia amb l’infant Felip (1743-45), per la qual cosa fou ascendit a capità de fragata.

Posteriorment passà a l’exèrcit de terra, on assolí els graus de brigadier (1761) i de mariscal de camp (1770). Morí durant l’expedició contra Alger.

És autor d’un Plano topográfico de la plaza y puerto de Mahón (1772).

Caro i Maça de Liçana, Bonaventura

Deixa un comentari

(València, 1742 – 1809)

Militar. Participà en l’expedició a Alger de l’any 1775. Ascendit a coronel, sobresortí en el setge i la conquesta de Maó (1781); fou nomenat governador de Menorca i ascendit a general. Intervingué en el setge infructuós de Gibraltar contra les tropes angleses (1782).

Nomenat tinent general (1790), dirigí l’exèrcit del Nord en la Guerra Gran contra la República francesa (1793-95); penetrà a França i obtingué algunes victòries, com la destrucció del port d’Hendaia (1793). L’augment de les forces enemigues, però, l’obligà a retirar-se.

Nomenat capità general de València, rebutjà les forces del general francès Moncey (1808) en iniciar-se la guerra del Francès.

Caro, Joan

Deixa un comentari

(València, segle XV – 12 març 1524)

Dirigent agermanat. Sucrer d’ofici, fou un dels iniciadors de la revolta de les Germanies a València (1519-22). Formà part de dues ambaixades nomenades pels oficis, a l’hivern de 1519-20, a Molins de Rei davant de Carles I, i, hàbil diplomàtic, aconseguí el reconeixement de les Germanies (novembre 1519).

Pel maig de 1520 fou elegit mestre racional de la ciutat de València; pel juny presidí una gran ambaixada prop del lloctinent de València, Diego Hurtado de Mendoza, refugiat a Dénia, per tal d’aconseguir -infructuosament- que retornés a València.

Elegit pel consell general de València capità general (19 juny 1521) de la host ciutadana per a lluitar contra l’exèrcit del lloctinent. Comandà la host fins a Alzira; no pogué impedir un intent de saqueig del castell de Corbera, propietat del duc de Gandia, i, incapaç de controlar l’exèrcit, deixà el càrrec i tornà a València.

Des d’aleshores gestionà repetidament l’anada de l’infant Enric d’Aragó i Pimentel a València i propugnà la renúncia al càrrec dels jurats i el desarmament dels oficials.

Després de la rendició de València (19 octubre 1521) fou destituït del seu càrrec de racional, però, reposat de seguida, el conservà fins el febrer de 1522.

Durant la repressió del 1524 fou empresonat a Simancas i, per ordre de Germana de Foix, lloctinent de València, traslladat a aquesta ciutat, executat i, posteriorment, esquarterat.

El 1530 el seu fill Joan Baptista Caro n’aconseguí la rehabilitació.

Carnicer Griñón, Manuel

1 Resposta

(Alcanyís, Aragó, 10 juny 1790 – Miranda de Ebro, Castella, 6 abril 1835)

Militar. Prengué part en la guerra del Francès. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-39) formà, amb les forces de Ramon Cabrera i les de Quilez, el principal nucli carlí del Baix Aragó i el Maestrat, del qual assolí el comandament com a oficial de major graduació (coronel).

Fou derrotat, però, a l’acció de Maials (10 abril 1834) i, en traslladar-se a Navarra, fou detingut i afusellat pels liberals.